Aquest cap de setmana el PSOE de Pedro Sánchez ha apostat per reconèixer l’Estat com a plurinacional per a solucionar l’encaix de Catalunya. Però, què significa això realment i quines polítiques s’haurien d’aplicar?

En societats on hi ha minories per llengua, religió o ètnia, aquestes es poden veure sistemàticament apartades de les decisions polítiques. Com remarca el politòleg holandès Arend Lijphart, la democràcia majoritària tradicional no pot funcionar si hi ha divisions entre la majoria i una minoria, i aquesta última no tindrà mai una oportunitat real de ser majoritària.

Per solucionar aquests problemes, i que la democràcia funcioni, tant per la majoria, com per la minoria, seria necessari donar protecció o drets especials a les minories, però aquesta relació només pot funcionar si hi ha uns valors compartits. El mateix Lihphart destaca que la partició d’una estat no té perquè ser una cosa negativa, posant com exemple el “divorci de vellut” de la República Txeca i Eslovàquia.

Disposats a acceptar més autogovern?

En contrast amb la gran majoria de catalans que vol la sobirania per autogovernar el país i decidir el seu futur, una majoria d’espanyols, un 64%, no volen que les autonomies tinguin més competències i aposten per mantenir la situació actual o centralitzar encara més l’estat. Segons un sondatge de la SER, un 44% dels espanyols estaria d’acord de suspendre l’autonomia catalana si la Generalitat incomplís la llei i una majoria està en contra de millorar el sistema de finançament.

A la vegada, s’exigeix (82%) que es garanteixi el mateix tracte a totes les autonomies, sense preveure, doncs, cap canvi en l’encaix català. Amb preferències tan allunyades, una via de consens sembla impossible. No cal esmentar que la majoria de votants de PP, PSOE i Ciutadans, així com aquests partits, que tenen el 73% dels escons al congrés espanyola i el 83% del senat, s’oposen a un tracte diferencial o al referèndum català.

Una de les propostes de Lijphart és un autogovern per les minories, amb competències exclusives i sense que hagi la possibilitat d’ingerència del govern central. A Catalunya les ingerències del govern espanyol han estat constants, des de pobresa energètica, la voluntat d’acollir, la llei de comerç, els desnonaments, la llei d’igualtat entre homes i dones, sobre els habitatges-buits, la llei de governs locals, l’impost bancari, les delegacions comercials a l’exterior, i un llarg etcètera. Totes aquestes accions amb el suport del Tribunal Constitucional. La solució no pot ser només esperar un canvi de govern espanyol, més favorable, que no depengui de la voluntat de catalans, ja que amb un nou canvi de govern es tornaria a la situació anterior.

El problema més greu és que, fins i tot quan aquestes competències estan protegides, en moltes ocasions han estat vulnerades amb una lectura esbiaixada del marc constitucional. Tot i tenir la competència en educació, una interpretació esbiaixada, basant-se en que “es té el dret a usar” el castellà, pot posar fi a la immersió lingüística. Tampoc es poden incomplir sentencies sobre la gestió de beques o l’addicional tercera de l’Estat, on s’ha d’equiparar la inversió en infraestructures amb el pes del PIB, sense que hi hagi conseqüències.

Sembla que ni la protecció constitucional pot ser útil si com a mínim, no es té la clau dels recursos i no hi ha una dependència de la voluntat de l’Estat. En aquest cas, tant PP, com PSOE, com C’s, estan totalment en contra del concert econòmic.

Quines són les nacions i quins podrien ser els drets especials?

En la Constitució espanyola, és reconeix l’existència de nacionalitats (sense arribar al terme nació) i regions però en cap cas es determina quines són. Més enllà de la necessitat d’uns valors compartits, una proposta és que les minories nacionals tinguin poder de vet sobre les decisions de la majoria (Congrés), per exemple, amb un vet del govern català sobre les decisions sobre llengua, cultura o finançament, així com un senat realment representatiu de les minories.

Encara que el Senat es dotés de moltes competències, en el sistema actual, on s’equiparen les disset comunitats autònomes, les minories serien constantment derrotades. Encara que tots els territoris amb una presencia important de partits nacionalistes s’unissin i obtinguessin el 100% dels senadors en els respectius territoris, mai podrien ser majoria, i mai serviria per a defensar les minories lingüístiques. El PP i el PSOE van obtenir 131 dels 132 senadors en joc en els territoris sense presencia de partits nacionalistes.

Per tant, caldria un model, actualment irreal, i altament desproporcional, on les minories tinguessin una majoria d’escons. Per exemple, amb el mateix pes dels Països Catalans, Euskal Herria, Galicia i la resta de l’Estat (on el castellà és gairebé l’única llengua). Òbviament, tindria segur l’oposició de la majoria de partits, autonomies i de la població.

Autonomia o administració?

El reconeixement de la plurinacionalitat, significaria que hi ha més d’una nació. Per tant, si Catalunya és una nació, encara que sigui cultural, significa que hi ha més nacions que la castellana. Amb aquesta lògica, tothom hauria de poder fer ús de la seva llengua pròpia en el Congrés i en les administracions de tot l’Estat, sinó simplement seria la imposició d’una nació sobre l’altra. Fins i tot, hauria de ser una normalitat un president del govern que es comuniques habitualment en català, basc o gallec. Està l’Estat preparat per això? (ho estarà mai?).

Com diu Lihphart, el primer que es necessita són valors compartits. Realment, des d’Espanya, com a estat, però també com a societat, s’estima la llengua pròpia de Catalunya? Realment hi ha més simpatia si s’escolta dues persones parlant català que en anglès? Per la toponímia, en la pronuncia… realment prefereixen que una empresa sigui 100% catalana que no pas italiana? Realment els hi entra més simpatia veient una senyera que una bandera de qualsevol altre país?  Es reivindica igual Gibraltar que la Catalunya Nord?

A la vegada, si realment és una autonomia, i no una administració, s’hauria d’acceptar així també, les decisions polítiques, encara que no agradin a la resta. Ja que l’autonomia es basa en poder aplicar polítiques diferents a les que farien a la resta del territori. A més, té sentit que en comptes de donar el màxim d’ajuda, es veti l’accés dels Mossos als bancs de dades de l’Europol, quan hauria d’haver una col·laboració per la seguretat dels ciutadans?

Un altre problema en l’autogovern és l’encaix de Catalunya. Havent en el resultat, com a mínim, d’un 48% d’independentistes i un 9% que defensa una República Catalans dins d’Espanya. sembla clar que una majoria voldria el màxim d’autonomia en cas d’estar dins de l’Estat. En canvi, com ja hem vist, els ciutadans de la resta de l’Estat no vol ni més competències ni un tracte diferencial.

El dubte és amb quin encaix es voldria compartir des de Catalunya. El mínim que comparteix un Estat és exercit i política exterior. L’exercit està sobredimensionat i té un clar biaix anticatalanista. Per la seva part la política exterior s’ha centrat els darrers anys a combatre el discurs del govern català, amb unes ambaixades també sobredimensionades i cares, en molts casos nomenaments polítics (encara amb cognoms com Calvo-Sotelo, Fraga o Wert) i que van boicotejar el vot a les eleccions catalanes, han evitat a tota costa que el català sigui oficial a Europea o van fer tota mena de pressions per evitar les seleccions catalanes.

L’estat espanyol en crisi

L’encaix del PSOE, de moment, sembla que només té un reconeixement nominal o donar més competències (sense una garantia o protecció) que poden ser fàcilment vulnerades per un Estat en contra o un senat amb més o menys la mateixa composició, o la protecció de llengua i cultura,   que teòricament ja són “objecte d’especial respecte i protecció”.

Cal afegir que una reforma constitucional, necessitaria com a mínim, tres cinquenes parts (60% dels vots) i segurament un referèndum a tot l’Estat. En les últimes eleccions generals, PP i C’s van treure més del 50% dels vots en la majoria de comunitats autònomes i juntament amb el PSOE superen el 70% dels vots. Un canvi real a nivell d’autogovern sembla bloquejat per molt de temps.

El problema va més enllà del cas català. L’última notícia és que el finançament, que s’hauria d’haver reformat el 2014, ha quedat en via morta. El control de la justícia i la policia cada cop està més polititzada i qüestions importants com les pensions estan sent aplaçades constantment.