La desfeta davant la Juventus, independentment del que passi el cap de setmana de Sant Jordi al Bernabéu, ha desfermat les càbales sobre la recomposició d’una plantilla que s’ha mostrat esgotada, mal estructurada i insuficient en l’àmbit esportiu per afrontar els reptes que el FC Barcelona afronta cada any.

Vénen dies de fitxatges, dies de nous projectes a premsa i inversions milionàries que apaguin el foc i la sensació d’insuficiència que ens inunda. Aquests dies, com sempre, amagaran les qüestions de fons que cal afrontar des de fa mesos i anys.

Malgrat que no ho sembli, la composició de la primera plantilla és la cirereta del pastís, la figureta dels nuvis que posem a dalt de tot. En un club ordenat, jeràrquicament ben estructurat i amb les idees clares, l’última peça de l’engranatge que cal retocar és la primera plantilla de futbol. Són les peces de desgast, les que no entren en garantia, les que cal anar renovant a poc a poc.

La primera plantilla ha de ser l’última baula de la cadena per una qüestió mecànica i lògica: en un club ben estructurat la primera plantilla ha de dependre de totes les altres àrees.

Un futbol base improductiu i de poca qualitat

No es pot compondre un primer equip de garanties sense un futbol base productiu i de qualitat. La quantitat i qualitat dels elements que puguis obtenir del teu futbol formatiu, a cost molt baix, marcarà la quantitat i qualitat dels elements que has d’anar a contractar a fora, a cost molt alt. En aquesta parcel·la el fracàs és incontestable: Dos jugadors (un, tercer porter) provinents de la base i consolidats al primer equip en 6 anys és un bagatge pobríssim.

A escala comercial cal tenir un Club sòlid internacionalment parlant, amb una imatge definida i marcada i amb un relat i uns continguts que pugui oferir al mercat de manera coherent, simpàtica, moderna i atractiva. Un club que ha aparcat el relat, que obvia i menysprea la seva història i que renuncia a la seva idiosincràsia, només podrà acudir als mercats internacionals de la mà d’estrelles, de cracks, que li donin la notorietat mediàtica i comercial que la seva insubstancialitat i el seu resultadisme li neguen. Zidanes y Pavones a 100 milions la peça els uns, i 30 milions els altres. Una política d’aliances comercials simplista i curtterminista basada a vendre el mateix de sempre, però més car, ha impedit l’evolució de la marca Barça al mercat del futbol i en conseqüència ha desdibuixat el Club al món, l’ha fet menys atractiu, menys únic i característic. Si tens aquesta idiosincràsia, aquest relat, aquest “quelcom a explicar més enllà del Trident”, no et caldrà acudir a la política de Zidanes y Pavones que s’ha instal·lat a can Barça en l’últim lustre.

Debilitat institucional i incertesa patrimonial

No podràs tampoc afrontar una situació de renovació de cicle o de fortes inversions (si tot l’anterior t’ha fallat) si estàs empantanegat en un moment de debilitat institucional i incertesa patrimonial. Una bona política de gestió dels actius materials i de gestió institucional, d’entitat, et permetrà indubtablement afrontar certes decisions que poden ser difícils amb un coixí de seguretat, sabent que surtin bé o malament (que al futbol tot pot passar), tindràs un marge de seguretat per la institució. Instal·lar el Club en una situació de fortalesa institucional i estabilitat patrimonial condicionarà en positiu el marge de maniobra esportiu.

En un club sense estructura clara, sense projecte, el procés s’inverteix i la composició de la primera plantilla serà decisiva per determinar el rumb de les parcel·les anteriors. El futbol formatiu serà poc més que un pegat, un salvavides en cas d’emergència; la política comercial es fonamentarà en lluir les estrelles del primer equip; i les inversions fortíssimes et condicionaran patrimonialment i et situaran en una tensió econòmica permanent a escala institucional. Aquest és l’escenari que vivim, senyors. Legítim, sí, perquè l’hem triat. Però clarament improductiu, autodestructiu i nociu.

Aquests dies que vénen, dies de fitxatges, dies de nous projectes a premsa i inversions milionàries que apaguin el foc i la sensació d’insuficiència que ens inunda… Quedaran en mans dels responsables de no haver dotat al club de la solidesa formativa, comercial i institucional suficient que permeti posar la cirereta en forma de primera plantilla per aspirar a tot, i que segueixen creient que el procés es fa al revés: de dalt cap a baix i no pas de baix cap a dalt. Per molt que tinguis les figuretes, no tindràs pastís de boda si no tens els tres pisos que el conformen.

Calen decisions i accions, i les han de prendre aquells que fa molts anys que no en prenen gairebé cap de correcta.

Ens hem de preguntar

Com podem esperar que aquells que ofereixen el Club a canvi de la seva innocència prenguin ara les decisions correctes?

Com podem esperar que aquells que es desprenen del talent de la base, tant dels formadors com dels jugadors, prenguin ara les decisions correctes?

Com podem esperar que aquells que han de vendre jugadors per tancar els exercicis sense pèrdues prenguin ara les decisions correctes?

Com podem esperar que aquells que viuen en conflicte permanent amb Lliga, FIFA i UEFA i són incapaços de mostrar valentia prenguin ara les decisions correctes?

No, no es pot esperar res objectivament perquè som en el pitjor dels escenaris, aquell en el qual s’han apoderat del Club la covardia, la por, la incapacitat manifesta dels gestors i key decision makers, la brutícia i l’opacitat.

De fet, sí que podem esperar alguna cosa: podem esperar dies de fitxatges, dies de nous projectes a premsa i inversions milionàries que apaguin el foc i la sensació d’insuficiència que ens inunda. Anar trampejant.

I amb tot això, seguirem buits.