Pier Paolo Pasolini escrivia l’any 1975 un cèlebre article al diari Il Corriere della Sera sota el títol “La desaparició de les cuques de llum”, en el qual feia una brutal dissecció crítica de la societat italiana, tot denunciant l’aburgesament neoliberal a la qual aquesta estava sent sotmesa. Pasolini hi traçava un lúcid paral·lelisme entre la progressiva desaparició de les cuques de llum a causa de l’empitjorament de les condicions mediambientals i la pèrdua d’autenticitat i honestedat dels italians, tot plegat en un escrit desesperat i pessimista que es produïa pocs mesos abans que les autoritats policials italianes trobessin el cos de l’autor hores després de ser brutalment assassinat a la platja d’Ostia.

Us parlo de Pasolini i de les idees que va deixar per escrit poc abans de la seva mort perquè crec que Àlex Rigola projecta un pensament molt pròxim al pasolinià. Ja ho va demostrar al seu anterior muntatge Who is me. Pasolini. Poeta de las cenizas i d’alguna manera, a Ivànov hi torna a fer referència plantejant uns personatges al límit, encapçalats per un protagonista, aquí Joan Carreras, ofegat per molts dels problemes que plantejava Pasolini al seu article. I esdevé també molt pasoliniana la màxima que regeix tot el muntatge: l’honestedat. Un honestedat que ha portat al seu director, l’Àlex Rigola, a mantenir el nom dels actors del repartiment en un experiment escènic que busca integrar l’Ivànov de Txekhov i els conflictes que se’n deriven a la realitat personal dels seus intèrprets i del públic que observa des de les butaques del Lliure.

En general, però, a mi l’experiment em va semblar parcialment fallit. I m’ho va semblar, paradoxalment, per falta d’honestedat. No s’hi val mullar-se només els peus. Calia arribar fins al fons de l’experiment. Com passava a Five Easy Pices de Milo Rau per exemple, un muntatge que es va representar fa poques setmanes al Lliure de Gràcia i que va trencar molts límits entra realitat i teatre, entre ficció i no-ficció, entre honestedat i moral.

L’Ivànov de Rigola se’ns presenta desballestat i trinxat, tot buscant posar l’èmfasi en els conflictes morals i existencials que planteja el text, però perdent pel camí molts dels matisos de l’original que al final s’acaben trobant, i molt, a faltar. D’alguna forma però esdevé un procés natural en el marc de l’experiment que proposa el seu director, tot buscant fer-se pròpia la història que es narra a escena, com si d’un text de nova creació es tractés. Un text que juga constantment amb la visualitat d’unes propostes performatives que són el millor de tot l’espectacle. Ja fa uns quants anys que Rigola va iniciar una deriva cap a un tipus de posada en escena molt performativa, amb una presència sempre destacada del concepte d’instal·lació artística a escena. Recordo per exemple aquell cartell lluminós on es llegia “Democracy” al descomunal (i infravalorat) Coriolà que va muntar al mateix Lliure de Montjuic. O la solució escènica de l’últim acte de Macbeth, que esdevenia un gran homentage a Romeo Castellucci i al seu teatre de les imatges.

A Ivànov la performativitat de les accions esdevé essencial. És una lectura que flirteja tant amb l’art contemporani com amb el teatre. Però en aquesta fugida endavant que és Ivànov hi ha masses coses que queden a mig camí, que no avancen suficient. Una és la il·luminació, la qual al meu parer resta més que no aporta a un espectacle que hauria estat infinitament més honest si hagués prescindit dels canvis de tonalitats tot apostant per una il·luminació el més anti-teatral possible. També es queda a mig camí un recurs com el del vídeo en directe que podria haver donat molt més de si. A estones destorba més que no aporta recursos i solucions escèniques al muntatge.

dsc_5473

Si que m’agradaria però ressaltar la feina dels “players” del muntatge. Aquí el mot actor o intèrpret esdevé massa restrictiu. Tots juguen meravellosament en un experiment que els hi demana ser ells mateixos a la vegada que ens mostren unes interpretacions allunyades de tot el que ens poguessin tenir acostumats. He de dir que vaig quedar meravellat amb l’Andreu Benito i la seva honestedat escènica, al meu parer la més aconseguida de totes. No em podia creure que a aquestes altures encara tingués asos (i yoyos) amagats sota la màniga. La resta de “players”, de la Sara Espígul a la Vicky Luengo, s’ho passen de conya, i transmeten aquesta conya a tots i cadascun dels espectadors. Una conya que arriba fins a les meravelloses interpretacions musicals del Nao Albet, el qual aporta la dimensió més emocional al muntatge.

Imagino que molts espectadors entendran aquest espectacle com una provocació. Com una radical proposta. I això per a alguns serà un horror, gairebé una traïció al teatre, i per uns altres serà una meravella, una fita del teatre català. Jo sincerament no em sento reconegut per cap de les dues posicions, ja que hi reconec tantes virtuts com defectes en un muntatge que, almenys des del meu punt de vista, esdevé massa contradictori. Potser amb els dies acabo aterrant. Per ara em mantinc igual de desconcertat que el dia que vaig experimentar aquesta proposta. I quin plaer ser desconcertat.

Ah, i deveu estar pensant, i el títol de l’article a que ve? A res. Als gatets de la sort potser. Així que “Gaticos y monetes” era l’opció més honesta. I d’honestedat sembla que va la cosa, no?

COMPARTIR