“Cuanto peor, mejor para todos. Y cuanto peor para todos, mejor. Mejor para mí el suyo. Beneficio político”

Mariano Rajoy, president del govern espanyol.

Vivim en l’Espanya dels sobres, de les sobres i les cunetes. Hem de dir prou als senyors blancs de primer món que parlen sobre les noves generacions com si fossin accessoris de cotxes, i no pas persones de carn i os, amb preocupacions i contradiccions. Ens hem d’aturar i repensar-nos cap on estem anant. Potser viure de mentides és més fàcil, però no és real. Cal dir prou. Rajoy també ha parlat, i no sabem ben bé el que ha dit, si és que ha dit alguna cosa, i si ell mateix s’entén. O pot ser sí. Com pitjor per tots nosaltres, millor per tots ells, i viceversa. Ha defensat l’indefensable, com fa anys fent-ho: amb la corrupció, la independència, el creixement econòmic, entre d’altres. Però sembla que a ell tant li fa. Poc l’importa un país on regnen les oligarquies i les grans empreses, les de l’Ibex 35 i l’aristocràcia del totxo, on tenim uns nivells de desigualtats molt preocupants i cada cop la bretxa és major, on ningú des del govern diu res, i fa encara menys. On hem d’escoltar comentaris masclistes –com el que va fer Rafel Hernando a la portaveu de Podemos, Irene Montero– al mateix hemicicle del parlament. Governa el desencant, l’apatia, la repressió, on l’únic missatge durant tots aquests anys ha estat la por.

 “Vivim en l’Espanya dels sobres, de les sobres i les cunetes. Hem de dir prou”

No només hem de dir prou a un govern de corruptes i de gent menyspreable, d’un partit amb tradició franquista i que poc estima la democràcia. També hem de posar fi als relats polítics que ens han ensenyat fins ara. I com bé va dir Irene Montero en el seu discurs a la moció de censura de Rajoy: “potser els antisistema sou vosaltres”. Pot ser que els que més es pinten de demòcrates, que fan gala de tots els seus grans valors i de tota la lluita que porten rere d’ells, no tenen cap crèdit, i fan més mal que bé. I això ja engloba més qüestions que només la dels afers polítics. Aquests senyors cis i heteros, de la copa de conyac a la barra del bar i d’ego abismal, són el mal d’Occident, del món. Un altre d’aquests, Antonio Navalón deia fa pocs dies –en la seva meravellosa queixa en forma d’article per al gran estendard del periodisme en què actualment és El País–, que els millennials érem bàsicament una generació de merda. El que no va pensar aquest bon home és que potser cap generació és dolenta o bona per si mateixa, igual que no ho és la humanitat, ni ho som els individus. Entenc que cadascú decideix viure la seva pròpia mentida, però així no hi ha futur. Perquè obrir els ulls no és una cosa fàcil, encara que faci mal, és necessari. Avui més que mai. Necessari si no volem seguir vivint en un món on les preguntes són molt complexes i les respostes que es donen, molt simples. On no ens ensenyen a pensar, sinó en perpetuar un sistema caduc i antihumà

Els millennials tenim ipads, iphones, molts hipsters i també ulleres de sol cool. A més els nostres idearis polítics es basen en un encadenament de tots els hashtags de Twitter que ens agraden. Vestim amb pantalons ultraslim, blazers i sneakers, però som mortals igual que la resta; no tenim la clau per resoldre els problemes del futur, perquè no només nosaltres hi vivim al món. Totes les generacions han tingut les seves llums i ombres, com és la vida en si mateixa, des de la generació silenciosa, fins als baby boomers o la generació X. Sòcrates ja deia que la joventut era tirana. Tots som fills del nostre temps i no podem remeiar-ho. A tots ens manca alguna cosa, o tenim en excés d’altres. La injustícia és una condició que s’ha repetit al llarg de totes les societats humanes, com la indiferència o l’odi, però també el saber fer les coses, l’amor, els ideals i el compromís. Perquè negar la falta de compromís de les noves generacions amb el nostre temps i les circumstàncies polítiques que ens ha tocat viure, és no entendre res. El millennials som uns lluitadors i unes lluitadores, com també ho han estat les nostres mares i pares, i els nostres avis i àvies. El futur és una arma carregada d’esperança. I aquest mateix esperit combatiu també hi serà endavant, perquè encara que sembli que res ja no importa, tot torna a importar de nou. Encara que vivim en un món d’incerteses, de realitats fragmentades on ha triomfat el neoliberalisme cultural, els nous relats que s’estan creant tornen a parlar dels valors de sempre. Perquè la història no es repeteix, però rima.

“El millennials som uns lluitadors i lluitadores, com també ho han estat les nostres mares i pares, i els nostres avis i àvies”

Encara que el discurs de la humanitat sempre enfrontarà el vell i el nou, la modernitat vers la postmodernitat, l’esperança vers el desencant, potser hem de fer una lectura més profunda i meditada. A totes les societats es necessita unes forces que donin una empenta cap endavant, i unes altres que vulguin mantenir l’ordre establert. És condició indispensable per a l’existència humana, aquest esperit de preservació i també la il·lusió d’un demà diferent, de canvi. La tradició i la revolució són necessàries, una per no oblidar el nostre passat i no tornar-lo a repetir, i l’altra és necessària per poder transformar el món. Per poder fer front als Mariano Rajoy, Antonio Navalón i Rafael Hernando de la vida. Les pulsions entre dretes i esquerres no són dolentes, són necessàries, almenys dins d’aquestes democràcies imperfectes que ens ha tocat patir. No podem depreciar tot el coneixement acumulat, perquè pot ser en el passat es troba la clau per avançar cap a un futur millor. Potser, la solució és cooperar entre les societats diverses i generacions que hi som al món, ja que de tots depèn tenir cura d’un planeta que segueix sent maltractat sistemàticament. Només tenim aquesta casa.

Els resultats de Corbyn a Regne Unit, de Bernie Sanders als EUA, ens estan ensenyant que la gent jove és capaç de connectar amb els grans relats polítics, on la llibertat, el feminisme, el canvi de sistema i el tenir cura del nostre planeta són les preocupacions que vertebren totes les lluites. I aquests senyors cishteros de primer món –grans–, i a més polítics, han sabut connectar amb un electorat molt jove, però disposat a somiar i lluitar; com tots ho fem fet sempre, com han fet els nostres pares i faran els nostres fills. Però si el que es vol incitar és a l’odi i la desesperació, aquests altres senyors ja ho saben fer bé, com el Rajoy amb el seu partit de corruptes i masclistes, que té segrestada la democràcia. O com en Navalón, cridant i queixant-se de veure la vida passar perquè no és capaç d’adaptar-se als canvis. Deixem-los que cridin, que ja es quedaran sords. Nosaltres seguirem treballant, per fer d’aquest planeta un lloc més habitable i humà. Tot està per fer i tot és possible.

COMPARTIR