Crec que, a vegades, no som conscients del que tenim. De la cultura que tenim. Del teatre que tenim. De tant en tant, convé mirar enrere i veure d’on venim, on estem i cap on anem. Marcar un punt d’inflexió en el temps a partir del qual admirar l’abisme del temps passat i futur del nostre món. Això és exactament el que fa Mouawad amb aquest text, i també és el que fa Oriol Broggi amb els actors que cada nit aixequen aquesta monumental catedral escènica que és “Boscos” a la Biblioteca de Catalunya.

I què us puc dir sobre el que vaig viure (veure em semblava un verb massa imprecís) la tarda de diumenge que em vaig acostar fins a les naus gòtiques de la companyia La Perla 29? Doncs d’entrada que l’Oriol Broggi ha dirigit un muntatge extraordinàriament immens. Que les 4 hores que dura la funció no us facin mandra. Seria una llàstima que us deixéssiu perdre una experiència com aquesta per mandra. També estaria bé afegir que “Boscos” és una tragèdia en tota la dimensió catàrquica que implica aquest gènere. Una tragèdia que tant s’assimila al que tenia lloc al Teatre d’Epidaure fa més de dos mil anys, com als nous llenguatges escènics de les dramatúrgies més interessants dels darrers temps.

“Boscos” és una fractura, una falla que travessa l’esperit genealògic de tot el segle XX. Una narració que avança fluctuant, com un torrent invisible, per una dimensió que no esdevé visible però si perceptible. Als boscos de Mouawad cal endinsar-s’hi a través del cor i les entranyes. És a través d’aquest camí visceral que ens capbussem en les tensions extremes d’un món al límit de la realitat humana. Un món construït amb sang i promeses, i protagonitzat per unes dones que, en tant que éssers maternals, són vida en la seva màxima expressió.

No serviria de res que us presentés els personatges del text de Mouawad. Tampoc serviria de res que us plantegés a través d’una breu sinopsis (que inútils i innecessàries m’han semblat sempre les sinopsis) alguns dels relats que s’expliquen a l’obra. Res de tot això serviria d’alguna cosa perquè “Boscos”, en tota la seva dimensió tràgica, tant sols adquireix un ple significat a través del llenguatge teatral. “Boscos”, com tota la tetralogia a la qual pertany, és teatralitat en estat pur. Com passa en Shakespeare. O en Lorca. O en Sòfocles.

Si que em ve de gust però parlar-vos molt breument de la posada en escena que ha ideat Oriol Broggi i el seu equip creatiu. Una posada en escena que esdevé fidel al text de Mouawad i en permet la seva perfecte comprensió, tant a nivell racional com emocional. Aquest cop els de La Perla 29 han col·locat el públic “cara a la paret”, tot concebent un espai marcadament horitzontal on transiten les ànimes del relat. Un espai de terra i fulles humides on la sublim il·luminació (meravellós Pep Barcons), juntament amb la paraula i el so, construeixen els múltiples espais d’una tragèdia que va de Montreal fins al cor del bosc de les Ardenes. El llegat de Peter Brook mai havia ressonat amb tanta força com ho fa a la Biblioteca de Catalunya.

I què dir-vos dels actors i les actrius que cada dia aixequen aquesta bellíssima catedral escènica? Brillants tots ells, en un treball col·lectiu que transmet una intensitat dramàtica, una veritat escènica, que no és habitual. Demostren a cada funció que el teatre que fem a Catalunya pot arribar a ser d’una qualitat excepcional. I és una llàstima pensar que aquest petit tresor que tenim aquests dies a les naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya s’acabarà esfumant i perdurant tant sols en el nostre record. Però com en l’obra de Mouawad, potser no es tracta tant de pensar, de recordar, sinó de sentir els impulsos i vibracions del cor del nostre temps, del nostre teatre. I us asseguro que aquest cor batega més fort que mai.