La pesta i la pantalla

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Aquestes darreres setmanes he passat una grip primaveral. Sóc un pèssim malalt, és probable que tothom ho sigui, però en el meu cas concret l’esperit crític es propulsa fins a límits insostenibles.

Quan guareixo tot torna a ser meravellós. Somric, camino com si fos una estrella d’anunci televisiu i contagio del meu bon humor a la resta. Aquest cop ha sigut diferent. Tenia un show de comiat loopoètic a València, vaig accelerar la recuperació i aquesta setmana he tornat a tossir com un tuberculós. De mica en mica m’he trobat millor, però la ciutat no feia per a completar la rehabilitació i he decidit passar el cap de setmana aïllat al poble, amb encert i solitud fins que he topat amb la realitat cultural.

Anem a pams. Acabo de veure La la land. És una obra cinematogràfica tirant a mediocre. Després de quinze minuts em preguntava perquè havia renunciat als meus principis d’esperar segles abans de visionar o llegir productes d’èxit unànime. Els crítics de Facebook, el ramat del m’agrada, parlava falses meravelles i d’una renovació del gènere musical. Més que això em semblava presenciar un insult que a més a més no tenia cap mena de ritme fins al punt que al cap d’una hora m’he desentès del que passava, esgotant la cinta perquè no volia veure la dotzena del Madrid. La ciutat de les estrelles és una prova més de la buidor del Mainstream actual o la irrefutable constatació de com ens prenen el pel, res sorprenent si veiem com a les seccions de cultura els titulars comencem amb adverbis i interpel·len al lector com si fos subnormal. Oh perdonin he emprat un terme políticament incorrecte. Continuem.

Pel matí he llegit algun que altre suplement cultural. A un d’ells sortia una foto de Joseph Roth i Stefan Zweig. Com que aquest país, es digui Catalunya o Espanya, m’és ben igual, té un profund complex d’inferioritat amb la resta d’Europa parlar d’austríacs del segle passat dóna una certa pàtina de prestigi. No importa que es digui, el que es considera rellevant és mencionar-los, fer name dropping i així tots es queden contents dins del provincianisme més profund, doncs, com amb la pel·lícula, és fonamental la façana sense centrar-se al contingut, i no només passa als diaris, sinó a tot l’espectre cultural, on el fum ven més que l’aliment com mai abans havia succeït a la Història.

Stefan Zweig i Joseph Roth, 1936
Stefan Zweig i Joseph Roth, 1936

Per la tarda he decidit preparar la penúltima xerrada sobre novel.la de Barcelona. Aprenc mentre llegeixo i ho gaudeixo perquè aconsegueixo crear una cadena lògica, l’evolució de la prosa sobre la meva ciutat. Aquest cop toca parlar de El Día del Watusi, de Francisco Casavella, una novel.la que quan sortí ningú va llegir i que durant anys, en part per la mort prematura del seu autor, adquirí categoria mítica com el darrer llibre on la Barcelona oculta adquiria el seu merescut protagonisme.

Fa dos anys, gràcies al meu llibreter de confiança, vaig aconseguir un exemplar, que vaig devorar amb entusiasme com a conseqüència de l’ansietat de l’atesa. La primera part, Los juegos feroces, em semblà molt interessant. La segona, amb un deliri molt crític amb la Transició, perdia gas sense caure del tot, mentre la tercera, amb esdeveniments històrics jutjats amb encert demolidor molt abans de la caiguda del Pujolisme, ja se’m feu molt feixuga.

L’any 2016 una editorial catalana, Anagrama, recuperà el text amb honors de clàssic modern sota una certa pudor de promoció personal dels prologuistes. Aquesta setmana he rellegit tot el que tenim disponible de Casavella. Entenc l’impacte post-olímpic de El triunfo, comprenc la corrosió de Un enano español se suicida en Las Vegas, clau per a entendre els mecanismes narratius de l’autor i bé, arribada l’hora del Watusi he trobat esquemàtica la primera part que m’entusiasmà i la segona, encara manca la tercera, m’ha semblat inacabable. La única cosa bona és l’ambició del final, més que res perquè ara quan hi és es rebutja, com si fos un pecat, doncs es volen productes senzills a partir del producte sense donar alternativa a texts de veritable qualitat. En això, malgrat els seus defectes, el Watusi guanya, però més que honors de clàssic serveix com a símptoma i per a veure com ara mateix la cultura viu de tòpics, proclames i una imitació, perquè sí, a Casavella alguns l’imiten des d’una mitomania que només té futur al present malgrat la novel.la de Casavella, escric aquesta part després d’haver posat el punt i final a l’article, és un gran fresc amb moltes capes que mereix sens dubte la consideració de crítica més ferotge a la Transició oficial, la prova fefaent d’una visió prístina de la farsa que ens han venut. Ara bé, els que la idolatren valoren aquest fet o es queden amb un mite per conveniència?

- Publicitat -

Dies enrere pensava a l’altra resistència personal. Patria de Fernando Aramburu, ha guanyat molt, li han donat molts premis i el diari més venut a la Península menciona les seves virtuts cada dia, no sigui que ens oblidem del seu mèrit, lloat per polítics, dones de fer feina i lectors embriagats amb tanta finezza, que diria Andreotti, qui tenia, sens que serveixi de precedent, raó al dir allò que justament el que manca és finezza, perquè com que ens venen tant la moto un ja sap que no pot fiar-se de les abans fiables recomanacions dels crítics, desprestigiats des d’interiors i exteriors a la gran enganyifa del cànon contemporani.

Just abans d’emmalaltir vaig decidir retirar-me paulatinament de Facebook perquè no suporto la falsa indignació o l’entusiasme desmesurat. Amb les opinions culturals l’amor cinèfil, més que res perquè has de veure la cinta si vols dir la teva, sembla més o menys creïble, però no, tot és induït dins d’un vast esquema promocional del que també sóc partícip amb les meves creacions. Publico notes, proliferen els likes i a l’hora de la veritat detecto com una realitat paral·lela falseja tot. La única cosa bona de Facebook és haver potenciat el sistema de xarxa, però una vegada s’assoleix crec que hauria d’estendre’s més enllà de la virtualitat, altrament viurem a un sanatori en directe, a un asil de perduts que venen un fals criteri que tothom, o gairebé recolza, per a engrandir mentides, cànons infames i una melodia obscena, la mateixa que ara ven com ha ressuscitat la poesia a partir d’un versos demencials, símbol d’una època, constatació d’una crisi que només es pot resoldre prescindint de pantalles mentre conspirem amb l’aire.

Francisco Casavella, 1996
Francisco Casavella, 1996
- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca