A vegades sembla que els catalans hem de justificar el nostre posicionament polític a partir de referents i/o moments històrics, com si fóssim incapaços de plantar-nos sense tenir un motiu que legitimi l’acció que s’emprèn. Quan arriba l’hora comença el vertigen, la profunditat, la por a fer realitat allò pel qual fa anys que es batalla. És moment, aleshores, de relativitzar les coses i buscar una nova justificació. El 2012 majoria pel dret a decidir va provocar el 2014 el 9N, i les eleccions plebiscitàries del 2015 amb el full de ruta de 18 mesos s’ha transformat en el referèndum de l’1 d’octubre. Justificació rere justificació. Arribar al moment final i fer un pas enrere.
A només tres mesos del referèndum aquest caràcter complaent i conformista, característic del pujolisme que contenia les aspiracions sobiranistes del catalanisme, ha anat minvant fins a la mínima expressió. Si el 9N més de dos milions de ciutadans van anar a les urnes, tot i les amenaces de l’Estat i la rebaixa del caràcter vinculant de la votació a un mer procés participatiu, el 27 de setembre del 2015 l’esperit cautelós que des de l’any 1978 va impregnar la societat catalana es va evaporar després d’una campanya on van intervenir agents econòmics i polítics nacionals i internacionals. La cita de l’1 d’octubre té tots els ingredients per ser el punt final, l’última i legítima desobediència contra l’statu quo.
Per què aquest canvi de mentalitat? Posar en escac totes les estructures d’un Estat que nega el dret a decidir a una part dels seus ciutadans, amb el consegüent desplaçament del catalanisme autonomista i cofoi a un espai sobiranista, té un preu: descobrir la versió més fosca de l’Estat espanyol: l’Operació Catalunya. Una estratègia amb fons reservats perquè el poder judicial i policial facin ús d’il·legalitats per frenar la majoria mobilitzada i determinada a votar. Són els poders polítics, judicials i mediàtics cridats a files per frenar un projecte polític que té la primera majoria absoluta independentista al Parlament de Catalunya. És una campanya, que ara és de coneixement públic, que exposa dues preguntes: vol resoldre l’atzucac polític amb un referèndum o mitjançant l’expressió més fosca d’un Estat?
La qüestió democràtica
Agradi o no, el debat és aquest. No és una pugna entre independentistes o no independentistes, és entre prendre partit per posar les urnes o legitimar un Estat que et nega el dret a decidir el futur del teu país.
La defensa aferrissada que fa el nacionalisme espanyol en contra del referèndum està impregnada del discurs sociològic que el franquisme va treballar durant els quasi 40 anys de dictadura. Espanya com una realitat natural i nacional, amb la confrontació com eina per evitar un debat democràtic. Una mentalitat que utilitza l’hostilitat -amenaçar amb l’article 155-, la bel·ligerància -insinuar l’ús de la Policia Nacional perquè no es posin les urnes- i el sentiment d’impunitat -Operació Catalunya-. Un pensament antidemocràtic que ha abraçat el PSOE del canvi de Pedro Sánchez i el PSC de Miquel Iceta, qui fa any i mig defensava la via canadenca i ara ha ordenat a regidors i batlles de Catalunya que impedeixin la votació de l’1 d’octubre.
És en aquest context, d’ordenar i imposar, és quan la desobediència que els regidors i batlles socialistes de Girona, l’Escala, Blanes Vallbona d’Anoia i Castellbell i el Vilar han manifestat contra la direcció del partit es considera en legitima defensa de la democràcia.
Moment de prendre partit
L’eslògan que la CUP ha escollit per fer front als tres mesos que falten per al referèndum és molt encertat, perquè més enllà de l’opció favorable o contraria a la independència el moll de l’os del debat és ‘democràcia sí o no’. Hi ha qui ataca aquest discurs amb l’argumentació sobre l’intent d’engany, “camuflen el dret a decidir (referèndum) amb la independència”, sense admetre que aquesta dicotomia l’ha fet possible l’Estat amb la seva negativa a resoldre l’any 2012 una qüestió que, com ha passat al Regne Unit amb Escòcia i el Canadà amb el Quebec, ha guanyat l’opció conservadora: el ‘No’.
El procés escriu els seus últims capítols d’una història que políticament parlant es comença a gestar en les eleccions anticipades de l’any 2012 després d’un 11 de setembre multitudinari i Rajoy negant el pacte fiscal a Artur Mas com a alternativa a la mobilització. I és en aquestes últimes línies on la desobediència per fer possible el referèndum és més legítima que mai, pressionar per votar o acceptar un Estat que nega les consultes com una via per resoldre grans qüestions polítiques.
És moment de prendre partit perquè el context polític concreta que el moment és ara. Els col·legis han d’obrir l’1 d’octubre, amb les urnes sobre les taules, les paperetes impreses, els sobres per obrir, amb els membres de les meses, els observadors i els interventors. Si no és així, haurà guanyat l’autoritat, la força i la imposició.