Anna Llimós o l’expressionista que segueix un rastre

“Bicicleta” Graffit sobre Impressió giclée

Fa un mes, Anna Llimós, ens va presentar la seva obra en una cita, concretament era la Tercera Cita, que el petit grup capitanejat per Mercè Vila i Joan Vila Boix organitzaven. A partir d’aquesta cita, m’han vingut al cap unes reflexions que vull compartir amb vosaltres.

Fa uns dies em van preguntar què era l’art per mi. Jo vaig pensar en els núvols, en un arbre i després en un quadre. Jo entenc que la composició atzarosa dels núvols o l’última creació de Damien Hirst és la mateixa cosa. Hauríem de dir, necessitem inventar-nos la història de l’art per aconseguir fer allò que la natura aconsegueix fer amb el seu atzar. Anna Llimós actua segons l’atzar i la memòria.

Anna Llimós és un exemple de com l’art pot ser sincer i plaent. És també un exemple de respecte a la composició i la forma, com també té un interès sincer per la nova pintura, pel nou art. I és en aquest punt on trobem que l’artista entra en comunió amb el seu moment històric. Quin és aquest leitmotiv? Doncs és la forma en blanc. El fet que la forma principal del quadre no existeixi alhora que hi és representada. La tensió entre aquests dos fets entre la forma i la no forma, és una tensió natural en els nostres dies.

La imatge ho arrasa tot. La imatge és omnipotent. Una imatge que d’altra banda mai ha deixat de ser omnipotent. Però que ara és per tot arreu, tothom té la capacitat de guardar i fer immortal la imatge. Aquesta capacitat porta a l’artista a un punt d’inflexió. He de seguir representant la forma, o sigui les imatges quan tothom realment ho pot fer? He de seguir procreant-me en imatges quan tothom les podrà fer servir? Aquest punt serveix per entendre l’obra d’Anna Llimós. Però també la d’Alberto Gil o Helena Basasgañas. La forma com a tal sempre hi és, però no té el sentit abstracte de les avantguardes. És per ella mateixa i no fa referencia a una forma simplificada (Mark Rothko) o a una forma expandida (Fernand Léger). Les formes s’autoneguen, per això són formes en blanc. Per això són artistes blancs, que necessiten la no-forma per poder comprendre. Són jardiners que desbrossen de plantes els seus camps, per tal de veure la forma i el color de la terra que hi ha sota. La imatge no s’ha de sintetitzar, s’ha d’eliminar.

SAMSUNG
Dormitori, frottage sobre paper, 2017

L’expressionisme en el qual se submergeix Anna Llimós, serveix primer per entendre una realitat estètica, en un món saturat d’imatges, el millor és actuar sobre el blanc i el negre o sobre la no-forma. En segon lloc cal reconstruir la identitat lligant-la a la memòria. Sigui el rastre d’unes claus, un llibre en una lleixa, la forma d’unes claus gravada en blanc sobre negre o evidenciar les esquerdes d’un mur. Aquest binomi d’idees ens fan arribar a una conclusió; només podem entendre la nostra memòria o identitat sobre el rastre que hem deixat al nostre voltant. Una esquerda, un cobretaula de ganxet. Com afirma Pilar Parcerisas: En la imatge fotogràfica d’aquests escenaris de memòria lliurats a la pols del pas del temps i a la foscor Anna Llimós esborra digitalment l’objecte triat i després ressegueix amb grafit l’espai del darrere en un procés manual meticulós que també depèn d’un procés temporal. Objectes seleccionats segons la càrrega emocional que transporten ens arriben en negatiu i en clau d’absència, com espectres de la seva pròpia mort. Una tensió que queda evidenciada en el color de les seves obre recents, en el seu minimalisme cromàtic, banc i negre, en els seus temes i en la seva manera de resoldre’ls. La seva exposició Formes en blanc ho fa palès.

En un món on tothom pot fer fotografies, on tothom pot penjar fotografies mínimament artístiques a l’Instagram, una solució és agafar aquesta via, la de la forma en blanc. Entendre la no-forma, l’abstracció sense síntesi com allò que ha de dominar la pintura. Una abstracció que ha d’anar lligada al concepte i/o a l’atzar. Anna Llimós en les seves diferents sèries evidencia aquest procés de treball, així la seva obra esdevé fruit del seu temps i expressa allò que crida silenciosament una generació. Anna Llimós busca un rastre per saber com actuar o per saber exactament quin és aquest crit silenciós. Anna Llimós és honesta i capta el signe dels seus temps.