Ens torbem a l’Ateneu Barcelonès. La llum aclareix les nostres idees. David G. Torres és crític i comissari d’art. L’hem pogut veure com a comissari a la Galeria ADN, com a crític a Làpiz, Bon art, a El Cultural, a més d’A-Desk, així com és professor de la Massana. Aquest any ha inaugurat PUNK, una exposició sobre el moviment homònim al MACBA. Torres s’asseu en un sofà vora una finestra, potser per la incomoditat del suport es mou, potser és per la seva ànima inquieta. Conversem sobre art, sobre ell, sobre la seva trajectòria. La conversa fa i desfà. S’explica amb les mans i el fantasma del dadaisme recorre la sala. Diana Colominas ens capta amb el seu objectiu.

La teva columna a Bonart es diu Dada Sieght! Llegint els teus textos veiem una relació evident amb les avantguardes. Hem sabut que la tesi la vas dedicar a Duchamp. A partir d’aquí i per començar l’entrevista, et voldria preguntar: L’art és una cosa seriosa?

L’art no és complicat, és complex i moltes vegades això vol dir contradicció. L’art treballa per capes. Mai diries que Andy Warhol és un artista seriós. Jo crec que ho és, cosa que no vol dir que l’hàgim de prendre seriosament. No prendre’t seriosament un artista vol dir que el consideres important. El gran què de l’art contemporani és la seva vida al fil de la navalla, la seva vida en equilibri i la seva contradicció inherent. T’ho dic jo que detesto les obres que són completament serioses, però em prenc seriosament aquelles que són completament bromistes. És en aquest caminar pel fil de la navalla on crec que resta la complexitat de l’art i la seva gràcia.

El dadà, l’avantguarda, és un fil narratiu en la teva carrera?

Sí, sí, sempre que parlo de l’exposició de PUNK, parlo del moment revelador que per mi va ser llegir a Greil Marcus. Era el moment en el qual estava fent la tesina sobre Marcel Duchamp i estava documentant-me sobre el dadaisme. Al mateix temps estava escoltant Sonic Youth, The Clash o Dead Kennedys i ell és una mica el que em remet i estableix un vincle. Sempre m’ha fascinat la idea del dadaisme tot i que mai he estat a Zurich.

La literatura sí que juga un pes important en la teva carrera comissarial. D’alguna manera La balada de Wendy entre d’autres, cielo preview, visual mode pot prefigurar PUNK, així com Cielo: Coda prefigura una novel•la.

La novel•la ha de sortir a la tardor (2016). Sóc un lector molt dolent de la literatura de ficció. Tampoc he sigut un devorador de llibres però, sí que he tingut algunes fixacions literàries. Per mi lectures com Viaje al final de la noche de Celine, Manhattan Transfer de John Dos Passos, American Physco de Bret Easton Ellis, El quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell han estat cabdals. Així com quan estava fent la tesina, em va atreure l’escriptura d’autors com Flaubert (al qual darrerament hi he tornat a pensar molt, concretament en la seva vida). I finalment m’ha agradat llegir coses molt més marginals com això, com les anotacions de la secretaria del Frank Zappa o Julian Barnes amb El Loro de Flaubert. M’interessa molt més que qualsevol assaig sobre Flaubert, crec que és molt més interessant. Tinc una fascinació no tant per la literatura sinó per allò que els americans diuen el story teller. Això d’explicar histories, sempre m’ha agradat.

“Tinc una fascinació no tant per la literatura sinó per allò que els americans diuen el history teller. Això d’explicar histories, sempre m’ha agradat.”

Hi ha en les teves exposicions, en la manera pop com es disposen les obres una oposició a l’alta cultura?

Justament ahir pensava sobre això. A mi m’interessa molt la cultura pop, m’interessa, m’agrada. I fins i tot diria que sóc fill de la cultura pop. Crec que per exemple l’exposició PUNK. és molt directe, molt pop en aquest sentit, èxplicit. L’altre dia, havia de fer una visita guiada a l’exposició, i venia en el cotxe escoltant Radio 3. L’escolto molt sovint. Estaven fent un programa homenatge a Creedence Clearwater Revival. Posaven les seves cançons de 20 minuts. Jo anava a l’exposició i pensava que podríem fer un paral•lelisme entre el que succeeix a la música i a l’art, partint de la següent premissa: Hi ha un moment en el qual la música rock intenta ser quelcom. I per intentar-ho la seva primera estratègia és agafar elements d’allò que suposadament està dins de la cultura intel·lectualment avalada. És a dir, agafa elements del jazz i de l’òpera o de la música clàssica. Així és converteixen en cançons de 20 minuts amb un solo de guitarra. Però hi ha una l’altra manera que la música rock sigui adulta, que superi allò del bebalaupa she is my baby. És deixar de fer cançons d’amor i parlar de problemes d’adults. Parlar de sexe, de drogues, de l’atur, aquesta és l’estratègia que comença i que fa que el rock desemboquí en el punk. Què m’interessa a mi? Que és adulta d’una manera directa i sense sofisticacions intel·lectuals.

El teu currículum és ple de biennals, museus (nacionals i estrangers), vint anys d’experiència t’avalen, què feies abans de ser comissari d’art?

Abans estudiava. Vaig acabar la carrera el 91, i el doctorat sense fer la tesi el 93-94. Quan vaig acabar la carrera vaig estar treballant, en coses que no tenien res a veure amb la cultura, però el 93 vaig fer els primers moviments: escriure crítica i intentar entrar a la universitat. I llavors vaig estar donant classes durant 6 mesos a Història de l’art. La crítica semblava que funcionava una mica més, però era molt complicat cobrar.

És una professió ser comissari?, o més aviat és la suma de diferents habilitats i sensibilitats per ordenar obres d’art en un espai?

És una suma de diferents habilitats. La primera cosa que jo crec és que les nostres llengües romàntiques ens fan una mala passada. Diferencien entre ser i estar. Una persona no és critica, es dedica esporàdicament a la crítica. És a dir, està crític, està comissari, està artista, està pare, està en parella. Però no és crític. Això impedeix molt el moviment professional. Tu avui ets periodista, però demà vols ser escriptor, que és un pas molt petit. Però és un gran pas en l’essència teva mateixa, pel problema que dèiem, per aquesta còpula i l’essencialisme. Els anglesos no tenen aquest problema, el que sóc avui, el que seré demà… No hi ha diferencia entre ser i estar. Estic aquí i demà estic allà i ningú m’ho qüestiona. Llavors dins d’això jo entenc que el comissariat és una manera d’explicar histories i que és una feina molt parenta de la crítica i que la crítica és allò que un company meu de Massana diu: Els historiadors som escriptors frustrats, intentem fer histories que encaixin o som escriptors sense imaginació. Jo he defensat molt la idea de l’escriptura no imaginativa, no creativa. Crec que tant la crítica com el comissariat en el fons expliquen histories.

La formació com a historiador de l’art t’ha resultat útil com a professional de la cultura? O pel contrari és un condicionant acadèmic?

Durant molt de temps he pensat que no m’havia afectat tant, que no tenia tant a veure, que no era un historiador, ja que he estat un acadèmic molt dolent. La crítica ha de ser coherent, solvent, però no ha de fer servir les eines o els enginys de l’acadèmia. Sempre m’he sentit aliè a això de l’ historiador, ja que l’historiador sí que és acadèmic. I al final he descobert que l’historiador té una mentalitat diferent a per exemple l’antropòleg, sempre cerques histories. Sempre fas explicacions globals, intentes explicar fils, potser no tens al cap la macro història, però si aquesta idea de les micro histories. Pot semblar estrany, però quan estava fent l’exposició de PUNK em venia al cap Erwin Panofsky i pensava: què hi fa per aquí Panofsky? Doncs em servia per explicar coses. Per exemple: la idea de la perspectiva com a forma simbòlica. Llavors, utilitzes la perspectiva per fer l’exposició, i ja estàs fent servir a Panofsky. Ser historiador de l’art és un pes positiu en aquest sentit. Perquè té també un nivell polític, ja que ens permet saber d’on venim i on som. No podrem evitar repetir-nos, tampoc evitar la idea de Marx que la història es repeteix com a parodia. Com deia Malcom Maclaren “fracasar otra vez, fracasar mejor”. S’ha d’aprendre a fracassar millor.

“La crítica ha de ser coherent, solvent, però no ha de fer servir les eines o els enginys de l’acadèmia”

Actualment tens dues exposicions en funcionament, una casualitat en el temps o una manera de viure?

No es pot viure ni de la crítica, ni del comissariat. Per molt que cobris has de fer dues exposicions l’any (per tenir un salari digne) i jo en faig una cada dos anys. Ara sí, que tinc aquesta més petita a la Sala ADNPlatform, i estic molt agraït al Miguel Ángel Sánchez. Ell em dóna l’oportunitat de fer experiments expositius, que en un altre lloc serien inconcebibles. Quan li vaig dir que volia fer una exposició a partir d’un llibre que estava fent… En fi, s’ha donat la casualitat. Bàsicament el freelance viu de tripijocs. Jo ara mateix visc de donar classes. Per mi és la gran base i de fet n’estic molt content. Crec que la universitat està molt mal parida. La universitat no hauria només de beneficiar-se de carreres universitàries. Jo ara amb 48 anys em sento amb moltes coses per explicar i hauria d’aprofitar molt més aquest perfil, som molta gent amb trajectòria que tenim coses a dir i explicar. Estaria molt bé que la universitat pogués dir més. En el meu cas he tingut molta sort de començar a fer classes l’any passat i és una cosa que vull mantenir.

Així tornes a l’acadèmia donant classes?

Una acadèmia molt estranya llavors, jo dono classes a Massana i és l’acadèmia més estranya del món. És fantàstica, és una escola de Belles arts meravellosa. Estic molt content.

Suposant que poguessis aparèixer en el moment i en el lloc que poguessis triar, on aterraries?

Hi ha dos llocs on m’hagués encantat estar. La primera és al Cabaret Voltaire. Tenir a Lenin amb l’Hugo Ball al costat. Jo que sempre rebutjo la idea de la nostàlgia… La majoria de coses que he fet són per intentar recrear allò que vol dir ser un assistent al cabaret Voltaire. Des de la inauguració de PUNK fins a la inauguració de Cielo amb un esdeveniment teatral. O quan vam muntar una obra de teatre sobre el cabaret Voltaire.

També voldria ser a dos llocs més. Ser al jurat quan Duchamp va posar l’urinari al Saló dels Independents de Nova York, segur que va ser un moment molt graciós, molt cabró. Molt brètol. Ell posant l’urinari i tots els moderns allà. I l’últim és: de què parlaven Salvador Dalí i Marcel Duchamp a Cadaqués? Hi ha un munt de fotos dels dos passejant xerrant, es veien molt, eren amics. De què dimonis parlaven? Dues persones tan diferents…

“El arte ni en la retaguardia, ni reaccionario, simplemente hipster” Així acabaves el teu article al Bonart de primavera del 2016. L’art contemporani és així? Una moda?

Jo criticava o posava l’atenció sobre certa tendència acomodatícia en el món de l’art. Aquest regust hipster que tenim. Oh! Estem a l’Ateneu, aquí amb el jardí romàntic, amb aquests sofàs, tot té aquest regust hipster. Jo volia refusar aquesta modernitat, és molt difícil trobar una persona en el món de la cultura que visqui en una casa que s’ha construït fa dos anys, a no ser que l’arquitecte sigui la bomba. Jo tot això ho qualificava de hipster. Era també una crítica a mi mateix.

L’art contemporani ha sofert la mateixa evolució que la resta del món en els últims 20 anys. Tu preguntaves per la consciència històrica. Doncs hem de tenir en compte que el què ha passat en els últims vint anys i sense cap guerra pel mig, és equivalent al lapse de temps entre la comuna de Paris i la Primera Guerra Mundial. D’anar en cavalls a anar en cotxes. Per nosaltres l’aparició de la tecnologia és un salt enorme. I una altra cosa de la qual no som conscients (i per mi falta molt de marxisme revisitat), és el creixement del capitalisme com a ens. Això afecta l’art i al mercat de l’art. Per això dic que no és una moda passatgera. Quan la meva generació va començar a treballar en el món de l’art era un món piramidal. Com una mastaba. Hi havia un proletariat de l’art que podia anar pujant fins a ser Jeff Koons o el director del MOMA. Ara això ha canviat molt, ja no és una mastaba, ara és un núvol, és un gratacel d’Arata Isozaki a Corea i només té un ascensor. Amb una base immensa de gent. Això què provoca? Doncs que a dalt hi ha els grans col·leccionistes, la Biennal de Venècia,  Basilea, els grans artistes. En l’antic sistema hi havia molt passos intermedis, hi havia petites galeries, etc. Ara cada vegada és més un rellotge de sorra a la inversa.

 “El bon salvatge no ha existit, només existeix el bon urbà”

S’ha complert la profecia de Tom Wolfe, que als anys setanta imaginava les exposicions d’art com grans plafons de textos escrits amb petites obres al seu voltant?

No crec que s’hagi complert aquesta profecia. La producció de l’art continua sent molt complexa. Sí, hi ha una certa tendència en alguns museus a fer-ho recaure tot més en l’apartat conceptual, però no crec que es pugui fer aquesta simplificació.

L’art ens ha d’emocionar? Fer plorar, enamorar, o són claus que només pertanyen al romanticisme decimonònic?

A mi l’art m’emociona. Pensar que la qüestió visual és merament òptica és un error. És una qüestió intel·lectual i pensar que l’art és merament visual és un error, ja que és intel·lectual. És visual i el fet visual és intel·lectual. Per posar un exemple clàssic; no m’emocionen Les Menines perquè estan ben pintades, sinó perquè són una màquina complexa i això ho continuo treballant, ja que m’emociono amb Andy Warhol o amb Harun Farocki. M’emocionen com a construccions intel·lectuals complexes, no vull dir ni difícils, ni serioses; simplement complexes. Hi ha una cosa a l’art que en altres camps no s’imposa, que és pensar, per exemple, que tota la poesia ha de ser d’arrel romàntica i parlar d’amor. Confondre poesia i amor.

Hi ha artistes compromesos? Es pot estar compromès ideològicament en l’era postmoderna? Els artistes poden ser una resposta a uns temps socials concrets?

En aquest punt sempre faig servir aquest exemple. Així divideixo la resposta en dues parts. A la pel·lícula La casa Rússia (basada en una novel•la de John Lé Carré), un film d’espies amb la Michelle Pfeiffer i on Sean Connery actua com a espia anglès. Ell és un editor i músic de jazz que toca en una banda, i es veu embolicat en una qüestió d’espies. L’agafa la CIA i l’interroga en tercer grau. Per comprovar la seva fidelitat al règim, li pregunten: Vostè com a músic de jazz ha conegut algú, en el context del jazz, que tingués simpaties, que milites o fos simpatitzant en algun moviment d’esquerres, socialista o comunista? En Sean Connery, respon: Deixi’m pensar, sí, crec que sí, hi havia un saxofonista, que crec que és l’únic músic de jazz no anarquista. A parer meu, bona part de la gent productora d’art i de l’art contemporani és gent com a mínim anarquista, gent molt compromesa ideològicament. D’altra banda i com a segona part de la resposta, el fet que aquest compromís social, aquesta voluntat qüestionadora tingui la més mínima efectivitat, és una altra cosa.

En aquest sentit podríem observar que amb la força de moviments artístics com els de la crítica institucional, i amb la durada que han tingut, com encara no vivim en una utopia proletària.

Quan els meus alumnes em pregunten: què és això de la crisi del projecte modern? Jo els hi dic que mirin el seu voltant i el veuran. Després del bum de pensadors, artistes, intel·lectuals, que han interpretat i criticat el món, ara ens trobem que Rajoy guanya les eleccions i Donald Trump president dels EUA. Això és el fracàs del projecte modern. Quin és aquest fracàs? El podem veure sortint al carrer. Però també és el fracàs de la cultura com a projecte contemporani. Un projecte que es basa en el senyor Courbet dient a les masses: –Allò és la columna Vendôme i és el símbol del poder napoleònic: tirem-la a terra!-. Tot això ha fracassat.

En aquest punt hi ha una petita perversió. Al film biogràfic de Basquiat (amb una obra a l’exposició PUNK) hi ha una escena on una dona burgesa vestida amb un vestit rosa de Channel, posa en qüestió que el quadres de Basquiat siguin prou crítics i antiinstitucionals.

No és que l’art contemporani s’hagi tornat així de complex. És que el món cada vegada ho és més. Per donar-hi un gir polític; no poden sortir del sistema, l’art no en pot sortir. Encara que visquis al mig del camp, no hi ha manera de fugir-ne. No hi ha manera. Llavors, si parlen de l’exposició, es poden fer crítiques fàcils. Ahh! El moviment punk, que està desarticulat, que fins i tot pots anar a un H.M. i comprar-te una samarreta de Los Ramones. El que has de fer és aprendre a conduir amb intel·ligència. I hauràs de conduir, no podràs anar caminant. I si hi vas, necessitaràs sabates, que les hauràs de comprar i hauràs de parar a beure aigua i millor Coca-Cola que porta sucre! No hi ha manera de sortir del sistema, així que has de ser intel•ligent. I això és el que he intentat, també he volgut mostrar el fracàs com un fet emancipador.

“La crítica no ha de renunciar a ser vehement i violenta si és necessari”

En aquest cas, i en aquesta obra que citaven de Basquiat, hi ha un joc de màscares. Preparant l’entrevista i al ser el teu, un personatge que ha tractat amb diferents museus, acabo de pensar en el documental de Resnais Les Màscares també moren. On les màscares al entrar al museu, deixen de tenir el significat sagrat i simbòlic que tenien a l’Àfrica. No pot passar el mateix amb el nostre art?

No, no, en Cuauhtémoc Medina, el comissari mexicà tan rellevant i intel·ligent (és el comissari de l’exposició d’Andrea Fraser al MACBA). Quan va ser aquí a Barcelona va venir a fer unes classes als alumnes de Massana. I es va quedar molt impressionat pel cartell de l’entrada de la sala. Allà posa, Escuela de Arts Sumptuarias. Va dir: això és fantàstic! Va fer la xerrada, i ens digué: – Els conservadors, els historiadors, som els que arribem després de la funerària. Abans que surtin els cucs ja hi som els historiadors, mirant que passa amb el llegat de l’artista-. La imatge era molt graciosa, imaginat, es mor l’artista i arriba el director del museu, dient: –Nois, que hem de fer amb tot això?-.

Parlant de museus: el poder no ha passat de l’església al museu?

És evident la comparació. És un fenomen global, la gent quan fa vacances ha d’anar a algun lloc, ha de visitar alguna cosa. Doncs això, els turistes visiten els museus. Són els llocs on van els turistes. Pots fer com el Manuel J. Borja-Villel al Reina Sofia i negar-ho de totes les maneres i dificultar l’entrada al turista i el visitant, ja que el consideres un mica inferior intel•lectualment. O pots aprendre a navegar en aquest sentit. No pots viure com un bon salvatge. El bon salvatge no ha existit, només existeix el bon urbà. Tot i això no m’agrada la comparació, ja que sóc profundament ateu i antieclesiàstic. I em surt urticària al parlar de tot això. Jo no els he hagut de patir, la meva família és profundament atea, mai hem anat a missa i no he fet mai la comunió. És que odio l’església visceralment. Són de les pitjors coses del planeta, l’església i els capellans. Em semblen una xacra. De qualsevol religió. Només diuen que s’ha de fer. Jo no em fico al teu llit, tu no et posis al meu!

Vas fundar A-Desk, revista que analitza i explica l’art més nou (no farem servir la paraula contemporani). És accessible pel gran públic? Ho ha de ser?

Jo ja fa tres anys que no sóc a A-Desk. En fundar-la amb en Martí Manen, la Montse Badia i el David Armengol vam fer un esforç per fer un llenguatge planer. Quina era la premissa d’A-Desk? Nosaltres vam fundar una revista amb gent que venia d’escriure d’altres llocs. A A-Desk havien d’escollir el to i vam anar cap a un cert reforçament històric, ja que podíem ser més extensos, i ho conjugàvem amb un llenguatge fresc. Vaig titular la crítica de l’exposició de Valentí Roma Contra Tàpies a la Fundació Tàpies: “Sacar a Tàpies del armario” és un títol que no es podia posar a cap altre lloc i era molt gràfic. Podíem fer servir paraules grolleres, i de fet era la intenció, no volíem fer coses edulcorades. Després ja hi ha molts col•laboradors, però els membres fundadors d’A-Desk teníem aquesta intenció. S’ha evolucionat i potser és veritat que ara té un to una mica més acadèmic.

Eugeni d’Ors exposa la bona crítica d’art com aquella capaç de parlar a dos públics, un de profà i un d’expert. Ha de ser així?

A mi això del públic em costa molt d’entendre. Que hi ha un públic, els públics… Jo no penso a qui m’estic dirigint, per un exes de modèstia, no de petulància, ja que dubto molt que algú em llegeixi. Dubto que algú li interessi allò que escric. És evident que hom em llegeix, tu has estat dient que havies repassat els meus articles. Però penso, carai, després de la meva mare, la meva dona, tu ets la tercera persona que em llegeix. Sempre tinc aquesta sensació, mai penso en els lectors, mis lectores. Són un tipus de pensament que em semblen de l’Antonio Muñoz Molina; me debo a mis lectores, com de Pantoja, me debo a mi publico. Penses en el que vols dir, moltes vegades penses en qui et paga, com s’ha d’inserir la crítica en el context on es publica. També ho penso d’una manera molt dialogant. Penso doncs, en el quart lector que segur que és el galerista, el pintor, o la institució de qui parlo. I penses com serà rebut i tal. Jo al final he deixat d’escriure d’algunes institucions, ja que em trobava que no hi havia diàleg. Hi havien malentesos, en les crítiques que he fet des d’un caràcter constructiu… Jo penso que la crítica no ha de renunciar a ser vehement i violenta si és necessari. Doncs aquestes crítiques eren molt mal païdes. I fins i tot de maneres maquiavèl·liques per part d’Institucions, vetant-me l’entrada o fent-me joc brut. Jo ho feia d’una manera innocent, esperant una resposta igual, agressiva, des de la discussió.

 “La crítica és un malalt amb una mala salut de ferro. És un zombi, no és mort mai, com un vampir”

Cada vegada hi ha menys males crítiques doncs?

És obvi que sí. Per dos motius; el primer per què al final la crítica té més a veure amb allò d’explicar històries i amb el desenvolupament de l’escriptura que amb una qüestió de formalitat. Però també perquè és l’esglaó més dèbil de la cadena de l’art. Els artistes diran que són ells, però no. Als teus amics no els hi agradarà perquè no has entès bé l’exposició, l’artista de qui parles tampoc li ha agradat, ni al galerista, ni al director del museu i fins i tot escrivint bé! Per això és l’esglaó més baix, ja que d’altra banda tens poquíssim poder, el teu editor et pot fer fora quan vulgui i tens una baixa remuneració. Amb tot això és normal que la crítica perdi embranzida.

El crític ha d’explicar una realitat o ha de defensar la seva realitat?

Et seré prosaic: el crític ha de fer el que pot. És l’esglaó més dèbil. Demanem una responsabilitat extraordinària a la crítica. Ha de fer de mediadora entre l’exposició, l’artista i el públic, ha de ser pedagoga, ha de tenir criteri, ha de jutjar, ha d’escriure bé, no ha de ser massa filosòfica, ha de ser comunicadora, ha de ser tantes coses. Crec que ni als directors dels museus no se’ls hi demana tant. En aquest país vam tenir un president que no tenia cap carrera. Es demana una solvència a la crítica que al final, pobreta, és l’esglaó més dèbil. Però no vull ser justificatiu. Vas a veure una exposició entre classes, amb uns tancaments de redacció molt ràpids, ho has de pensar ràpidament i ho fas. I a mi em fascina aquest tipus d’escriptura. Jo que són un fan del futbol, al·lucino amb això que s’acabi el partit i al cap de cinc minuts ja estigui penjada la crònica. El dia que siguem capaços de fer això, serà meravellós. I ningú parla de la crítica de futbol, i es guanya molt millor la vida el crític de futbol que nosaltres, té més públic i una responsabilitat més gran (per la dimensió de mercat). Un dia estava al camp, mirant el Barça i tenia al davant dos nois que estaven escrivint la crònica, un l’anava dictant i l’altre anava escrivint. Al·lucinant. Anaven canviant els paràgrafs, escrivint, era com una performance. Un text escrit a quatre mans en directe. Una performance com la de Dora García.

 “No me gustaría sonar como un profeta, pero dudo que Jeff Koons le interese a nadie dentro de 20 años” afirma Benjamin H. D. Buchloh a El País, després de deixar clar que la crítica ha perdut la seva funció. Som capaços de preveure el futur?

No som capaços de preveure res. Dues coses, la crítica està en crisis, la crítica té una mala salut de ferro. En Michael Fried, al pròleg de la reedició d’Art i objectualitat, ho descriu; (en ple moment de l’època formalista, quan ell i Clement Greenberg tenien tot el poder del món, en el moment que la crítica era poderosa). Ens diu que la critica com a element de judici, tal com l’entenien als anys 50, des del 58 ja està morta. Això diu el Michael Fried. La crítica és un malalt amb una mala salut de ferro. És un zombi, no és mort mai, com un vampir. I porta morta 50 anys. Ara surt el Buchloh i diu que està morta, però ja porta així massa temps. L’estat de la crítica és de plena crisi. La crítica està en un estat crític, mèdicament parlant.

 Joan Minguet, expresident de l’associació de crítics, constantment ataca al monstre liberal i unionista. La crítica ha d’actuar tan descaradament?

Jo estic força d’acord amb ell. És el director de la meva tesi i li dec compliment (riu). Però has de pensar que quan ha estat més efectiu és quan ha escrit crítica cultural, no crítica d’art, i anant més enllà, quan ha fet crítica institucional. Jo crec que és un dels problemes. L’estat agònic la de crítica que dèiem, es deu en gran part en haver perdut el seu objecte d’anàlisis, que és la producció cultural, i no només les condicions de la producció cultural. Durant aquests anys hem viscut molt de parlar d’aquestes condicions. I això beneficia molt als polítics, ja que els hi agrada parlar d’allò que governen o administren. A mi m’agrada molt dir que els polítics són administradors. I això és com si l’administrador de la teva finca és passes tot el dia fent safareig amb el porter. Si ets l’administrador, has d’administrar. Si l’ascensor no funciona o has de contractar algú per fer feines, i en lloc de fer-ho; parles tot el dia de les condicions salarials del porter… Paga’l i fes que tot rutlli. Arregla l’ascensor i paga algú per fer feines. No n’estiguis parlant tot el dia. En l’anomalia política que vivim, em pregunto fins a quin punt la mateixa crítica institucional no beneficia al poder. Perquè els polítics viuen de la seva pròpia anomalia. I en el fons, mira, el Mascarell, assumia la famosa frase de Dalí: que parlin de mi encara que no sigui per bé. I tornant a en Minguet, ell no pateix molts dels efectes de la crítica, ja que està a l’empara de l’acadèmia. I això també ho deia en José Luis Brea, l’única possibilitat de la crítica (independent) és l’Acadèmia.

“Ser cínicament compromès és això mateix. Què vol dir? Que hem de ser conscients de totes les contradiccions inherents al fet d’entrar en un museu. I que tampoc no hi ha escapatòria”

Seguint amb les contradiccions del món cultural: vaig cobrir la vaga dels treballadors culturals, que va acabar davant del MACBA, vaig observar, com dins del museu hi ha l’exposició de PUNK, i fora els treballadors. Al Reina Sofia fa poc es van fer unes jornades feministes. Però clar, el nom del museu és en honor d’una reina borbònica. Et volia preguntar: com es pot funcionar amb aquestes contradiccions?

Has de saber conviure amb aquestes contradiccions, com ja hem dit abans. En Félix Pérez-Hita em deia que l’exposició PUNK, era poc conscient de la vida dels vigilants de sala, ja que és molt molesta. Sí, jo en sóc conscient i sempre he tingut en compte la gent que està vigilant la sala. Però és una exposició que es diu PUNK Que ha de ser sorollosa per necessitat. El Museu, com el crític i el comissari hem de ser conscient d’aquestes contradiccions, conscients que és allò que deia l’Slavoj Zizek, de ser cínicament compromesos. Sí, clar, no puc comprar-me una samarreta al Zara fustigant-me. La meva vida no pot ser l’opressió del capitalisme. Quina és l’opció per deixar de comprar samarretes fetes per nenes a Bangladesh? Probablement comprar primeres marques a les quals no tinc accés o roba de segona mà. I a mi no m’agrada. No puc entrar a Zara o on sigui amb aquest complex de culpa. Haig de poder viure, sobreviure i això no m’ha d’impedir ser conscient ni consegüent. Ser cínicament compromès és això mateix. Què vol dir? Que hem de ser conscients de totes les contradiccions inherents al fet d’entrar en un museu. I no hi ha escapatòria. També hem de creure que el Museu és un lloc de difusió de la cultura. És un lloc de difusió del coneixement. Que hi vagi un noi de 20 anys i li signifiqui alguna cosa… Moltes vegades ens oblidem d’aquest argument tan senzill. El valor del museu és que algú li canvií la vida el fet d’entrar-hi. El triomf d’una exposició és que un noi arribi i s’impressioni, canvií alguna cosa en ell, aquest és el triomf. Sacrificar-ho en pros d’una determinada coherència política i essencial em sembla molt complicat. I si haurem de continuar llegint llibres amb paper fets d’arbre de boscos de Canadà o en tauletes de coltan del Congo o Sud-àfrica. Però has de llegir no? Què vol dir viure amb les contradiccions del sistema? Doncs que si l’editorial que millor edita els llibres d’art resulta que és la del fill del propietari de mig Andalusia i que es beneficia dels EREs i està emparentat amb la família reial, doncs, no deixaré de comprar llibres de Siruela i tampoc em deixarà de caure bé ell.

Quins vols que siguin els teus nous projectes?

Vull treballar més sobre el canvi que signifiquen els anys noranta, ja que crec que hi ha a la distància suficient. A tall d’exemple, quan es va inaugurar el MACBA al 1993 ho va fer parlant de l’art dels anys 70. Ara ja hi ha la mateixa distància amb els anys noranta i en podem començar a parlar. No des del MACBA, aquesta decàda que significa l’aparició d’una nova generació d’artistes que assumeixen el passat de l’art conceptual i la societat mediàtica i dels nous mitjans, assumeixen que s’ha creat un sistema mercantil de l’Art. Aquesta generació en el cas català és molt potent, i guarda contactes amb les altres generacions. Des de llavors no hi ha hagut cap canvi de paradigma històric, cap Gap. Als anys noranta es va asseure un paradigma que encara no ha canviat, que forma part del cos de la meva tesi. D’altre banda també tinc un llibre sobre el comissariat, sobre quin tipus d’autor és el comissari. Per últim hi ha també un llibre entre la literatura i la no-ficció.