Art, Prusés, Hiperventilació

Fossar de les moreres

Amigues i amics, estic un xic cansat. La vida a la trinxera que és el món cultural és gratificant, no ho nego, sovint coneixes gent fantàstica de la qual aprendre moltes coses i amb la qual passes bones estones, però el revers agre de tot plegat és que rarament cobres per qualsevol d’aquests exemples. Estic un xic cansat perquè tot i que la majoria compartim aquesta trinxera intempestiva, resulta que sovint entre els que ens hauríem de fer costat per anar endavant cap a un futur millor, ens acabem fotent els uns als altres el dit a l’ull. Això, a més de cansar, emprenya, sobretot quan la censura fa acte de presència (i últimament ja en portem diversos casos).

Fem memòria. L’últim enrenou en aquest sentit que vam patir a Barcelona va ser en relació a l’exposició Franco, Victòria, República, que va portar la cèlebre i decapitada escultura eqüestre del dictador unitesticular fins a les portes del Born CCM. Amb els ànims més calmats per aquesta banda, s’han de ressaltar dos errors: el primer que l’exposició era molt fluixa pel que fa al discurs, cosa que porta al segon, que va ser una tremenda equivocació exposar Franco muntat a cavall a la via pública i al Born. Principalment perquè aquest senyor va provocar una guerra civil, era un feixista assassí, torturador i totalitari que va enfonsar un país sota el jou de la ignorància i el catolicisme més retrògrad i ranci durant quaranta foscos anys.

La cosa canvia si ens plantem a febrer del 2017 uns metres més enllà, al Fossar de les Moreres, en plenes festes de Santa Eulàlia i dins el marc del festival LLUMBCN. Ja sabeu a què em refereixo: la nova obra de la discòrdia, una instal·lació dels alumnes de la Facultat de Belles Arts de la UB que pretenia evocar a la problemàtica que es té actualment amb la gent sense sostre. Fins aquí tot correcte. L’obra consistia en una sèrie de carretons de supermercat distribuïts al voltant del punt més baix a tall d’hemicicle i havien d’acollir una foguera cadascun quan es pongués el Sol. Havia dit que tot correcte? No, tot no, les xarxes així ho han manifestat:

Us estalviaré la resta de merda que corre per aquestes clavegueres obertes que són Twitter i Facebook. Perquè resulta, amigues i amics, que pràcticament ningú parla de l’obra ni de la seva qualitat – com a mínim no seriosament – sinó que es limiten a dues coses: lapidar a la Colau (descendent directa de Llucifer, Baphomet i Belcebú que duu l’Anticrist al ventre, segons sembla a la xarxa) i carregar contra l’Ajuntament, és a dir, contra la Colau. I és que – oh, sorpresa – con el prusés[1] hemos topado. El punyeter Fossar de les Moreres és un lloc sant i inviolable – no s’hi enterra cap traïdor – i òbviament no s’hi pot fer res. Estimats de la cultura, si aquest és el futur que ens espera amb la República Catalana, ho tenim magre tirant a força negre.

Tornem a l’obra. Pocs o quasi ningú l’ha entrat a valorar sota criteris artístics que no passin de termes com “ferralla” o “merda”, però potser és que l’obra aquí (per desgràcia) és el de menys. La hiperventilació de les faccions de talibans indepes és tanta que la pressió ha augmentat fins que inexplicablement l’Ajuntament ha cedit a retirar l’obra, caient en un acte d’autocensura proper al ridícul després d’haver autoritzat i planificat la instal·lació de la mateixa al Fossar. És aquest el problema, el Fossar, un lloc de culte indepe, un indret de pelegrinatge d’una catalanitat de digestió pesada amb força gasos i una mica de cremor d’estómac. I no, no estic fent una apologia de la trepitjada a l’ull de poll de la Memòria Històrica de Catalunya, no. Només dic que hauríem de ser prou madurs intel·lectualment com per entendre que potser no tot el que es fa més enllà dels nostres espais de confort és un atac frontal cap a nosaltres.

Realment no sé què em sembla més fort, si que es fiqui al mateix sac a una exposició finançada amb l’erari públic que posava Franco al Born i una instal·lació gens ofensiva d’uns estudiants amb bona fe o algunes de les interpretacions que he llegit a les xarxes – beneïts diaris digitals – sobre aquesta obra. Juro que he arribat a llegir (cito de memòria) que  “aquesta obra fastigosa defensa el capitalisme i degrada el Fossar posant-hi carretons de supermercat, representants de les empreses que s’han carregat el petit comerç de la ciutat”. Després he parat de llegir perquè m’he hagut de prendre un protector estomacal per no prendre mal amb tanta bilis.

No pecaré d’un excés d’innocència, ja és prou sabut que en general als Comuns els agrada tirar de titular per fer xivarri al galliner; però amigues i amics, aquesta hiperventilació és insuportable. Que no es pugui posar una obra d’art – independentment de la seva qualitat, que jo crec que alguna en té – a un espai públic com és el Fossar, dins un marc d’un festival cultural a la ciutat de Barcelona em sembla surrealista, què voleu que us digui. La intransigència i incomprensió que s’han destil·lat en unes hores a la xarxa són rebutjables per retrògrades, carrinclones i reaccionàries. Tot són arguments ad hominem; si ho fa la Colau, és dolent. Jo ja no sé si és que tenim la pell massa fina, que tenim una sobreexcitació que sembla que RedBull patrocini el Principat o que a Can Fanga som més curts que una escala per collir patates.

Com a apunt final, només recordar que recentment han passat per espais sagrats com el Born CC (i sota el govern de CiU) coses tan impies com la 080 Barcelona, que va posar a desfilar una roba cuqui sobre les restes ancestrals de l’antic barri de la Ribera. Amb tot, reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.

[1] Sí, dic prusés en un to quasi despectiu, perquè la majoria d’aquestes reaccions, plenes d’amargor i de mala bava, no mereixen pas respecte.