Artur Mas / jordiminguell.com
Artur Mas / jordiminguell.com

En un moment polític com l’actual és quasi imperatiu llegir ‘Desobediència Civil’ d’Henry David Thoreau. Recordo que la primera lectura que vaig fer de la conferència del nordamericà fou perquè l’exdiputat cupaire David Fernández en el discurs d’investidura del President de la Generalitat, Artur Mas, de l’any 2012 apuntà que “la història de la humanitat ha avançat únicament i exclusivament a través de la desobediència civil”.

L’estiu del 1846 Thoreau va fer allò que alguns hem pensat que hauríem de fer algun dia, negar-nos a pagar els impostos. Si ell ho va fer com a protesta contra el seu país, els Estats Units d’Amèrica, que mantenia l’esclavitud i encetava a Mèxic el que 150 anys més tard seguiria fent arreu del món, provocar una guerra, per què hom no ha de plantejar-se deixar de pagar impostos a un Estat on la corrupció i el preu del llum, l’aigua i el gas tendeixen a l’alça amb l’afegit de la desvergonya de les retallades? La desobediència és una alternativa al sistema, sovint injust. La desobediència és més que una simple alternativa quan arriba l’ordre de desnonament.

Sovint, quan es parla de la desobediència, un acaba fent la caricatura superficial i carregada de prejudici del desobedient: una persona amb aspecte combatiu, puny alçat que acostuma a abraçar les tesis antisistema. S’espera algú, fins i tot, que llueixi grans botes, jaqueta a quadres i una arracada fosca mentre un periodista de 13TV el titlla de “perroflauta” amb tot d’espuma a la boca. Tanmateix, una setmana després del judici del 9N, diguem-li judici o performance hiperbòlica de la vieja España colonial, la imatge de la desobediència recau sobre la figura d’un polític que no era gaire sospitós de trencar les normes: Artur Mas -amb el permís de Rigau, Ortega i Homs-. Un home de classe alta –upper Diagonal-, trajo i corbata. Un convergent que fa deu anys apostava per reformar l’Estat i rebutjava un procés independentista. Un president que va retallar com ningú, sigui per obligació o per convenciment ideològica. L’home del sac per alguns, el màrtir per als altres, avui és la imatge de la desobediència per bé o per mal dels desobedients de capçalera.

El prejudici

La sarna que provoca que precisament ell, Artur Mas, l’home que va pactar l’Estatut amb Zapatero, sigui la figura desobedient, ha generat un debat superficial. La desobediència llueix corbata, i no és un retret és una virtut. Desobeir és saltar-se la norma injusta, és cobrar en negre perquè no et pots pagar la quota d’autònom o punxar el llum si aquesta és manipulada per un oligopoli. Desobeir és ocupar un dels 80.000 pisos buits en una ciutat on el lloguer creix minut a minut, però també ho és trencar 30 anys de tradició autonomista del teu partit i abraçar la via independentista.

No hi ha un bon o mal desobedient, hi ha l’acció de desobeir i la grandesa de trencar els tòpics. Que sigui un upper Diagonal qui és encausat per desobediència al Tribunal Constitucional constata la victòria d’un procés que segons els pactes a l’ombra de la Transició del 78 mai hauria d’haver existit. És la derrota d’un règim, dels qui ho creien tenir tot ben lligat.

COMPARTIR