La setmana passada el Critic.cat publicava un article de Roger Palà sobre la nova dreta independentista. Un article rebatut hàbilment per Borja Villalonga a l’El temps. Diferents articles i intel·lectuals han parlat del tema del moment; la suposada guerra cultural que existeix a Catalunya. Una guerra cultural que usa com a camp de batalla exposicions i museus, llibres i twits, a més de les abundants tertúlies matinals. Una guerra cultural aliena a la gran crisi de pensament que viu el món. Una crisi de pensament que enfronta el la democràcia i la dreta populista, el feixisme islàmic i les repúbliques laiques, la llibertat i la tirania.
Catalunya no viu aquest debat, en viu un altre. Viu en una crisi que ha posat en qüestió el fonament mateix de l’Estat espanyol; vol ser independent. L’esquerra socialdemòcrata a Catalunya no està morint, de fet reneix. Tant ERC com en Comú tenen una molt bona posició (controlen el govern del principat i l’Ajuntament de les principals ciutats). L’esquerra més radical (CUP) pot fer xantatge al govern. D’altra banda la dreta cristiana està en un lent procés de desaparició, CiU ja ha desaparegut com a tal. La dreta més populista no té una capacitat real de govern al principat; només el 26,9% dels vots van anar en aquest sentit (Ciutadans i Partit Popular). Per últim, el partit socialdemòcrata català per excel·lència PSC, des de l’últim tripartit viu un procés de desaparició similar al de l’antiga Convergència.
Fins al referèndum sobre el Brexit, vivíem en un món on la història s’havia acabat. Ara la història reneix. El problema és quina elit l’escriu, si la que ha dominat el món fins ara o una de diferent. Què la història visqui vol dir que passen coses. I molta gent no ho sap tolerar. Que passin coses vol dir que partits deixen d’existir i que es posen estàtues en llocs que no agraden. Què la història visqui vol dir que no sempre guanya qui estava predit (segons la vella elit) que guanyaria. Però aquesta situació a la premsa l’hem vist traduïda de manera molt diferent: Com una guerra per l’hegemonia.
Aquesta anàlisi té dos errors. El primer; a Catalunya hi ha dues idees hegemòniques: ser socialdemòcrata i independentista. Els resultats electorals ho poden confirmar. El segon és entendre d’una vegada per totes que les coses canvien. Els dos punts ja han estat defensats.
Què vol dir tot això? Doncs que els poders fàctics catalans de les últimes dues dècades estan desapareixent, alhora que altres grups polítics n’agafen el relleu. Aquesta renovació s’explicita amb el moviment independentista català. Hi ha una ruptura total amb el vell model que fa aparèixer noves (ni millors ni pitjors) cares, noves polítiques, etc.
Catalunya a diferència d’una gran part del món no viu entre la disjuntiva del feixisme islàmic (Síria, Iraq, Líbia, Nigèria, Líbia, Egipte, Aràbia, Qatar, etc.) i les dictadures toves (Marroc, Rússia, la Xina o Turquia), o de l’ultra dreta populista (EUA). A Catalunya la dreta ha de negociar constantment amb partits socialdemòcrates autèntics i altres de més a l’esquerra. El pensament comú a Catalunya és ser d’esquerres i independentista.
Davant d’aquesta disjuntiva és natural que la dreta i el vell món se sentin en minoria i actuïn per salvar-se. La seva estratègia natural és dividir a tot allò que és signe de renovació. Per això el PSC té la regidoria de cultura a Barcelona i les principals polèmiques d’Ada Colau surten d’allà. Per això La Vanguardia fa propaganda subliminar d’Ada Colau i margina a ERC en el si del Grup Godó, apartant-la del debat públic. L’única guerra cultural que hi ha a Catalunya és una lluita de la dreta i la vella política contra tot allò que suposi renovació.
La dreta i la vella política que suposadament provoquen aquesta guerra són dos actors agònics. La dreta, al voltant de PDeCAT, s’ha hagut de definir casi com a socialdemòcrata, ha cedit llocs de poder a ERC, ha pactat pressupostos amb anta capitalistes i és jutjada per desacatar les lleis espanyoles, a més d’afrontar greus casos de corrupció. La vella política resumida en el PSC, ha hagut d’acceptar la reforma de la Constitució, en el seu article 135 el 2011. Ha afrontat grans casos de corrupció, tant al principat com a la resta de l’estat i ha perdut l’hegemonia política tant al parlament de Catalunya com a molts ajuntaments de ciutats importants.
L’enfrontament de les idees, dels símbols, es resol en un món simbòlic; el món de la cultura. En aquesta esfera es resolen els problemes. Així doncs podem veure evidents els fets del Born o del Fossar de les moreres, però també els del MACBA. El món ha canviat, la societat ha canviat, no haurien de canviar les elits que ens governen? Això no és un trauma per aquell que ha tingut el poder fins ara. Els nostres actes tenen conseqüències i molts, ara, estan descobrint que els que tenen el poder no el volen deixar. A Catalunya no hi ha una guerra cultural, simplement l’antic poder lluita desesperadament per tal de no deixar d’existir i el nou poder no ha reunit la suficient força per exercir-lo sense contemplacions.