Parlar de Mad Men és parlar de cinema fet per a la petita pantalla. I també assistir a una autèntica retrospectiva del cinema clàssic orquestrada per un dels grans genis de la televisió. Ja només començar la sèrie veiem la gran influència que ha jugat el setè art sobre la producció de Matthew Weiner.
Però millor comencem per parts. Tot cinèfil haurà vist la clara referència de Vértigo (Alfred Hitchcock, 1960) als crèdits inicials de Mad Men: una representació clara i concisa del personatge d’en Don Draper, l’heroi caigut que ens acompanyarà al llarg de 7 esplèndides temporades.
En termes generals, la sèrie es podria resumir en un mix de El apartamento (Billy Wilder, 1960) amb els melodrames de Douglas Sirk, tot un referent de les pel·lícules més emocionals de la dècada dels 50.
A la pel·lícula de Wilder assistim a un retrat de la societat de l’època, vista des dels ulls d’un divertit i ingenu Jack Lemmon. A Mad Men, els personatges amaguen molts secrets: la relació entre la Joan Holloway i en Roger Sterling reflecteix amb audàcia els estereotips i sexisme de l’època. I com oblidar els primers passos de la Peggy Olson com la nova secretària de l’agència. Un començament audaç i que intenta trencar amb la tònica general de l’època. El crepúsculo de los dioses (1950) és un altre títol de referència per entendre la sèrie. Una història de secrets, de memòries del passat i de la negació de no voler acceptar que el món està canviant.
En Don Draper sembla tenir-ho tot: feliçment casat i amb una feina més carismàtica que la d’un actor de Hollywood, és tot un imant per als negocis i les dones. Però tot el que aparenta només fa que amagar una mentida. El protagonista d’aquesta història és un antiheroi propi de les pel·lícules de Federico Fellini: carismàtic i atractiu, amaga una crisi d’identitat que el portarà per diversos desenganys amorosos. Precisament 8 e mezzo (Federico Fellini, 1963) és una de les altres pel·lícules que han inspirat l’univers Mad Men. La notte (Michelangelo Antonioni, 1961) també ens presenta una crisi existencial, en aquest cas d’una parella interpretada per Monica Vitti i Alain Delon.
Matthew Weiner ens ha anat deixant a través del cinema senyals bastant clars del futur d’en Don. Quan el protagonista de la sèrie va al cinema a veure El planeta dels simis (1968), ja comença a entreveure’s el possible desenllaç de la sèrie, un futur envoltat en un món cada cop més canviant i que el propi protagonista sembla no comprendre. Aquesta pel·lícula, de culte, va significar un abans i un després en el gènere de ciència ficció, i sembla avisar-nos dels canvis que es produiran en la carrera d’en Don Draper. L’arribada de nous treballadors i els canvis de la societat americana, sumats a canvis d’estatègia laboral, faran que en Don tingui que “deixar” l’agència. Però just a temps per donar un últim cop, brillant i incert al mateix temps.
Mad Men no és més que la història d’una caiguda anunciada: una caiguda de l’heroi que hem vist evolucionar i que, al final, deixa pas a la reflexió. Times are changing.