Plaça Antonio López

Fa poc temps passejava per Barcelona amb un grup de gent i vam anar a parar just al carrer dels Vigatans, on a l’angle d’un edifici hi ha un rostre angelical de pedra que, segons algunes fonts, indicava la presència d’un prostíbul.

La casa on es troba fou enderrocada amb molta polèmica l’estiu de 1983, però algú tingué el bon criteri de mantenir l’estructura de la planta baixa i el misteriós rostre, la carassa. La seva permanència em permeté explicar als meus entregats oients que sense ella no entendríem la funció d’aquell espai perdut entre el laberint de la ciutat antiga.

La reflexió vingué perquè la darrera setmana ha sortit al diari la notícia que, dins de la reforma de Via Laietana, es contempla eliminar l’estàtua d’Antonio López de la seva plaça, un error de primera categoria marcat per una concepció molt sensacionalista dels elements que configuren un nucli urbà.

El motiu d’eliminar la presència del Marqués de Comillas es justifica per les seves activitats esclavistes. Inaugurada a finals del segle XIX, just després de la mort del potentat, els barcelonins l’anomenaven el negre Domingo. L’enderrocaren durant la guerra i el règim franquista la tornà a construir mitjançant les arts del principal artífex d’aquestes recuperacions, Frederic Marés.

Ara anirà al museu que du el seu nom, un dels prodigis més ignorants de casa nostra. Abans de prendre aquesta decisió, demanada per molts col·lectius, el destí de l’estàtua semblava romandre al lloc on es troba des de fa dècades amb l’acompanyament de cert recorregut pedagògic on s’expliqués que el senyor López a més de ser una espècie de Botín del seu temps va cimentar la seva fortuna amb el tràfec d’esclaus.

A Barcelona, de forma ben diferent a altres ciutats europees, no hi ha gaire didàctica de l’espai urbà, com si els plafons amb informacions rellevants fessin nosa, quan en realitat ajuden a entendre la totalitat com una línia que s’ha anat forjant al llarg dels segles amb fets positius i negatius.

Ningú pot negar que l’espai és política, per això els governants intenten modelar-lo segons el seu pensament. El consistori d’Ada Colau ha donat algunes passes en aquest sentit, moltes valentes i altres, com la que comenta aquest article, des d’una perspectiva entre ingènua i populista.

La carassa. Barcelona
La carassa. Barcelona

Sóc contrari a retirar l’estàtua del Marqués de Comillas per qüestions que van des d’una lògica urbana fins a d’altres relacionades amb la incoherència de la mesura. En primer lloc si s’elimina la plaça passarà a ser un indret erm de significat, i que jo sàpiga per molt que s’elimini el rostre visible de l’esclavisme aquest no desapareixerà dels llibres on s’expliquen els fets passats, però sense la seva presència física, l’escultura permet explicar-los, tindrem un gra més d’ignorància malgrat creem una Barcelona de Disney.

A més a més l’eliminació es nodreix de despropòsit, perquè si liquidem així al López hauríem de fer el mateix amb l’estàtua de Güell i Ferrer, també restaurada per Marés, a Gran Via amb Rambla Catalunya, però llegint els diaris d’aquests dies no veig que ningú ho contempli, entre altres coses perquè el que es vol perpetrar sembla molt oportunista i sense cap mena de discurs sòlid.

Si existís seria un desastre o un aplaudiment. Un desastre perquè implicaria carregar-se la meitat de l’Eixample. Un aplaudiment perquè suposaria que les institucions s’han preocupat per a capbussar-se a la Història de Barcelona i han entès que bona part del patrimoni del centre fa pudor a negrer. Hauríem de desar el mascaró de proa de la Barceloneta conegut popularment com el negre de la Riba i guardar al magatzem el grup escultòric de Bruc amb Diagonal on dos jovenets juguen amb sabó i una palangana. El nen i la nena representats són els fills de l’escultor Eduard Alentorn. Ell era adoptat i pel que es veu gaudia si la seva germana li rentava la cara per a ser blanc i perdre la seva negritud original.

Font de la palanga. Eduard Batiste Alentorn
Font de la palanga. Eduard Batiste Alentorn

La peça, de 1913, avui seria inviable dins de l’esfera predominant de ser políticament correctes. Com que ningú s’hi fixa, i en realitat a pocs importa res el que dic, no ha sorgit cap escàndol. A Catalunya tenim una relació esquizofrènica amb els negres. La moreneta és adorada i el boiximà de Banyoles feia les delícies dels estudiants que anaven a visitar-lo al museu Darder fins que l’any 92 amb les Olimpíades el retiraren per politesse i s’esbrinà que d’autèntic només tenia el crani la tíbia. Apassionant.

Parlàvem de política. Sense la pedra del Marqués de Comillas la plaça, que canviarà de nom a través d’un plebiscit, mancarà de contingut i així el concepte que suggereix es perdrà, fent-nos més àtons. Rebatejant-la encertarem, com també ho fem posant una placa a la comissaria del terror de Via Laietana, però no crec que si volem una Barcelona de tots guanyem gaire amb l’elaboració d’un discurs neutre, perquè al cap i a la fi l’espai públic és la lluita dels segles.

A Barcelona, per exemple, s’ha d’elaborar amb urgència una proposta que inclogui dins dels carrers els episodis de lluita obrera, i aquesta idea s’hauria d’emprendre sense espectacularitat, amb la senzillesa del que ja hi és. Resulta molt més pràctic imaginar a dos amics que passegen mentre s’aturen i llegeixen a la base del monument qui fou en Comillas enlloc d’apostar per a la presència d’aquests dos joves, vells o transvestits al Museu Marés a la recerca de la peça. L’aire lliure és democràtic i el museu un lloc, ens agradi o no, reservat a uns pocs amb ganes. I si ens posem magnífics la clau és fer comprendre a tothom que Barcelona, com molts altres universos contemporanis, té l’espurna del seu esplendor amb les mans tacades de sang.

COMPARTIR