El Barça està fet un fàstic

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Ja va sent hora que ens destapem els ulls els uns als altres i fem un exercici d’honestedat i autocrítica que ens permeti veure on som realment.

És un fet que la renovació de la plantilla impulsada l’estiu passat a través d’una inversió de més de 120 milions d’euros, no ha funcionat ni s’espera que funcioni. Es van invertir més diners dels disponibles amb aquella ja coneguda fórmula de “inverteixo en un any el que hauria d’invertir en tres”, que tan de moda va posar… sí, Florentino Pérez.

És un fet que la primera plantilla, amb Luis Enrique al capdavant, mostra símptomes molt clars d’estancament i porta molts, molts mesos arrossegant uns tics esportius que tots els analistes coincideixen a senyalar – fins i tot els menys bel·ligerants – i que només queden camuflats per la brillantor crònica del trident. O gairebé crònica.

És un fet que la tresoreria del Club està patint unes tensions que dificulten molt les operacions. Els números, ens agradi o no ens agradi, s’estan tancant des de fa molts anys amb la venda de jugadors. Si no venem jugadors, tenim pèrdues. Qualsevol pot comprovar-ho amb les dades que ofereix el propi Club.

És un fet que tenim a la Lliga en contra, que tenim a la UEFA enfadada, que tenim a la FIFA emprenyada, que tenim als socis desprotegits amb el tema de les estelades, que tenim al Club amb una condemna ferma per dos delictes fiscals que no ha comès, que tenim una muntanya de judicis per resoldre… La institució, pròpiament, està feta un fàstic. A tots ens dol al cor haver de reconèixer-ho, però és la realitat. El Barça és una ombra institucionalment del que ha estat al llarg de la seva història.

És un fet que el projecte espai Barça és una estafa

Hem d’insistir en aquest aspecte i ho seguirem fent fins al dia del judici final, perquè la magnitud del projecte mereix una fiscalització extrema. I ho és perquè costarà més del que es va pressupostar i votar en referèndum (ja portem 30 milions de sobrecost), perquè s’executarà molt més tard del previst (com a mínim, dos anys) i perquè… Escolteu, seriosament, mireu les imatges i contesteu amb la mà al cor si no us sentiu estafats:

És un un fet que la política del Club ha mutat per esdevenir un club Standard. Allò que tanta gràcia en feia del “cantera vs. cartera”, amb el que confrontàvem models amb el Real Madrid, ha desaparegut. L’aposta és clara, cal buscar el talent fora i comprar-lo. I si és mediàtic, millor. Això ve donat tant per una política expansiva que prioritza els noms i el marketing a la necessitat purament esportiva; com per una manca de talent a la base, que no pot nodrir el primer equip com correspondria i quan ha pogut, s’ha desaprofitat, s’ha venut o s’ha cremat. No cal enumerar els casos perquè els coneixem tots.

- Publicitat -

C9OMn9AXcAAEuLd C9OMoc1WAAIOIs4

Només sortirem d’aquesta espiral de mediocritat i decadència si acceptem d’una vegada per totes aquests fets. Si virem el rumb esportiu de la base i recuperem metodologies, formadors i captadors de talent que ja teníem. Si assumim la nostra realitat econòmica i actuem en conseqüència. Si aparquem l’estafa de l’Espai Barça, irrealitzable. Si reconduïm relacions amb les institucions. Si comencem racionalitzar les inversions i les despeses. Si comencem a posar gent talentosa als àmbits de decisió, guiats pel talent i la capacitat i no per les amistats o el poder adquisitiu.

Només si fem tot això, o bona part d’això, ens en sortirem i abandonarem aquest neonuñisme gris, ranci, victimista i ple d’excuses, paranoic, que ha dibuixat cares serioses on hi havia somriures.

No es tracta de dir o creure que qualsevol temps passat fou millor, sinó d’entendre la situació actual, acceptar els errors, esmenar-los i recuperar el camí que en els últims 30 anys, amb encerts i errors, ens ha dut a les cotes més altes de repercussió esportiva, social i econòmica sense ni ser els més rics ni els més guapos.

Anem camí d’instal·lar el Club en una terra de ningú com la que viu el Milan

No hi ha res més trist que un gran club decadent, un gran edifici imperial en runes. Es gran, si, i conserva part de la seva bellesa. Però no t’hi agradaria viure perquè no és ni confortable ni segur. No és acollidor. Com el Barça d’avui.

Manifest Blaugrana

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca