Luis Enrique / Jordi Minguell
Luis Enrique / Jordi Minguell

Deixar la banqueta del Barça quan el teu màxim rival guanya la Lliga i Champions League no és la millor sortida, segurament pots excusar aquesta temporada en moments puntuals del campionat on l’equip s’ha vist perjudicat per decisions arbitrals o per la manca d’intensitat en partits molt concrets que t’han condemnat: Alavés al Camp Nou, Malaga a la Rosaleda, PSG al Parc dels Prínceps, Juventus al Juventus Stadium o el del Deportivo a Riazor, la mateixa setmana on vas remuntar 6-1 al PSG. La victòria exigeix regularitat. L’exentrenador del FC Barcelona és el personatge del mes d’abril de Revista Mirall.

Luis Enrique ha guanyat 9 dels 13 títols que ha disputat, una barbaritat. Un palmarès similar al de Guardiola amb els seus 14 de 19 en quatre temporades, una més que l’asturià. Tanmateix, hi ha una diferència substancial entre els dos tècnics, i és la planificació. El model que ha executat Lucho és el mateix que pregona la junta directiva actual, un estil a curt termini. És a dir, tenir resultats encara que aquests trenquin amb un model esportiu i de club que cuina a foc lent per tenir resultats estables i recursos propis per donar resposta a les necessitats de l’equip a llarg termini. Amb Luis Enrique el planter no era un aparador de recursos, era una categoria més perquè per reforçar l’equip ja hi ha el mercat. És evident que una fornada com la de Busquets, Piqué, Puyol, Valdés, Pedro, Messi, Xavi i Iniesta només passa un cop a la vida, però no oblidem que ells van arribar perquè van tenir l’oportunitat de jugar. Un exemple concret que ho resumeix: hem deixat escapar Bartra per quedar-nos amb Mathieu.

Lucho no era, ni és, un mal entrenador. Ha demostrat ser una figura capaç de motivar els jugadors, però això no impedeix afirmar que no ha pogut fer possible un estil de joc que no es limités a esperar que Messi, Suárez i Neymar resolguessin el partit. Amb ell el Barça guanyava partits al contraatac, un recurs que amb Guardiola era impossible. Però a la vegada, golejaves al Rayo Vallecano al Camp Nou 6-1 amb un domini tàctic del rival inqüestionable.

El gran mèrit de Luis Enrique és el d’aixecar un equip que amb el Tata Martino semblava haver perdut les ganes de guanyar. Una caricatura col·lectiva de l’última etapa de Ronaldinho al Camp Nou. Conquerir un triplet quan només un any abans Messi desapareixia al Calderón durant els quarts de final de la Champions, deixaves escapar la Lliga al Camp Nou en l’última jornada i perdies la Copa del Rei contra el Madrid a València és una fita que mereix ser recordada amb estima i reconeixement a la tasca de l’asturià.

L’etapa Valverde començarà amb un Barça empetitit per les tres copes d’Europa del Real Madrid en només quatre anys. Una hegemonia europea que no hauria de ser quan a les teves files tens el millor jugador de la història, Leo Messi. De la mateixa manera que Lucho va despertar el jugador que el Tata va adormir, ara Valverde haurà de gestionar un equip a llarg termini. Cal un equip que estigui a l’altura de Messi, i per això cal un mig del camp amb recursos i un planter que pugui suplir les mancances que aquest any hem exhibit per Europa.

Una caricatura de jordiminguell

COMPARTIR