Catalunya viu submergida en una onada de solidaritat. Els ciutadans del principat, en contra del seu temps històric han abraçat la causa dels refugiats. Els hem d’acollir, han de deixar de morir a les platges de Lesbos o ser mercaderia de contrabandistes que es lucren d’ells. “Llenemos las calles, y demostremos a nuestros gobernantes que queremos acoger, que se enteren de una vez. Si hoy somos tantos aquí es por el impulso de la gente. De gente que viendo la tragedia ha reaccionado. Algunos han ido directamente al mar, otros a los campos de refugiados, otros han empezado campañas en sus barrios a con su asociación de vecinos, en la escuela, otros estáis aquí, en este concierto poniendo vuestro granito de arena” Jordi Evóle feia de portaveu d’aquesta marea de solidaritat. El lema clar: Volem acollir. Aquesta solidaritat contrasta amb la marea pseudofeixista europea que veu els refugiats com els nous bàrbars asiàtics, aquell contra qui ens hem de defensar. Catalunya té molt clar que és un país solidari i que la solidaritat amb el desemparat és necessària.
Europa, l’OTAN, els regnes obscurantistes d’Aràbia, ajudats per una Internacional Feixista-Islàmica han creat el caos i han convertit països en paisatges postapocalíptics. Era evident que la destrucció de Líbia, Iraq i Síria a més d’altres conflictes menors provocaria una onada de refugiats, ciutadans que paguen immenses sumes per un passatge de vaixell que les porti a un lloc segur, ja que s’ha destruït el lloc on vivien. Aquesta situació és la mateixa que a Europa durant la Segona Guerra Mundial, quan vaixells carregats de refugiats fugien cap a Amèrica, Israel o les colònies d’ultramar.
La pregunta que hom es pot fer són: per què no volem la pau a Síria i sí que volem acollir els seus refugiats? Perquè ens vam oposar a la guerra de l’Iraq en massa, amb manifestacions massives, justament perquè sabíem el que provocaria i ara, creiem que tot és massa complicat? No era el mateix escenari? Ningú defensava a Saddam Hussein però tots volíem que els EUA aliats amb Espanya i Anglaterra no entressin a l’Iraq. L’esquerra europea, no ha fet cap manifestació seriosa contra la guerra. Contra l’horror de la pólvora i l’acer. S’ha acceptat que hi ha refugiats i que els hem d’acollir, però que farem amb ells? Un cop estiguin protegits per les nostres fortaleses què faran? Seran treballadors semi esclaus? Permetrem la desaparició de milers de nens? Aquesta massa desesperada no és l’excusa perfecta perquè la ultradreta torni a governar-nos? Com podem permetre aquesta barbàrie?
Ho permetem perquè volem la guerra fora de les nostres fronteres, estem creant una gran fortalesa europea i nord-americana que actua d’oasi. Una fortalesa que oprimeix el món amb la seva brutalitat. Un gran castell al que s’hi entra per naixement. Un castell que tu i jo hem construït amb la nostra passivitat i indiferència. Les guerres seran constants fora, però dins podrem fer el que vulguem, podrem viure en una societat hedonista i comunicativa, una societat en alarma constant i puntualment castigada per atacs terroristes cecs.
Hem d’estar contra la guerra. La nostra societat no permet la violència física com a mitjà de la lluita política, però ignorem la violència de comerciar amb Aràbia Saudita o Qatar. De suportar a Turquia i el seu joc brutal amb el DAESH i contra els kurds. De permetre la misèria espiritual i material. De convertir l’abundància en escassedat.
Hem d’estar en contra el concepte de refugiat per tot allò que suposa, fam, fred, famílies expulsades de les seves llars. Ens hem d’oposar a la guerra i hem d’exigir la pau. D’altra banda s’ha de reaccionar i fer un pla seriós per tots els refugiats. Slavoj Zizek crida a mobilitzar els exercits per garantir la seguretat de totes aquestes persones. Volem acollir, ha d’anar acompanyat d’un pla ambiciós per saber que hem de fer una vegada siguin dins les nostres fronteres i com tornaran al seu país. Hem de ser conscients que la destrucció de Líbia, Iraq i l’Orient Mitjà en termes generals suposarà que cada any tindrem més refugiats. No exigir la pau, ens fa trair a tots els habitants dels països en guerra. Ens fa ser completament hipòcrites. I per què ho som, ja que no volem la pau. Preferim adoptar un refugiat a veure que la nostra desídia, la falta d’acció i mobilització han creat aquest monstre. Preferim saber que mor l’altre i no nosaltres. Ho preferim, per això adoptem refugiats i no exigim la pau.
Si no reclamem, exigim, la pau, sempre tindrem refugiats a les nostres fronteres. Si no tracem un pla per acollir en condicions i saber què hem de fer amb els refugiats una vegada estiguin refugiats, la ultradreta governarà els nostres destins. Si governa la ultradreta descobrirem que el nostre bonisme, la nostra ignorància i la nostra indiferència tenen un preu: la nostra llibertat.