En un món carregat de prejudicis que acaparen tot el ventall imaginatiu de la ment humana i que posen al punt de mira a tot aquell que s’escapa dels estereotips malaltissos inculcats des del bressol, és molt difícil ser fidel a un mateix. L’autenticitat d’hom encara sembla més inabastable quan el teu gènere o la teva orientació sexual s’escapen de l’enteniment d’aquells que creuen que el seny de la ‘normalitat’ és inapel·lable.

El repetit discurs d’una tolerància ja conquerida, a més de ser fruit del desconeixement més inconscient, ens porta a realitats de bombolla que floten aïllades per sobre de la sagnant situació a la qual els col·lectius LGBTI+ han de fer front dia a dia. Si bé a alguns governants els hi agrada omplir-se la boca de com som de pioners en la legislació en defensa dels drets LGTBI+ -d’altres ni això-, sembla que les actituds de la societat estan prenent una deriva perillosa. A fets de tessitura global, com la recent massacre a Orlando, la llista negra de països on ser LGTBI+ és un crim, o la negació a l’existència reiterada i propugnada per sectors determinants de la nostra societat, com ara el de la fe, se’ls hi ha de sumar aquelles accions i paraules a què hem de fer front des que ens despertem. Discriminació, crims d’odi, aïllament i rebuig social, precarietat i moltes d’altres són una recurrència massa preponderant per a encobrir-la de paraules d’equitat buides de significat que ens entumeixen l’ànima per poder dormir per les nits. Quan se’ns obliga a etiquetar-nos, a ser discrets, a declarar a tothom allò que som com si d’un pecat es tractés; se’ns imposa identificar-nos dins d’uns cànons normatius creats per la societat i ressonats pels mitjans, a sortir de forma continuada al carrer per reconquerir els nostres drets, a fer pedagogia diària sobre la justificació de la nostra ‘opció’ no elegida, i un llarg etcètera, el miratge de la tolerància s’esvaeix en l’horitzó, deixant entreveure l’àrida i hostil realitat.

Certament, hi ha gent dins del col·lectiu que no ha hagut d’endurar, suportar o resistir res de tot això, motiu suficient per no caure en la desesperança. Tanmateix, cal no adormir-se en la complaença fal·laç de què ja està tot fet, o ens estarem negant el dret de ser qui som i del reconeixement que ens mereixem, i, llavors, a l’armari hi faltarà gent.

COMPARTIR