Donald Trump / WhiteHouse
Donald Trump / WhiteHouse

Ho ha tornat a fer. Donald Trump ha tornat a ser l’epicentre mundial enunciant que retira els Estats Units dels acords de París (firmats el 2015) per a intentar frenar el que cada vegada és un més alarmant canvi climàtic, i que d’aquí uns pocs anys pot començar a desplaçar a milions de persones (en direm “refugiats climàtics”?) de les seves llars. El segon major emissor de gasos d’efecte hivernacle del món ha dit que aquesta no és la seva música i que tot és un invent dels xinesos per a danyar l’economia nordamericana. Alt right.

Els acords de París van ser qualificats en el seu moment pel director executiu de Greenpeace, Kumi Naidoo, com a frustrants, malgrat reconèixer que era al mateix temps un petit pas. L’expresident dels Estats Units d’Amèrica (EUA), Barack Obama (el noi guapo i educat que presidia abans que Trump), ja ha condemnat el gest del president republicà. També ho ha fet Bernie Sanders o l’aspirant a primer ministre de Downing Street, Jeremy Corbyn. Fins i tot el president francès Emmanuel Macron ha fet escarni de Trump dient: “make our planet great again”.

Donald Trump va ser escollit el 45è president dels EUA gràcies a més de quaranta anys de polítiques neoliberals i d’una globalització descontrolada que ha acabat tornant al país a uns nivells de desigualtat social propis dels temps de la Gran Depressió i Recessió de la dècada dels 30, on aquí en parlem amb més detall

Malgrat els reiterats avisos dels grans mitjans de comunicació, polítics de bones maneres i estrelles de Hollywood ben vestides, va produir-se la catàstrofe: Donald Trump va ser escollit president de la primera potència mundial. I la realitat ha superat totes les expectatives possibles. Sent sincers, vaig alegrar-me el dia que Trump va guanyar les eleccions. Però no perquè combregui amb les idees del nou inquilí de la Casa Blanca.

El seu triomf en les eleccions podria haver sigut un revulsiu per a fer pensament crític, però no ha estat així. Lluny de preguntar-nos què s’ha fet malament per a que un personatge com Trump arribés a la presidència de la primera potència mundial, hem dirigit la nostra frustració i desconcert a alabar els discursos de Meryl Streep i aquesta dignitat que tant li falta a la white trash que ha donat la victòria al republicà. Hem buscat les explicacions d’aquesta derrota de la dignitat, no en la massa creixentment pobra de la població nordamericana que ha buscat solucions en un candidat presumptament anti-establishment, sinó en una presumpta intervenció de hackers russos. Resumint: hem moralitzat el debat per no haver de fer una profunda crítica al sistema en el qual vivim, i no analitzem les causes que propicien, cada vegada més, una eventual tornada de l’extrema dreta al poder (o de l’extrem poder del diner a la política).

No m’interpreteu malament. No és que no adori els discursos de Meryl Streep ni que no pensi que no tingui raó:

Tampoc dic que no m’agradi veure a Scarlett Johansson parlant durant la Marxa de les Dones a Washington, plantant cara al que ja és una agenda legislativa profundament retrògrada vers les dones i els seus drets… és més, confessaré que m’agrada l’èpica dels discursos nordamericans que acompanyen els seus discursos. You  know what I mean… “el meu pare, que em va criar sol”, “vinc d’una família treballadora de Brooklyn que…”, “orgullosament, vinc d’un institut públic”, “aquest país va donar als meus avis l’oportunitat d’obrir un petit negoci”…

Però, darrere de l’èpica, què hi ha? On estaven aquestes mateixes estrelles quan Barack Obama rebia el Nobel de la Pau, però al mateix temps ordenava atacs aeris amb drons que han causat la mort a milers de persones? Per què s’indignen tant amb les deportacions que ha promès Trump, però no amb les d’Obama (que té el rècord absolut deportant a emigrants)? Qui es va indignar quan l’anterior president dels EUA va formar un equip per a assessorar-se per a afrontar la crisi que estava íntegrament format pels banquers i taurons que van provocar-la?

Ser el primer president negre de la història dels EUA no significa res. Que Hillary Clinton fes campanya al costat d’activistes gays, tampoc significa res. El sistema no entén d’errors o encerts electorals. El sistema té una àmplia capacitat per a sobreviure, adaptar-se, simular avenços i posar-se etiquetes: feminista, inclusiu, meritocràtic… Però el fet central dels nostres dies és quina capacitat té el sistema de proporcionar el màxim benestar possible al conjunt de la població (i si les etiquetes que hem esmentat abans són possibles de debò en el sistema on vivim). Tot el que no sigui acabar amb el capitalisme, significa ajudar-lo i fer de les nostres vides quelcom cada dia una mica pitjor i que continuïn sorgint monstres.

Però aquest anàlisi dels fets encara no ha arribat. Ens falta molt, massa. Els acords de Paris són en la majoria de les seves parts no vinculants i subjectes a revisió; i quan Macron i “Frau” Merkel parlin de la irresponsabilitat de Trump de deslligar-se d’aquests acords, recordem-los-hi que Volkswagen (una empresa alemanya) té la capacitat de doblegar la legislació europea i fer-la adaptar als seus interessos…

Mentre no siguim capaços de fer això, continuarem fen-li el joc al sistema. Tots continuarem sent Donald Trump.

—–

Marc Geli és l’Editor de la revista Ab Origine www.aboriginemag.com

COMPARTIR