ista de The Future (Si, Si, No, No); Mind the Map: Today Is An Ok Day/JiJi../Time&Cigarrets/Somieig Seductiu/PAM/PUM/PLASH!; i Subtròpics Mutants a I Didn't Know I Was Collecting. Fundació Arranz-Bravo, 2016

Vaig conèixer en Francesc Ruiz Abad mentre estava desmuntant la seva exposició, fent mans i mànigues per encabir en una furgoneta centenars d’hores en forma de teles, bastidors, llibretes… Probablement aquesta anècdota sigui una manera excel·lent per introduir-vos al seu univers creatiu; tot plegat té cert caràcter metafòric un cop entenem que els dos elements implicats en aquesta petita història – la furgoneta i les obres que l’omplien – representen el desplaçament i la creació, la clau de volta que sustenta l’arquitectura artística d’en Fran (com el coneixen els seus companys).

Nascut a Palamós el 1990, amb els anys els llocs se li van anar quedant petits: primer es va allunyar de casa per entrar a Belles Arts a Barcelona, havent-se graduat i tenint clar dins el seu cap que la pintura era el seu camí, va fer les maletes de nou fins a Leipzig, on va cursar l’Erasmus. Això, que per a alguns segur que ja suposa una acumulació considerable de kilòmetres, és només l’aperitiu; però tornarem a la carretera més endavant. Centrem-nos de moment en el motiu que va portar en Fran a travessar les primeres fronteres fins a plantar-se a Leipzig: la pintura.

Twilight Zone (2015)
Twilight Zone (2015)

Basant-nos en els seus referents, que van des dels alemanys Sigmar Polke o Jonathan Meese fins al danès Rasmus Nilausen o en Pere Llobera, si l’haguéssim de definir d’alguna manera, probablement diríem que en Fran és pintor (tot i que això es quedaria curt). Òbviament, les fronteres del seu imaginari van molt més enllà dels límits estrictes de la pintura comme il faut, cal no oblidar que, com tot ésser humà nascut als noranta a Catalunya, també ha mamat molta televisió, i amb aquesta, hores de dibuixos animats – Bola de Drac, Disney, etc. – i cinema que es fonen en el seu corpus artístic amb la tradició pictòrica de què ja hem parlat.

Tanmateix, limitar-ho tot a la pintura seria quedar-se enormement curt per a referir-nos a aquest jove creador de Palamós; com ja he apuntat d’inici, el desplaçament és un element crucial, entès com a viatge sense necessitat de fi, o fins i tot com a ritual iniciàtic, ja que és a través de la transició de fronteres que en Fran ha creat els seus últims projectes, com This was Forever Until Now (2014) i I Didn’t Know I Was Collecting (2016). En el primer d’aquests dos, el nostre artista va proposar-se un desafiament que va afrontar com una necessitat: havia de sortir de l’estudi, i ho va dur fins a l’extrem. A força de fer polzes – en altres paraules, de fer autoestop – va emprendre un viatge sense una destinació concreta durant sis mesos, que el va dur, cotxe a cotxe o frontera rere frontera, des de Calonge fins a Hong Kong (segons Google Maps i en línia recta, uns 9.970 kilòmetres). Durant aquest trajecte, en Fran va portar amb si un estudi portàtil que li permetia crear on the road. Aquarel·les, llibretes, objectes trobats, fotografies o postals formaven els paquets que regularment anava enviant des d’allà on fos cap a Calonge.

Les 11 caixes de "This Was Forever Until Now" (2014-15)
Les 11 caixes de “This Was Forever Until Now” (2014-15)

L’altre projecte citat, I Didn’t Know I Was Collecting, del 2016, ve directament vinculat al fet que en Fran va guanyar el premi d’Arts Visuals Arranz-Bravo 2015 que li va valer una exposició en solitari a la fundació homònima de l’Hospitalet. El que la comissària Anna Dot va proposar en aquesta mostra va ser un trajecte per les obres de gran format – l’espina dorsal de l’univers d’aquest creador, teles i papers principalment – que no era sinó un procés de ressaca del Grand Tour que va suposar creuar Europa i Àsia de punta a punta i amb recursos limitats. Aquesta ressaca, lluny del malestar, boca seca i mal de cap de les seves cosines menors emparentades amb l’alcohol, és enormement productiva: els dibuixos, fotografies, anotacions i aquarel·les que en Fran va anar fent durant el seu camí es van desenvolupant en formes, colors i personatges que acaben per habitar les seves pintures. D’aquesta manera, aquestes mateixes pintures adquireixen un contingut molt potent i cabdal pel que fa a la seva contemplació: darrere els personatges d’aparença naïf envoltats de pinzellades desbordants de força i dinamisme s’amaga una experiència a Azerbaidjan, o a Croàcia, o a la Xina. Els quadres esdevenen finestres a l’experiència, i d’aquesta manera, en Fran afegeix a la pintura un component conceptual que en multiplica tant la potència visual com l’experiència estètica de l’espectador.

Tot i que és prou evident que l’eix vertebrador de la creativitat d’en Fran és la pintura, com ja haureu intuït per l’enorme rerefons que aquesta té, no és l’única pràctica artística a què s’ha dedicat. De fet, i també vinculats amb els seus viatges, ha desenvolupat projectes audiovisuals que són espectaculars; com els films Calonge (2015) i De tots els cotxes només cal que en pari un (Split-Hong Kong) (2015). La primera d’aquestes pel·lícules tracta d’una experiència personal que és poc més que garratibant: mentre estudiava a Leipzig va perdre una de les seves llibretes personals on dibuixava i hi apuntava pensaments, i un bon home se la va trobar. Transcendint totes les barreres idiomàtiques i demostrant una persistència brutal, aquest bon samarità va aconseguir retornar la llibreta al seu propietari, que òbviament, va quedar molt sorprès, fins al punt de reflexionar sobre aquesta història i fer-ne un film que explora les possibilitats de la narrativa de les llibretes. D’altra banda, De tots els cotxes només cal que en pari un (Split-Hong Kong) es compon de clips de 10 segons de vídeo enregistrats en cadascun dels transports que van dur en Fran des de casa seva fins als antípodes.

En definitiva, el que podem concloure, és que la creació d’en Francesc Ruiz Abad, sigui una llibreta, un film o una pintura a l’oli, no és altra cosa que una maleta en la que hi va acumulant, col·leccionant, coses. Unes maletes que com en Kerouac deia “estaven apilades altre cop al voral de la carretera; encara quedaven camins més llargs per recórrer. Però no importa, el camí és vida.”

Relax (2015)
Relax (2015)
COMPARTIR