Després d’un gener fred és normal que febrer sigui calent. Un es desperta un dijous al matí, posa la ràdio i mentre fa allò de vinga cincs minuts més escolta entre somnis la veu d’Iñigo Errejón i pensa que la crisi de Podem és sana perquè genera un debat d’idees malgrat sigui pel poder, i bé, una lluita d’aquest tipus és sana perquè cerca de rompre amb un pensament monolític, però clar, prepares l’esmorzar, engegues la tele sense veure-la perquè no val la pena i les últimes hores brollen a dojo, més que l’aigua de la font.
Els tertulians, que tot ho saben sense saber res, intenten obrir les portes de la comprensió de l’operació Pika, nom fantàstic perquè remet al nostre de mica en mica s’omple la pica. Els que bategen les actuacions judicials se superen cada dia més i dintre de poc la Pokemon no figurarà ni al podi. Un altre cop el 3%, un altre cop l’antiga CiU i de nou, l’empro per a no repetir-me, corrupció de corrupcions la Catalunya que per a escapar de la merda endega el Procés perquè ara els draps bruts no es renten a la llar, senzillament és millor córrer cortines de fum. Millet i Pujol encara no han tocat les cadires dels jutjats.
Durant el matí el que m’escandalitza més del matí és veure com, ai la presumpció d’innocència, també han posat les seves mans llardoses a la caixa de l’Ajuntament de Barcelona. El senyor Vives en té la culpa i el seu advocat, empatat a cinisme amb Xavier Trias, diu que té molta experiència i no creu pas a les coincidències. El dilluns del Massies flota a l’aire. Jo tampoc crec a les coincidències quan es roba de forma sistemàtica durant anys. És una llàstima que el Pasqual Maragall, qui tenia la clau per a evitar el despropòsit, ja no recordi ni capti. És una metàfora. El record hauria de ser per la imatge de Mas i Zapatero pactant l’Estatut. L’hemeroteca sempre parla clar.
Mentrestant tothom parla de xoc de trens i com que tinc massa feina no surto al carrer i a casa tinc tendència a consultar la informació perquè és la meva feina i a més a més sóc curiós i tafaner. Oh Déu meu, tot és terrible, la col·lisió és imminent, la CUP trontolla econòmicament i Jordi Pujol parla amb uns estudiants a un restaurant. Algú grava la conversa i clar, si inhabiliten al Mas el pobre no tindrà més carrera política. Es preparen les atxes de cara a la nova arribada triomfal del màrtir de la pàtria d’una forma tan bèstia que fins i tot s’incita als funcionaris a faltar a la feina, y oiga, aquí no pasa nada, todo es muy normal, pura Democràcia.
El divendres obro els ulls i penjo el meu article del Diario a la xarxa, on a Facebook no sembla suscitar gaires reaccions. No hi ha problema. Miro el nombre de comentaris i em ratifico a com des de la premsa donem massa importància a l’estupidesa del m’agrada. El lector entra igual als texts si en té interès. Mentre consulto la premsa topo amb un article cipotudo, més concretament del seu únic representant honest, doncs de Jorge Bustos es poden dir moltes coses dolentes, però almenys no amaga la seva adscripció ideològica. La seva columna Retrato de un indepe és pura escòria i em fa plantejar quelcom que fins ara no he plasmat a cap de les meves reflexions sobre el tema. Em dol el Procés. Alguns em diuen botifler perquè no combrego amb el pensament que els canals públics catalans volen majoritaris. Què faig? Aplico la lògica. No pots conèixer persones sense seguir els preceptes essencials de l’Oracle de Delfos, no pots abandonar el niu sense sentir-te preparat per a emprendre el camí solitari de l’existència.
Més enllà d’aquest fet l’article de Bustos, un home que venen com una nova esperança blanca junt amb noms que ho posen tot molt maco sense aportar res rellevant, em fa comprendre com em dol tot l’assumpte perquè el seu retrat estereotipat del català independentista i les passes que duen a un sobiranista és d’una vulgaritat absoluta. Em sento insultat com a persona que estima Catalunya, la sent seva i vol el millor pel lloc on ha crescut. Que un tipus com ell pugui generar torrents de paraules em genera un fàstic indescriptible i confirma, malauradament, com ambdues bandes de la batalla no s’escolten. No és que uns no vulguin diàleg: mai s’ha plantejat enlloc.
A les converses de Facebook sobre l’article publicat pel diari El Mundo comparo l’estultícia madrilenya de pura cepa amb la de Pilar Rahola. Al cap d’unes hores em notifiquen que la tieta del Procés ha guanyat el Premi Ramon Llull i sento molta vergonya per la cultura catalana, i el sentiment és més fort perquè durant la setmana m’he enamorat de les grans cròniques de la Irene Polo mentre em retrobava amb la intel·ligència narrativa de Mercè Rodoreda i la seva visió de Barcelona.
Algú podrà dir que no he llegit el llibre guardonat. No es tracta d’això. L’any passat guanyà Víctor Amela i el palmarès del premi de les Lletres Catalanes no destaca per la seva qualitat. Ara els hi ha donat per a travessar un llindar molt perillós amb l’insult a tot el col·lectiu d’escriptors, i no només això: directament han perpetrat una presa de pèl que, a mesura que la nit avança, i sempre ho fa més, em posa vermell d’ira. La nova Galdós, puix un periodista li ha preguntat si reproduïa a nivell català els Episodios Nacionales, ha dit que el Gimferrer li ha transmès la seva felicitació perquè fa literatura. Para mear y no echar gota.
Què hem de dir els agents culturals? Què hem de dir els crítics i els que aspirem a escriure obres que tinguin un cert nivell i a vegades trobem dificultats per a publicar-les perquè són massa poc comercials? No ens queixarem? Deixarem que la brossa inundi encara més el panorama? Permetrem que la comèdia es perpetuï a tots nivells? No ho hauríem de tolerar i si Salvador Seguí s’inicià a l’anarquisme amb un grup d’amics que es feien dir els fills de puta nosaltres també ho hauríem de ser des del més positiu sentit del terme.
M’agradaria ser cínic com ells i dir que el premi anirà bé i donarà ànims per la gran cita de dilluns al Palau de Justícia. Tot tornarà a ser èpic, ens inflaran el cap amb les imatges i tot continuarà igual. És el que té la vida amb proclames i pantalles, amb revolucions de sofà i la impunitat dels que riuen a les poltrones. Benvinguts a la més absoluta mediocritat.