“Els economistes tenen un mode singular de procedir. Per ells no hi ha més de dues classes d’institucions, les artificials i les naturals. Les institucions del Feudalisme són artificials; les de la burgesia naturals. En això es semblen al teòlegs, que estableixen dues classes de religions. Tota religió que no sigui la seva pròpia és un invent dels homes, mentre que la seva pròpia és una emanació de Déu”

És impossible aquest dies no pensar en Marx i les seves idees, revolucionaries en el passat i de rabiosa actualitat ara. Sembla que el capitalisme del desastre –del que parla Naomi Klein – és un fet ineludible. Estem vivint els últims moments d’un període històric que va començar amb l’esclat de la revolució industrial, i pot ser acabi amb el col·lapse de la globalització i el sistema capitalista actual. O pot ser no, qui sap?

Quan parlem d’economia hem de diferenciar la corrent dominant, també coneguda com economia ortodoxa, de la heterodoxa –o crítica–. Aquesta part crítica l’entenem com un conjunt d’idees fragmentades sobre la societat i la economia. Es parla de l’heterodoxia com l’altre, sempre en referència a la dominant, mai com una branca en sí mateixa sinó delimitada per l’abast de la Economia –aquesta ciència social que vol disfressar-se de ciència pura i exacta – , molt similar al paper que ha jugat la dona històricament a la societat de qualsevol època – aquesta alteritat de la que parla Simone de Beauvoir– com   un paper accessori, com un agent més i no com un dels principals. És un gran desprestigi a la part més crítica i profunda que qüestiona el sistema. Tots els filòsofs, des de Plató fins a Descartes, passant per Hegel han qüestionat la realitat, posant-la en dubte, per poder examinar-la vertaderament. Pot ser l’economia en el seu estat pur no desitja aquesta continua investigació i posada en dubte, sinó ser estàtica, on res canviï gaire perquè els models segueixin servint. Què passaria si cada cop que ens replantegéssim el nou estat de la societat dins d’un context històric, no encaixessin les explicacions per a determinats fets que havíem cregut immutables? El caos; i el capitalisme i la nostra economia mainstrem estima l’estabilitat, i no pas les emocions fortes.

Marx is the new black
Marx is the new black

Marx és la base de qualsevol crítica que es vulgui fonamentar contra el sistema, és un pensador total i atemporal. Serà el pilar del pensament contracorrent de la seva època, tota la seva vida es basarà en un minuciosa descripció i crítica del funcionament capitalista, la presó del consumisme. Sempre mantindrà aquest aspecte combatiu, essent un emigrant de la seva terra, i forçat a l’exili per la seva ideologia.

Per entendre una mica més sobre la seva obra hauríem d’aprofundir en la seva vida. Neix a principis del segle XIX –al  1818 –, a Renània, la regió més Occidental de Prússia, fill de la burgesia acomodada. Zona d’ocupació napoleònica, va créixer amb la influència de la Revolució Francesa i dels ideals il·lustrats. La seva família esperava d’ell que fos un bon noi i estudiés finances o alguna carrera de professió lliberal, per poder viure d’acord als desitjos dels seus pares. Però com tot noi rebel va desobeir-los, i mogut per els seus ideals progressistes es va interessar en la política.

Ningú pensaria que 100 anys després aquest jove revolucionari suposaria el malson de molt dels països del primer món. És el màxim conspirador de totes les demandes socials: sanitat pública, educació gratuïta, drets laborals…

Al 1848 es publica la primera edició del Manifest Comunista. Durant aquest any esclaten revoltes populars a tota Europa, moment que Marx havia estat esperant després d’anys agitació buscant canvis transformadors en la societat. Una màxima que ha estat inalterable al llarg del temps, ha sigut la por i el rebuig de les potències europees en contra del comunisme, cosa que no ha canviat gens ni mica. Marx arriba tard amb el seu manifest a les revoltes del 1848 i no aconsegueix poder d’influència real. Haurà d’esperar quasi bé uns segle, fins al 1917, perquè els seves idees triomfin, ara sí, en una de les majors revolucions de la història.

Aquesta pedra angular, el Manifest Comunista el redactà amb Engels, el qual coneix 5 anys abans. Junts planegen un viatge a Manchester per poder conèixer el procés productiu fabril i les condiciones de la vida dels obrers; condicions més que degradants. Els escrits de Marx i les seves experiències a l’Anglaterra de mitjans del XIX serveixen com un mirall en el que veure’ns reflectits, on sembli que el pas del temps s’hagi detingut, només haguem canviat d’escenari, però no de taulell. Ara els obrers sotmesos a dures i llargues jornades de treball i sense cap dret laboral no es troben a Occident, sinó al Sud-est asiàtic. Pot ser si ens fixéssim detingudament podríem observar que hi ha poca diferencia entre aquest obrers i els del Manchester del segle XIX, ara amb mòbil i alguns avenços del segle XXI, però igual de maltractats.

Ens trobem amb massa mite i propaganda política en torn a la seva figura. Hem de recordar que vivim en un món postguerra freda i qui han sigut guanyadors, i per tant qui han redactat els llibres d’història; resulta quasi impossible estudiar-lo sense recel. Se’l culpa sense mesura ni objectivitat alguna del horror i catàstrofe comunista, interpretant malament i pervertint les idees d’aquest gran pensador. És injust fer-li responsable del fracàs d’un món qui ni tan sols va conèixer.

Karl Marx és un analista profund i crític del capitalisme, destaca en aquest aspecte més que en la formulació de les noves bases en les que s’haurà de construir la societat comunista. El seu estudi es troba en descriure la naturalesa incongruent del capitalisme i dels llaços del capital amb les diverses classes –capitalistes i treballadors–. Aquests capitalistes que l’economia neoclàssica ha canonitzat com els nous déus. En cara que les seves paraules semblin profètiques i per això puguin restar-li veracitat, va predir el capitalisme del desastre, el fracàs de la globalització en els termes actuals, per ser erradicadora de la essència humana.

14 agost 2010 - Nen treballant a la província de Guangdong. Lu Guang / Greenpeace
14 Agost 2010 – Nen treballant a la província de Guangdong.
Lu Guang / Greenpeace

Com hem dit anteriorment, no deixarà de ser un immigrant tota la vida, al 1849 és expulsat d’Europa Continental i es marxarà a Londres, focus del pensament econòmic de l’època. La seva situació no era gaire bona, realment mai va gaudir d’una vida còmoda.

“La riquesa de les societats es basa en el cúmul de mercaderies. Una mercaderia és en virtut de les propietats que satisfaci les necessitats humanes”

A partir de l’experiència diària de comprar una mercaderia no podem obtenir gaires conclusions. Amb la observació de determinats casos no obtindrem respostes a perquè té aquest preu o un altre. La clau està en ser conscient de que el sistema de mercat disfressa totes aquestes relacions. Tota aquesta teoria resultava oposada a Adam Smith, i la seva forma de veure el mercat, de la corrent clàssica de l’època.

Un dels pilars bàsics de l’obra de Marx és el treball. La forma d’alienació es produeix mitjançant la venta del nostre temps en forma de treball. L’alienació és la pèrdua de l’essència humana. Com ja ho estipula, el treballador es relaciona amb el producte del seu treball com si fos un objecte extern, quant més gasta el treballador –consumista–, més poderós es torna el món dels objectes que crea –més materialista– i més pobre es torna el treballador en la seva vida interior.

Si ens anem a moments previs a la Revolució Industrial, els treballadors eren pagesos connectats amb la terra i el que produïa – part de l’esser humà és ètnia–. Amb el pas del temps i la introducció dels processos fabrils que van portar el segle XIX, els camperols es van transformar forçosament en obrers, formant part d’una cadena de muntatge. L’alienació, per Marx, és inherent al procés de producció.

La principal diferència amb els economistes clàssics del seu temps, és que Marx no considerava el treball com un factor de producció, sinó com un procés. Es mantenen relacions amb els productes, que per la forma amb la que estan organitzats els sistemes productius, el mercat ens amaga aquestes relacions.

Una idea recurrent en el seu pensament és la deshumanització de la vida, la pèrdua de la essència humana, preocupació més profunda, de caràcter antropològica i social. Sabem que una característica de l’expansió del mercat és la transformació cada cop en augment de la vida en mercaderia –èxode rural, emigració forçada–. A l’actualitat ens plantegem reptes que van més enllà de recuperar i tenir cura de la dignitat humana, també tenim consciència animal – auge dels moviments animalistes i veganisme–.Pel que fa a les persones hi ha molts problemes amb la comercialització i distribució per diversos productes crucials per el benestar de l’ésser humà, com podrien ser vacunes, sotmeses a patents estrictes per garantir més beneficis que no pas qualitat social. La vida pot quedar-se reduïda a ser mercaderia sotmesa a les lleis del mercat?

Per tant, podem dir que aquesta producció de mercaderies transforma la nostra vida, alterant la percepció de la naturalesa i de nosaltres mateixos. Donada aquesta transformació necessitem un contrapès que pugui fer front a aquest reversió de la nostra forma de vida. Marx idea una teoria del canvi social, com a procés de mutació, o les idees han de canviar perquè el procés de producció també ho faci. Durant aquest segle i mig que ens separa hem pogut viure un triomf de l’individu envers la solidaritat col·lectiva i com el sistema neoliberal ha imposat el seu model d’agents racionals sense cap consciència de grup.

El capital és una configuració revolucionaria permanent. Ens permet veure moviments en les relacions socials i les idees –defineix-te comprant–. Marx fa incidència en el fetitxisme, que son els diners i el sistema de crèdit. Per poder incrementar la demanda del futur i els beneficis és necessari finançar la producció, on el sistema de crèdit és la part fonamental. L’acumulació  del capital al llarg de la historia ha anat en paral·lel amb acumulació deute.

“Part del capital diner és per força paper diner, títols de valors”

La nostra crisi actual es deu a que el capital fictici està per tot arreu. Els serveis financers han fracassat, arrastrant els estats. Un bon exemple ho tenim amb la crisi de les subprime i tot el col·lapse financer posterior. Com ja va indicar Marx, aquest cicles són processos destructius, on només interessa el creixement quantitatiu de les nacions, dels índex de benestar, no pas un augment qualitatiu. Només importa el benefici, el capital, no pas les persones. Com ha anat passant des de 2008, tenim que el deute de les hipoteques de particulars, al anar quedant-se sense treball i ingressos, no van poder fer front als pagaments i les cases van passar a ser part dels bancs. Aquests al seu temps no van poder amb tot el deute i van col·lapsar arrastrant a tot el sistema de serveis financers nefastos. Amb la fallida del mercat financer, els estats van haver de fer front al deute dels bancs, es va produir canvi de deute privat a públic. A partir d’aquí tot forma una història grotesca i sense sentit, on el principal fracàs no succeeix a la part privada, sinó en aquests països que solidàriament han recolzat els seus sistemes financers. Els estats no rescaten a l’eslavó més dèbil, el ciutadà afectat per la crisi i depauperat, sinó que el maltracten. Li fan pagar les conseqüències socialitzen pèrdues privades que mai han estat responsabilitat seva, d’entitats que creuen en un sistema molt diferent d’aquest esperit de col·lectivitat que és en el que en ultima instància els ha salvat.

Amb el col.lapse de Lehman Brothers al 2008 esclata tot

Pot ser el nostre món del segle XXI es sembli molt més del que ens agradaria reconèixer al de Marx del segle XIX. Existeix una gran preocupació per el creixement, per les desigualtats socials i l’estacament dels salaris. Tenim un creixement lent, un retorn del capital estructuralment més alt que el creixement –Thomas Piketty– semblant a la realitat dels clàssics. Marx estava equivocat al pensar que aquest problema es resoldria per si mateix. La mateixa naturalesa de la globalització crea uns estàndards de vida més elevats que comporten un procés de destrucció creativa –Shumpeter–, però no deixa de ser destrucció. En la essència del Capitalisme està el constant canvi, la revolució, allunyat de l’idea d’equilibri de la teoria neoclàssica. Per existir revolució, hi ha d’haver ruptura, aquest és el gran inconvenient..

El sistema es troba en un cicle descendent i terminal de nombroses crisis i bombolles a través de la concentració del capital cada cop en menys mans i la formació de monopolis que persegueixen el màxim benefici i rendibilitat. Ens trobem davant d’un possible col·lapse del sistema? Governs de tot el món han rescatat bancs, subvencionat industries, apuntalat mercats financers. Pot ser la salvació del Capitalisme es el socialisme, la col·lectivitat. Tot penja d’un fil, com ho ha fet sempre.

“Els filòsofs s’han limitat a interpretar el món de distintes modes; del que es tracta es de transformar-lo”

Contràriament al que es pensa, no va gaudir d’èxit ni fama en vida, sinó que la posteritat li va portar la celebritat eterna. Amb tot el patiment hagut i per haver, va acabar de publicar El Capital al 1867, esperança de tota la seva família per remuntar el vol, però no va ser així. Va morir al 1883, oblidat i apartat. Pot ser el seus coetanis el van marginar, però la historia i la ha posat el lloc que es mereix, com a pare fundador del comunisme, amb un contingut i missatge de rabiosa actualitat. Karl Marx està més viu que mai.

*Totes les cites de l’article han estat extretes dels textos originals de Karl Marx.