Fotografia: Lau Vila

El 1966 es publicava Against Interpretation, un manifest al més pur estil guerriller de les avantguardes històriques on Susan Sontag qüestionava, en un acte gens deliberat, l’extra-interpretació a la qual es veu sotmesa l’obra l’art. L’intel·lecte venjatiu esdevenia l’assassí de l’art, empobria l’energia d’aquest, l’espontaneïtat de la creació, instaurant la jerarquia dels significats.  En conseqüència, la intel·lectualització formava part de la cort de botxins cap a l’errònia sacralització de l’objecte plàstic.

No és estrany, doncs, que durant el muntatge d’Untitled Fusta de José Carlos de la Torre em vingués al cap aquesta lectura de l’escriptora a l’escoltar els morts pronunciats per l’artífex de les estructures que començaven a empaperar els murs de l’Espai AnGram: “No t’enamoris, només és fusta.” Exactament, això és el que és, vaig pensar comprenent la meva pròpia innocència mentre tocava l’assamblage de fusta reciclada amb cura de no clavar-me cap estella.

Seguim caient en el parany del qual ens advertia Sontag, oblidant la puresa del material, del reflex creatiu que té l’artista i la necessitat expressiva a tall d’agitació plàstica sense pretensió, com un simple acte d’allò que som. Compte! No es tracta de crucificar el discurs. El discurs existeix i és necessari, però precisament el valor d’aquest és tant o més rellevant quan hi és com quan no hi és.

Els treballs de De la Torre estan exempts de tota pretensió, són el fruit d’un procediment deconceptualitzat, manual, irracionalment humà. El caràcter artesanal és latent, anunciant-nos la seva trajectòria com a fuster. Alguns dels fragments el porten acompanyant durant anys i han viscut diferents peribles constructius arreu, de manera que la càrrega que vincula aquestes amb l’artista és inqüestionable.

La fusta esdevé motiu, material i protagonista. La fusta és base, punt d’insurrecció i objectiu.

Utilitzant residus trobats o, en altres casos, prestats De la Torre reconverteix els espais, conscienciant-nos de l’efimeritat formal d’aquest, que transmuten camaleònicament per crear un nou escenari amb unes noves possibilitats estètiques.  Per cada espai, un nou plantejament, per cada espai una reconciliació diferent establint, així, un diàleg directe amb el contenidor expositiu i oblidant la immobilitat que els acostuma a definir com a mers súbdits de la peça sacre.

La cerimònia processual existeix tant en la mutació de l’espai com en la tria i conjunció de peces per aquesta espècie de non-sites, ja que prèviament la fusta ja ha viscut la seva pròpia transformació. La desconstrucció de les taules esdevé l’acció primària pel futur constant joc de desfer i refer que individualitza cada una de les instal·lacions. En aquest procediment, la peça inicial es despulla de tota significació i funcionalitat adquirint altres significats. Tot i així, la pàtina de l’objecte anterior no desapareix, per l’autor i a la vista de l’espectador, sempre mantindrà els seus múltiples significats.

En l’acte de reaprofitament de la fusta i apropiació dels murs, les possibilitats són infinites. En un dels costats de l’AnGram, obres individuals, delimitades, com a quadres abstractes corporis que a poc a poc deixen pas a una materialitat pròpiament escultòrica. Un dels mòduls tridimensionals s’aferra a una de les cantonades superiors aprofitant el pilar adossat, deformant-lo, reinterpretant-lo.

Alhora, la superfície habitable també pateix l’alteració, erigint-se una improvisada i allargassada escultura mòbil, a pla de terra, que trenca l’horitzontalitat de la instal·lació. Finalment, els taulons indesxifrables de les instal·lacions es confonen en un loop de mides, policromies, volums sortints i, fins i tot, peces individuals encastades a la mateixa instal·lació. Una gran barrera ens abraça i, davant nostre, s’obre una latent vivesa de les formes orgàniques racionalitzades.

COMPARTIR