La imperfecte justícia: 90 anys de Sacco i Vanzetti

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

“… sí, Dante, podran crucificar avui els nostres cossos, però no podran destruir les nostres idees, la nostra ànima. Aquestes quedaran per aquells que arribin demà.

Recorda sempre, sempre, que la felicitat no te la pots guardar per a tu sol, comparteix-la. Mira rere teu, als dèbils, als perseguits, als oprimits, perquè ells seran els teus amics, els teus companys, que lluiten i cauen. Com avui caiem Bartolomeo i jo, per la conquesta de l’alegria, la llibertat. Només en aquesta lluita trobaràs l’amor i seràs estimat.

Perdona’m, Dante, fill meu, per aquesta mort injusta”.

Amb una lleugera tremolor a les mans deixo el bolígraf sobre la taula. Doblego el paper dins del sobre. L’última carta. Miro instintivament la cel·la d’en Bartolomeo i, tot i que té la llum apagada, el puc veure recolzat pensatiu i de braços plegats a la penombra, amb el seu inconfusible aire piemontès de seguretat i fermesa front el que ens depara el destí. Només algú com ell podria portar aquell mostatxo. Mai he estat gaire expressiu, sempre he deixat que el Bartolomeo parli pels dos front del gran jurat, però puc estar segur que ja no em queda res més per dir. No valdria la pena.

Mai ens han volgut escoltar

Des del moment que ens van detenir a l’estació del tramvia ho vaig veure clar. Els dos estàvem nerviosos perquè ens pensàvem que ens havien enxampat per difondre aquells pamflets de protesta per la mort de l’Andrea. A Salsedo l’havien atonyinat i torturat com un gos durant vuit dies abans de tirar-lo des de la catorzena planta del Departament de Justícia de Nova York a Park Row. Així se les gastaven. Quina altra cosa podríem haver fet si no mentir? “Sou socialistes? Comunistes? O pitjor encara, anarquistes contra el govern?”. El neguit ens va poder.

Res del que ens van preguntar tenia a veure amb els  fets que ens incriminaven. Robatori i assassinat?! Verge santa, el més proper a un robatori va ser quan vaig prendre-li un parell de pomes a en Giancarlo “Bud” Grezinski. I les vaig acabar pagant dos dies més tard. No parlem ja d’un assassinat. De saber-ho haguéssim dit la veritat des del primer moment.

Però donava igual. No ens acusaven de robatori i assassinat. Ens acusaven per ser italians i anarquistes

El país de la llibertat estava esquizofrènic arran la Gran Guerra, contra qualsevol que no fos nord-americà. A més, estaven cagats a les calces per la revolució bolxevic. I la seva ment cap quadrada, on només importen els beneficis, era incapaç de comprendre qualsevol distinció entre socialista, comunista o anarquista. Per ells érem nens intentant fent un joc de mans per distreure l’atenció.

- Publicitat -

“Sou enemics de les nostres institucions”. Mai oblidaré aquestes paraules. Aquest era el crim imposat pel jutge Thayer. L’execució, la nostra condemna.

No tenien cap prova en contra nostra. Cap. Per això ens van acusar de desertors. Tan el Bartolomeo com jo vam fugir a Mèxic durant la Gran Guerra. Quin dret tenien a enviar-nos a morir? A matar-nos entre nosaltres? Després de treballar amb companys alemanys, jueus i irlandesos, que m’han tractat com si fos un germà, per quin motiu ara els havia de matar, si són els meus acusadors els qui aixequen fronteres. No havia fugit d’Itàlia amb 19 anys per això.

Per les meves idees, durant els últims set anys, m’aixeco cada dia del meu catre

Reclòs en els tres metres quadrats de ciment que han donat sentit i significat a la meva existència, el meu triomf. Un triomf accidental que em porta forçosament i irremeiable a la meva mort en forma de cadira elèctrica. Però de cap altra forma hagués pogut contribuir tant per la tolerància i la justícia. Tot i que estem tancats a Dedham, les nostres idees volen lliures arreu.

Mentre m’obren les portes de la cel·la per endur-se’m una última vegada, observo el Bartolomeo apropant-se als barrots en senyal de complicitat, sé que no estic sol. Ressegueixo amb la mà l’únic company de penúries a banda del Bartolomeo, el meu escriptori, on reposen les meves últimes cartes, els meus últims pensaments. Tanco el llum. S’ha acabat.

Un  9 d’abril de 1927 van ser condemnats a mort Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti per un crim que no van cometre. Foren jutjats i executats per les seves idees, pel que simbolitzaven: assenyalar les esquerdes d’un sistema polític i social imperfecte.

Durant els set anys que van esperar al corredor de la mort, van despertar una onada de solidaritat obrera arreu del món. Segurament sense ella no s’hagués allargat tant la seva execució. 50 anys més tard, un 23 d’agost de 1977, el governador de Massachusetts els va declarar innocents.

Un testimoni perenne de que la justícia comet errors voluntaris quan interessa, quan afecta el sistema, a la seva arrel. Errors que es cometen ahir, avui, ara i sempre, ja sigui per unes idees, uns actes, o un mer acudit en forma de piulada.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca