Conferència Jordi Pujol / Convergència Democràtica
Conferència Jordi Pujol / Convergència Democràtica

Juro que no em passa mai, però ahir se’m aparegué Francesc Cambó a l’entreson i així nasqué aquest article. De cop i volta el meu cap començà a carburar amb aquella frase apòcrifa, o no, de Pujol a Roca, la del tu seràs el meu Cambó per allò de repartir-se poders a Catalunya i Madrid, però clar, amb això de voler veure imatges més suggerents i lluitar per adormir-me la ment em suggerí que en realitat Pujol si s’assembla a quelcom, i en grau molt menor, és a Cambó per la seva feina de mecenatge cultural moguda pel seu propi banc, en parla molt bé Jordi Amat a El llarg procés, i la voluntat de ser Catalunya i manegar-la com li va donar la santa gana. Fins la confessió.

De fet Cambó és el gran ignorat històric d’aquests anys amb permís de Puig i Cadafalch, a qui preferim com a arquitecte perquè allò de recolzar la dictadura de Primo de Rivera tot just quan començava no escau gaire a un president de la Mancomunitat. De Cambó, ministre i corrupte a mans plenes, tampoc sona molt bé el finançament del cop del 18 de juliol ni organitzar una oficina d’espionatge franquista a París on participà Josep Pla, que de totes maneres després, previ pas per l’Arriba, renegà i combati l’enemic anomenat règim des de Destino i altres pàgines.

Tot això ve, cada paràgraf donaria per a fer-ne cinc articles, perquè ahir el meu benamat Cuní convidà al seu programa a Francesc Homs, un dels polítics més inquietants de tota la trama actual. En un moment concret del diàleg li donà per dir que si CiU havia perdut escons l’any 2012 i l’alcaldia de Barcelona poc després era per la premsa madrilenya, el que indica molt poca autocrítica i una fanfarroneria marca de la casa, la mateixa que segurament el condemnarà.

Les enquestes diuen que el PDeCat s’enfonsarà a les properes autonòmiques i Junqueras, l’home que per no fer res mai s’esquitxa, serà president i segurament voldrà aliar-se amb els Comuns i altres forces més d’esquerres. Normal. Es sacrificà quan s’encetà Junts pel Sí perquè així ho volgué Mas i ara es venja, o es venjarà de manera freda.

El tema no és aquest. Si es compleixen les previsions per primera vegada en moltes dècades la dreta nacionalista, abans catalanista, serà irrellevant. No me’n fio gaire dels sondejos, però si arribem a aquest fenomen mig insòlit convé mirar enrere i veure si hi ha precedents.

La Lliga regionalista, àvia de Convergència, emergí amb força. Es fundà de pressa i corrents i amb la candidatura dels quatre presidents triomfà de ple a les legislatives de 1901 sota la promesa de fer neteja, eliminar caciquisme i fins i tot inventar a casa nostra els interventors per a que tot tingués una pàtina enterradora de la vella política. Com a contrapunt tingué els Lerrouxistes, clau per a entendre com a casa nostra el bipartidisme de la Restauració tingué un paper semblant al que ara té el PPSOE, mig residual.

Joan Junceda, 1905
Joan Junceda, 1905

La lliga prosperà i es reforça arrel dels fets de novembre de 1905, quan els militars atacaren les seus del Cu-Cut! i La veu de Catalunya arrel de la llegendària vinyeta del banquet de la victòria. Aquesta ofensa, unida a la llei de jurisdiccions, propicià Solidaritat Catalana, exaltada amb una concentració de cent mil persones al Saló de Sant Joan de Barcelona el vint de maig de 1906. A les eleccions de 1907 esmicolà el tauler aconseguint 41 dels 44 representants que es podien escollir a Catalunya.

Dos anys més tard esclatà la Setmana Tràgica i comencen les esquerdes. El tercer home del mapa, que en realitat era el segon, s’anomenava classe obrera i sota diverses banderes, amb l’Anarquisme com a màxim representant, no suportà ser carn de canó i crema esglésies sense voler fer la revolució. Encara no existia la CNT i els polítics de Solidaritat, amb l’excepció del republicà Jaume Carner, callaren com a putes. Així es tracta al poble.

La ressaca de la Setmana Tràgica es solucionà, sintetitzant molt, amb la fita de la Mancomunitat, apoteosi d’idees noucentistes, del domini cultural D’Ors i del lideratge indiscutible de Prat de la Riba. Mentrestant els republicans d’esquerres prou feien en trobar un nom pel seu partit. Cerquin a llibres d’Història el ball de sigles i se’n faràn creus, era una mica com CSQP. Qui entén aquestes lletres? No obstant tenien homes vàlids que esperaven el seu torn entre Companys, el pobre Layret i Marcel·lí Domingo, desterrat de la memòria.

L’apoteosi de Cambó arribà al darrer terç de la primera dècada del segle passat. Muntà l’Assemblea de Parlamentaris, aconseguí ser ministre madrileny tot manegant l’arbre i organitzà la silenciada avui en dia campanya per l’Estatut de 1919, ben semblant amb molts punts i més breu que l’actual Procés a partir de la fal·lera dels 14 punts de Wilson. S’acabà quan l’èxit de la vaga de la Canadenca li va fer veure que abans que la Nació eren més importants els calés i tancà files amb els seus amics empresaris, fins al punt de ser un dels artífexs de la llei de fugues. Un sant.

Com dèiem tot just a l’inici del text que Puig i Cadalfach cregués les falses promeses de la Dictadura de Primo de Rivera suposà una primera tomba del Catalanisme conservador. De res serviren les iniciatives de mecenatge de Cambó durant aquells anys grisos. Proclamada la República havien passat moltes d’aquelles coses que hom acostuma a anomenar Història i Macià, heroi i màrtir, ho aprofità mitjançant un mecanisme semblant al de la fundació de la Lliga, perquè quan va veure la llum ERC agrupava dues ànimes i arrencà just un mes abans de les eleccions municipal del dotze d’abril, les de l’adéu d’Alfons XIII.

ERC, amb mig cervell socialdemòcrata i un altre independentista, va ser el partit més prodigiós del nostre panorama. Durant el lustre enyorat, que hauríem de difondre més amb ets i uts per a que es conegui de debò sense idealismes i amb precisió, la Lliga tingué els seus moments, però ja no era el mateix, fins al punt de canviar el seu nom pel de Regionalista a Catalanista. L’any 1933 aprofità l’empenta espanyola de les dretes i a les eleccions del febrer de 1936 es presentà amb el Front Català d’Ordre, caient derrotada de manera aclaparadora. Normal si es considera com obstaculitzà lleis essencials com la de Contractes de Conreu i fins i tot, quelcom molt democràtic, deixà d’anar a les sessions del Parlament i fins i tot s’abstingué de participar a la ponència de l’Estatut. Entenen la davallada? Es podrí per dins i res, jutjà que els havien foragitat dels palaus, que eren seus, tot molt Ferrussola.

L’antiga CiU guanyà totes les eleccions autonòmiques. La seva fita més baixa foren els 43 escons de Jordi Pujol l’any 1980. Després hem d’anar al Mas de 2003 i els seus 46 representants. La corrupció gairebé mafiosa, sóc suau i un seguit de disbarats acabaran amb aquesta hegemonia. No m’allargo més, crec que amb la breu explicació del passat podem entendre el present. Ens quedem sense dreta Nacionalista? Alguns diuen que no, que és ERC. Tornarà sota la seva antiga fórmula? Mala herba mai mor.

COMPARTIR