La situació estava desbocada. I aquí estava jo, plantada al bell mig del carrer, si se li pot dir carrer, com observadora impassible. Les casernes de formigó i la pols aixecada del carrer servien de teló de fons a un panorama dantesc. Alguna cosa havia canviat respecte als últims dies. No era la primera vegada que els nois tiraven quatre pedres, però aquesta vegada no corrien. No fugien.

Jabaliya sempre havia estat una olla de pressió, la meva olla de pressió. I l’havien sacsejat. No sé si va ser a propòsit o per accident -de fet, no calia saber-ho-, però la mort dels quatre obrers havia encès l’espurna al Camp. No recordo un enterrament tan multitudinari, i jo hi vaig ser sense encara saber molt bé per què.

Eren shahids, màrtirs com el Hatem. Ell anava cap a l’escola quan es va aturar amb els seus companys per llençar un parell de pedres contra els militars que feien ruta. Ell, com tota la resta, s’havia deixat endur per la crida dels minarets de les mesquites: “Oh, vosaltres, els joves, aneu a per ells, sense retrocedir”. Només tenia disset anys, tres menys que jo, quan va caure tocat per les bales. En va ser el primer.

Mai hi havia participat ni havia agafat un roc. La parafernàlia militar sempre m’havia intimidat massa quan passava la frontera i ho considerava una reacció pròpia dels nens. Però els entenia a la perfecció.

Només calia veure on vivíem i com vivíem… i la maleïda frontera. Cada matí, cues, neguit i arbitrarietat, mai no sabies què et podia tocar: passar, no passar, aguantar les mirades, els rumors, tornar a casa, detenir-te o arrestar-te. Fos el que fos, els daus no estaven mai de sort. Passàvem per sobreviure, per fer les feines que no volien fer. Els pares es van veure forçats a viure al Camp quan van enderrocar la casa poc més tard que jo nasqués i no teníem cap altra alternativa que treballar per aquells que ens ho havien pres tot. I a sobre havíem de demanar perdó.

Feia mesos que me n’havia afartat, el màxim que havia aconseguit durant tot aquest temps era rentar plats en un restaurant. Havia dit adéu a la meva única oportunitat per estudiar, però ni això valia la pena. Si em quedava treballant al Camp, com a mínim mantindria una mica d’acceptació, de respecte. Ja no em quedava res que no fos deixar passar l’estona, dia rere dia. Deixar-ho passar com sorra entre les meves mans. Fins avui.

No esperem res de ningú. Ha passat massa temps per fer-ho. Com a mínim jo porto tota una vida esperant. Vint anys sense resposta. Així que no ho vaig dubtar, i mentre el caos regnava i s’expandia al meu voltant com un tifó em vaig ajupir per agafar la meva primera pedra.

Una mica de background

El Nadal de 1987 va ser el desembre negre d’Israel. Un accident de trànsit entre un camió d’obrers palestins i un transport de l’exèrcit israelià al Camp de Refugiats de Jabaliya va desencadenar la primera intifada dels territoris ocupats de Cisjordània. La van protagonitzar joves cansats amb una vida de servitud, humiliació i reclusió. Joves que només havien conegut els anys d’ocupació. Només aquell mes de desembre van morir vint-i-dos palestins, dels quals cinc eren menors d’edat. Dues terceres parts dels ferits tenien entre tretze i disset anys. Els soldats israelians tenien ordres de disparar a les cames.

La primera intifada va donar ales a Hamàs, una de les vuit faccions islamistes de la franja de Gaza, derivada dels Germans Musulmans i que s’encarregava –entre d’altres- d’oferir assistència subsidiària sanitària i educativa. La seva influència la va propiciar el propi exèrcit israelià al delegar aquests serveis que no volia gestionar, i al trobar als grups islamistes el contrapès necessari a l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) d’Iàssir Arafat. En aquest sentit Israel imitava al seu homòleg nord-americà, que aleshores es dedicava a donar suport als mujahidins de l’Afganistan per combatre als russos.

Només havien passat vint anys ençà que Israel ocupés Cisjordània, el Sinaí (Egipte), Jerusalem Oriental i els Alts del Golan (Síria) entre el 5 i l’11 de juny de 1967. La Guerra dels Sis Dies que canviaria l’opinió pública sobre Israel i transformaria el panorama geopolític de la zona fins l’actualitat.

Per això no resulta estrany que la revolta protagonitzessin els joves, que només havien conegut l’ocupació. Estaven sols. Egipte, fins aleshores principal aliat, havia normalitzat les relacions amb Israel, Arafat havia caigut derrotat el 1982 al Líban i la preocupació dels veïns amb la Lliga Àrab era Iran. L’únic referent de resistència que tenien era la lluita armada d’Hezbol·là a la frontera del Líban ençà de la derrota del 82.

La lluita de pedra i barricada s’acabaria allargant sis anys fins el 1993, quan Arafat, el primer ministre israelià Yitshaq Rabbín i el president nord-americà Bill Clinton es van estrènyer la mà i van posar sobre l’agenda política la solució dels dos estats.