I allà em trobava, pels carrers vibrants de Gràcia, essent conscient que arribava tard a la cita, fent tot el possible per esquivar a una multitud que es fonia creant amplies barreres al meu pas. Sembla que quan es tracta de descobrir un nou lloc, de conèixer un nou espai, un estrany neguit s’origina dins meu tal com el d’un cerca tresors, desvetllant una nova llavor d’or.
L’autoanomenat ‘espai creatiu’ AktivitÄt bcn era l’objectiu, situat al pròxim carrer Topazi. Aquella tarda es duria un festeig de cloenda, un genial adéu a l’exhibició de Joaquín Jara qui esculpiria un dels seus recognoscibles actes performatius.
Un baix continu musical t’abraçava només accedir, únicament era necessari deixar-te conduir per aquest per tal d’arribar al teu destí, la sala annexa a la normativa expositiva. L’acció es focalitzava en un fals cercle cèntric, creat pels residus/materials de l’obra i emfatitzat pels visitants arreplegats concèntricament. La proporció humil de l’espai artístic faria pensar a tot curiós que seria poca l’acollida del dolç comiat, res més lluny de la realitat, hom s’havia de fer lloc entre els espectadors per poder apreciar l’acció, trobant a faltar un nivell de cadires que permetis una experiència democràtica per a tothom. Alguns ens vàrem veure obligats a usar la picaresca pujant-nos a una taula, improvisant una llotja que ara em fa rememorar els vells concerts al local posterior de la tràgicament desapareguda Luchador Records. Des d’allà, però, la visió era insuperable, un pla picat directe a l’acció.
La de Björt Rùnars no era un acompanyament musical, sinó un element més de l’obra, i és que en aquests casos la crítica acostuma a maltractar a la música com un mer afegit, el soroll com un obstacle, tot i que John Cage ens digués radicalment el contrari. Ara, el baix continu de l’accés es convertia en un element imprescindible en la transició. La modulació dels sons feta a base d’objectes quotidians i la serenor del violoncel marcaven ritualment els passos de Víctor Zambrana qui es trobava camuflat com un model més, un motlle per una futura escultura, una poupée de guix amb les seves conseqüents repeticions. En efecte, una massa de palla, teles i material diversos erigien un nou estrat del qual es diferenciaven tres rostres en descans, un d’ells el del ballarí metamorfosat. El joc del model i el jo, del doppelgänger -treballat en diverses ocasions per Jara- s’evidenciava a partir de la reaparició fortuïta de Zambrana, naixent del context pròxim, de la naturalesa. El cos nu emergia creant un efecte visual gairebé oníric imposant-se als seus semblant inerts.
Del no-res es crea un interessant lligam entre les performances de Jara i l’actual necessitat de retorn a la naturalesa, la nostra societat tremendament urbanita cerca de nou la serenor i el sublim d’aquesta –si es que algun cop l’ha deixat de buscar. Tal i com ho feien els romàntics a mitjans del segle XIX, hem reprès el crit incansable avocant per un voltant de flora i fauna. “El caçador africà Cummings ens explica que la pell de l’eland [mort] […] emet el més deliciós aroma a arbres i herba. Desitjaria que tots els homes fossin com antílops salvatges, tant integrats en la Naturalesa que el seu propi cos advertís de la seva presència als nostres sentits d’aquesta manera tan encantadora.”[1] El que desitjava Thoreau al 1861 es veu materialitzat per Jara. L’anhel és d’una atemporalitat infinita, la conjunció entre home i naturalesa també.
Les runes estan vives, l’home emergeix de la passivitat d’un voltant que, alhora, el defineix, tal i com ho feren els magnànims esclaus de Miquel Angel, o les dolls de Tony Oursler, supervivents dels mass media.
Però no ens equivoquem, els de Joaquín Jara no són contextos opressors, la figura no és presonera sinó part del context i, precisament, reneix d’aquest, es revivifica gràcies a aquest. Una nova transsubstanciació de l’home cap a la naturalesa i de les runes naturals cap a l’home.
El concepte s’amplia quan la idea d’estrat s’entremescla no només amb la d’identitat sinó també amb les nocions de memòria i geologia que centren l’exhibició de l’artista a l’AktivitÄt bcn. Un recull de sediments que descriuen una civilització, una cultura, una religió, en definitiva, una manera de viure soterrada entre els paisatges que l’emmarquen o el sepulten.
Aquí no només hi ha cabuda per les runes de mítics pobles perduts sinó també per la nostra memòria més recent, doncs la conversió d’aquests en restes també es fruit de la destrucció contemporània – vegis la desapareguda Palmira profana. Destrucció per esborrar però també destrucció per construir.
Curiosament, aquella tarda-nit les places de Gràcia, les places de Rodoreda modernitzades, s’ompliren de fogueres onejant vivaces en acord amb els tradicionals mallorquins Foguerons de Sa Pobla. La gent s’endinsava indirectament en un folklore comú que res deia d’una cultura concreta sinó que emfatitzava una experiència col·lectiva momentània. Un foc que cremava fins esdevenir les restes d’aquella acció efímera, d’aquell col·lectiu improvisat.
[1] THOREAU, Henry David. Caminar. Madrid: Árdora Ediciones, 2010. Pp 32 – 33.