RIP Brexit / Avaaz
RIP Brexit / Avaaz

Ja fa uns quants dies que Theresa May va patir un important -i no massa previst- revés a les urnes (ja sabem com d’arriscades són algunes apostes) i toca fer un petit anàlisis.

1.- Corbyn guanya però no massa: puja un no gens menyspreable 9,54% del vot però augmenta menys d’un 0,5% en nombre de diputats. Malgrat la fredor amb la qual el van rebre els quadres i el grup parlamentari del seu partit (i que a Gal·les i a Escòcia directament estaven més a prop dels Conservadors que del líder laborista).

2.- L’efecte Brexit (vegeu-ne una explicació més elaborada aquí) no ha fet guanyar massa circumscripcions als Tories. Malgrat que hi ha hagut una pujada del vot conservador als districtes on va guanyar la sortida de la Unió Europea, no ha estat prou forta per a prendre els escons als laboristes, que han crescut a altres zones del país.

3.- Escòcia: malgrat que l’efecte Corbyn (probablement) ha fet perdre sis circumscripcions al Scottish National Party, la gran pèrdua de circumscripcions ha estat a favor dels conservadors (14). Això, per paradoxal que sembli, no són especialment males notícies pels independentistes escocesos: efectivament, sembla que mantenen l’hegemonia del centre-esquerra al seu país: un avançament del Labour significaria que, al menys en termes estatals, han deixat de ser creïbles (o, al menys, més creïbles que les altres alternatives) com a gran partit d’esquerres. Aleshores, per què aquest creixement dels conservadors? Una opció és que els favorables a la sortida de la Unió Europea (pocs però presents) s’agrupessin en el vot útil que garantia un Brexit clar.  D’altra banda, Escòcia és l’únic dels quatre països constituents on la participació va baixar de manera quasi uniforme a tot el país. De moment només podem apuntar possibilitats però no és descartable pensar que els votants del SNP tinguessin menys incentius a mobilitzar-se que els conservadors, davant la possibilitat d’una altra escombrada.

4.- País de Gal·les. Labour s’endú 28 dels 40 escons, els conservadors 8. El Plaid Cymru aguanta pels pèls les seves circumscripcions i en guanya una més. Val a dir que els nacionalistes gal·lesos havien fet una campanya dedicada totalment a captar el vot progressista, presentant-se com els únics que defensen les polítiques de Jeremy Corbyn davant d’una branca local del Labour que dissimulava poc que el seu líder no els agradava gens. Malauradament, els resultats han estat magres.

5.- Irlanda del Nord: Polarització. El Partit Socialdemòcrata i del Treball (SDLP) perd els seus tres escons a favor del Sinn Fein i el Partit Unionista de l’Ulster perd els seus dos a favor del DUP, això és, els reunificacionistes queden representats per un partit clarament d’esquerra i els lleialistes per un partit directament d’extrema dreta, xenòfob, integrista protestant i, possiblement, soci de govern de Theresa May.

I ara què, doncs? Amb un parlament sense majoria absoluta Theresa May, sense donar-hi massa voltes ha optat per pactar amb el DUP, les credencials del qual acabo d’explicar. De moment, la primera conclusió és que la primera ministra britànica tendeix a prendre decisions de pressa, anunciar un pacte de govern hores després d’haver acabat el recompte potser no és el més assenyat malgrat que tot apunti a que fos l’única opció. En qualsevol cas ens esperen uns dies interessants fins que es pacti un gabinet i un programa de govern.

El rumb d’aquest govern ara mateix és una autèntica incògnita: sembla que incorporarà membres favorables a mantenir-se a la Unió Europea, però alhora el els seus socis de govern pressionaran per un Brexit dur. Mentrestant, les institucions europees s’ho miren i han advertit que si volen negociar alhora la sortida i la permanència al mercat comú trigaran més d’un any a tenir llesta una proposta. La cosa pinta interessant pels politòlegs, tot i que els britànics recordaran el fals proverbi xinès pel qual els temps interessants són una maledicció.

COMPARTIR