Fotografia de Juan Riobó. Cortesia de Blueproject Foundation"

Barcelona viu moments d’agitació artística. Però paradoxalment aquesta agitació té/tenia un tema contradictori; la no acció. Alberto Gil amb 72,969 kg. Enciclopedia de peso del artista a Blue Project Fundation és la renovació d’una tendència que va començar fa dos anys amb Martí Peran a Fabra i Coats; Indisposició General, assaig sobre la fatiga. Amb aquesta exposició va sorgir també Tedium Vitae, exposició a la Galeria ADN sota el curs OnMediation. En aquella exposició es va poder veure obra de Mladen Stilinovic, i el seu ja famós “Artist at Work, 1978” una sèrie de fotografies on veiem a l’artista mandrós en un llit. La reivindicació del dret a avorrir-se, reivindicat fins i tot per Màrius Carol, ha omplert les boques del món de l’art, i s’ha estès per la societat. La gènesi d’aquest interès per la fatiga i el tedi (que tenen un llarg recorregut com a idees) actualment la podem trobar en Byung-Chul Han i el seu La societat de la fatiga, on es comenta àmpliament la frase de Batterbly o Melville; I would prefer not to. Ara agafada com emblema de l’avantguarda del pensament progressista occidental. Aquest és el context.

Fotografia de Juan Riobó. Cortesia de Blueproject Foundation"
Fotografia de Juan Riobó. Cortesia de Blueproject Foundation”

L’exposició 72,969 kg. Enciclopedia de peso del artista a Blue Project Fundation és l’excusa per veure l’obra d’aquest jove artista. Resident a Piramidón, habitual en els actes socials del sector i de somriure perenne. L’artista exposa un llibre fet a partir de la transformació del seu pes en paper. 39 volums formen una enciclopèdia. En les diferents pàgines blanques hi podem veure el sumatori del pes de l’artista. Un nombre que mai deixa de ser un rastre gravat en la fulla blanca, un rastre fet per una màquina d’escriure gastada.

La negació de la imatge és la cerca d’Alberto Gil. És allò que el porta a retratar el seu pes, el seu volum. Si no volem utilitzar la imatge, una manera intel·ligent és retratar l’espai que literalment ocupem. Aquesta voluntat de negar la imatge, com a trencament, tant és Bartebly com Guim Tió (en la seva primera etapa). Gil pertany a una generació que per ser primer ha de qüestionar el cos (la natura, ells mateixos) i sortir d’un laberint. Guim Tió ha passat de tapar cares amb pintures de colors a dibuixar paisatges, Gorka Piñol ha fet del paisatge un laberint. Aquests temes apareixen en l’obra d’Aldo Urbano o Quim Packard. També ho podem veure en Helena Basagañas (un paisatge primigeni, un monstre, Teseu i el Minotaure). Dos motius recurrents, dues cares d’una mateixa moneda, la nostra societat. Alberto Gil ha convertit l’espera en cercles concèntrics (laberint) amb l’exposició Ciutat Subterrània 04 al CCCB i després ha dibuixat el seu cos. Hi ha un rastre, una tendència.

Detall de l'obra d'Alberto Gil a Ciutat Subterrània 04 (CCCB)
Detall de l’obra d’Alberto Gil a Ciutat Subterrània 04 (CCCB)

La solució d’Alberto Gil és senzilla i efectiva. Des d’un punt de vista conceptual fa veure al públic com una anècdota es converteix un fet universal. Les xifres són les seves pintures i el blanc el seu paisatge. Llavors l’exposició pública de l’artista queda dissimulada per la potència estètica de la seva obra. Gil, a diferència d’un bon nombre d’artistes de nova generació entén la força plàstica de l’art. Per això uns mesos d’esperes intermitents són cercles que semblen laberints. Per això el seu pes és una biblioteca.

Els llibres, ordenats sobre taules, els llums antics i la disposició dels elements el dia de la inauguració formaven part de l’artista, l’artista era la seva obra, en tots els sentits. La seva imatge estava escrita dins dels llibres, però ell portava per vestit el color dels llibres (a la inauguració). Ell era el llibre, o els llibres eren ell. Aquest joc de miralls ens porta a una altra conclusió; hi ha una justificació volguda de la seva obra com a aparell artístic. Gil pot dubtar de la seva obra, però en conjuntar-ho tot en una mateixa esfera de color, la instal·lació es justifica. Allò està fet per un artista, allò és art. Però també porta a una altra línia de pensament, Gil pot pensar; la paraula escrita (per mi el dibuix) està morta, l’art que faig està mort així que jo l’hi he de donar vida, i donar-li vida és ser jo l’art que faig. Jo estic viu per tant el meu art està viu. Per això he de comptar cada segon d’espera, cada trajecte. El fet de comptar és una demostració de la vida, una demostració de l’art.

L’obra d’Alberto Gil, és una obra que no és conceptual estrictus sensus, ja que la representació tangible és d’igual o més importància que el concepte mateix de l’obra. La sublimació de la no acció com a art contestari, va deixant pas a un art d’autoconeixement. Des de la calma veiem el camí que hem de fer, però abans hem de saber si en serem capaços. Alberto Gil d’una manera elidida i sense perdre estil propi s’inscriu en una nova generació d’artistes. Una nova generació que troba la seva expressió en la voluntat d’investigar la dicotomia entre home i natural, d’entendre’s a si mateix. La premissa no és nova, els seus resultats sí.

Fotografia de Juan Riobó. Cortesia de Blueproject Foundation"
Fotografia de Juan Riobó. Cortesia de Blueproject Foundation”
COMPARTIR