Nota metodològica: aquest article, per limitacions d’espai i temps, només comença a introduir unes idees que voldrien molt més espai per a desenvolupar-se. Així doncs, mantenim les conclusions en condicional.

Aquest comentari es va deixar sentir força aquest diumenge per part d’esferes més o menys liberals com a resposta a tothom que es lamentava per què Jean-Luc Mélenchon no havia passat a la segona volta de les presidencials franceses. A l’altra banda de la Mànega, ja fa temps que s’insisteix que en Jeremy Corbyn no guanyaria ni unes eleccions a president d’escala… conclusió, que els candidats «més d’esquerres» no guanyen o no poden guanyar, cosa, que, segons sembla, sí que podrien fer els candidats més liberals. Aquest argument, malgrat tenir una part de raó, no és, ni molt menys, universal, en aquest article intentaré examinar per què i mirar d’explicar per què algunes esquerres guanyen eleccions i d’altres no ho fan..

D’entrada: hi ha candidats d’esquerres «no tradicionals» que han guanyat les eleccions: Alexis Tsipras, Ada Colau… independentment com actuïn després de les eleccions, els discursos clarament d’esquerres poden guanyar i a vegades guanyen. Seguim: Mélenchon ha quedat a una distància gens menyspreable del guanyador (vora cinc punts percentuals) per unes eleccions presidencials, Bernie Sanders va treure un resultat correcte… Sembla doncs que la imatge centrista no és condició necessària per guanyar. Pel que fa a partits d’esquerres que guanyen, es fa imprescindible parlar del SNP i de Nicola Sturgeon, que, sense tenir un perfil «molt d’esquerres» (per imprecisa que sigui l’expressió), guanya i de molt. D’altra banda, els centristes no semblarien arrossegar grans masses (excepció feta d’Emmanuel Macron, però cal recordar que no va arribar al 25% dels vots en primera volta). El PASOK ha estat esborrat de la faç de la Terra, Hillary es va quedar a les portes de la victòria, etc.

La conclusió seria, doncs, que la «imatge alternativa» o «molt a l’esquerra» no entusiasmaria els votants però tampoc els allunyaria. Així, la qüestió va per una altra banda. Tot i això, està clar que un mal candidat pot arruïnar una campanya: recordem que quan es va començar a parlar d’una «Catalunya en Comú» les enquestes pronosticaven uns 30 diputats per a la coalició el 27S, fins a l’entrada «triomfal» de Lluís Rabell, abandonat a la seva (dis)sort per Barcelona en Comú. D’entrada, una idea que se’ns acudiria és que el passat d’un partit és important: Jeremy Corbyn, Benoît Hamon, Pedro Sánchez… ja poden dir que són el més d’esquerres però la gent recordarà Gordon Brown, Hollande, Zapatero… i no els votarà. Això sembla, d’entrada que seria condició necessària però no suficient per a explicar una victòria. O dit d’una altra manera, suficient per a explicar una derrota. Això és, un passat «brut» et farà perdre unes eleccions (amb excepcions, com el PSOE a Andalusia), però un de «net» o inexistent no és garantia de victòria (Colau va guanyar però Iglesias, no, per exemple).

Una darrera opció, potser amb més poder explicatiu, vindria del fet d’apel·lar a una gran majoria social que s’inspira en el pacte socialdemòcrata però que el supera però alhora no actua com a catch-all. La idea és fins a cert punt paradoxal: com s’assoleix una cosa però no l’altra? La intuïció política ens portaria a assenyalar els següents punts

1. Clara consciència i assumpció de la seva identitat progressista, amb la conseqüent afirmació d’uns valors irrenunciables.
2. Voler-los compartir amb un gran nombre de gent. Això és, no partir de fer «propostes neutres» o «centristes» per a atraure vots, sinó estendre un discurs. Per això, és evident que cal fer renúncies discursives però dins dels límits als quals em referia abans. Això, implica, amb bastanta probabilitat, un estil de candidatura plural: en aquest sentit la candidatura d’ERC al Congrés (de l’excristianodemòcrata Joan Capdevila a Gabriel Rufián) o la de Barcelona en Comú (mescla d’esquerres «tradicionals» i sortides de nous moviments socials) serien exemples prou clars d’això. En canvi, si l’objectiu és satisfer un grup social determinat, els votants tradicionals, sempre hi haurà un sostre de vidre allà on s’acabi la capacitat d’un partit d’interpel·lar la ciutadania.
3. Un relat que permeti fer aquest teixit amb èxit. Això potser és la clau de volta del tema. L’esgotament del relat socialdemòcrata (basat en una classe obrera de coll blau ètnicament homogènia, majoritàriament masculina, en la plena ocupació com a objectiu realista i una dreta cristianodemòcrata disposada a fer renúncies a favor de la pau social) ja ha estat prou discutit i sembla que l’èxit ve de crear-ne de nous. Un d’una banda seria el patriotisme/nacionalisme, on entrarien tant les esquerres independentistes o similar (aquí ens entraria el SNP, com a exemple de gran guanyador fent servir aquest discurs) o bé en casos on cal reafirmar la sobirania davant d’amenaces externes (el cas de Syriza, malgrat que hagi acabat com hagi acabat, seria el paradigmàtic). L’altre extrem seria el de partir de conceptes com «precariat», «veïnes», com a definició d’un nou subjecte polític «de masses». Evidentment, ambdues posicions no són excloents i, de fet, trobem aquesta mescla en tots o quasi tots els partits d’esquerres amb voluntat majoritària.

Així, amb què ens quedem? Sembla que els candidats no són massa importants, i que si tenim grans fracassos a darrere, lasciate ogni speranza voi ch’entrate. En canvi, si volem guanyar, sembla que el que ens cal són principis ferms, que tothom que li agradin s’hi pugui sumar i tenir una història que ho expliqui.