Incerta Glòria o una ocasió perduda

Fotografia: Lucia Faraig

Incerta Glòria és per mi un dels títols més notables de la literatura catalana. Una novel·la on en un cert moment vaig veure reflectit el meu tedi davant de la vida i veia en els ulls del tinent Lluís. Però també en la lectura de la novel·la vaig sentir el plaer de la bona literatura, un plaer que és semblant al de beure un bon vi o escoltar certes frases musicals. Per mi és el plaer d’una cosa que encaixa amb un altre, sense fissures. El fil d’Agustí Villaronga, m’ha reproduït aquesta sensació.

L’adaptació al cinema de la novel·la Incerta Glòria (Agustí Villaronga) està feta amb dignitat, els decorats, les actuacions i la fotografia són excel·lents, a més de la narrativa. Però no és Incerta Gloria, s’ha adaptat una de les moltes històries de la novel·la. L’estil de la novel·la ho provoca, un estil epistolar. El film respon a la voluntat d’Ernesto Sabato amb el Quixot, afirmava, una obra tan vasta només es pot adaptar fent-ne un episodi. Endinsem-nos en el film. La novel·la podria ser una gran sèrie dramàtica al més pur estil americà, però hem perdut una ocasió de negoci.

El relat de la pel·lícula és l’exploració d’un quartet amorós enmig del front d’Aragó. D’aquest relat destacaran dos fets, el personatge que interpreta Oriol Pla, Soleràs i la construcció narrativa del film.

Soleràs a la novel·la és un fantasma, només en sabem d’ell a través dels altres personatges, i així també actua al film, on fins a cert punt arribem a pensar que és imaginari, que només el veu el Lluís. Durant tota la narració és un carnaval, un personatge que mostra totes les seves pulsions i és capaç de ser el millor i el pitjor, d’odiar i autodiar-se. La interpretació d’Oriol Pla està a l’altura de la situació, és un personatge que viu i mor, que manté una relació brutal amb el seu millor amic (no és innocent que el primer cop que es vegin estiguin a punt de matar-se) i que estima sobretot a qui no pot estimar. Un personatge que sembla una ficció de la pel·lícula, que no sembla del mateix món, és un somni dins d’un somni.

D’altra banda, la narració de la història té un perfecte esquema circular, l’acció comença i acaba de la mateixa manera, de fet a la primera escena podem suposar que els personatges s’acaben de despertar i en l’última es posen literalment dins del llit, un relat circular perfecte. Una metàfora meta narrativa molt enginyosa, que ens permetria pensar, fou la guerra un malson, fou realment això. Un somni col·lectiu, una al·lucinació. Però seria massa fàcil dir que la guerra va ser això, seria treure importància a l’alçament il·legal contra una república.

En pensar a escriure aquestes línies, només recrimino una cosa al film. No ser més atrevit. No endinsar-se encara més en la fotografia del paisatge d’Aragó, en el monestir saquejat i amb les mòmies esparracades. Tota la pel·lícula és correcta en aquest sentit, no va més enllà, no crea un món. En l’apartat visual es podria haver fet ombra a la novel·la, es podria haver creat realment un món estètic, sense caure en els plans estàtics, simplement sent atrevit i entenent el llenguatge audiovisual com el que és. Música i color a 24 fotogrames per segon.

Incerta Glòria és una gran pel·lícula que mostra el país on vivim. Un país que pot fer grans productes de ficció però, només els pot fer de manera correcta, no pot anar més enllà. Incerta Glòria és una ocasió perduda per fer un gran treball d’autor, que alhora pugui ser comercial. És una ocasió perduda per fer una sèrie dramàtica d’èxit. Incerta Glòria és una gran pel·lícula, però ho és per la mida de les pel·lícules del seu voltant, no ho és per dret propi.