Foto / Pau López
Foto / Pau López

Per fi, semblava que la maledicció del nou espai AnGram començava a deixar de fer efecte: eren gairebé dos quarts de vuit i no plovia (bé, havia plovisquejat, però tant hi fa). Pràcticament per primera vegada des de la inauguració de la seva tercera seu, l’espai d’art i redacció de la Revista Mirall – i del directe.cat – va poder celebrar un esdeveniment sense més inclemència meteorològica que el fred i el vent.

En aquesta ocasió, de fet, faltant encara una estona per a l’hora fixada, la sala ja estava plena de gent: amics, coneguts, saludats i artistes; més que mai, una dotzena d’artistes han sigut els seleccionats per participar a Generaccions, exposició curada en conjunt pel director de l’AnGram, Joan Vila i la comissària convidada Sol Mussons. En la dicotomia curatorial ja veiem el leit motiv que travessa tota la mostra, que no és altre que la contraposició d’una generació d’artistes joves (Fito Conesa, Eva Paià, Helena Basagañas, Anna Llimós i Gorka Piñol) amb una generació d’artistes consolidats (Norman Narotzky, Joan Laborda, Eusebi Vila, Concha Ibáñez i Pol Borràs). Tanmateix, es va optar per no indicar el nom de l’autor en les peces exposades – com a mínim, no a la paret on aquestes penjaven – de maneres que les obres d’uns i altres penjaven, silents, a les blanques parets del jove espai del barceloní barri de Sants. Això porta a una contemplació més neta i profunda de l’obra en si mateixa, tant hi fa si l’autor ronda els vint anys o els seixanta, que l’espectador s’hi encararà igual en un que en l’altre.

Foto / Pau López
Foto / Pau López

I efectivament, així es va donar, la gent anava entrant i animadament s’abastien de la ineludible copeta de cava per encarar les obres d’art. Probablement, de totes les converses i comentaris se’n podria extreure una conclusió o, com a mínim, un punt comú: que tant hi feia que no hi hagués cap cartel·la indicant el nom de qui havia parit què; com bé va dir la curadora Sol Mussons durant el seu petit parlament inaugural “el procés creatiu és igual a totes les edats, i dins una persona gran, recordeu que n’hi ha una de jove”.

El que Generaccions posa sobre la taula de manera efectiva és la constatació que l’art – o la creació artística – no té res a veure amb l’edat, sinó que és una pulsió que es materialitza de milions de maneres diferents però amb un rovell comú, que és aquesta sublimació només a l’abast d’alguns membres de la nostra societat. No obstant tot això, l’exposició contraposa també dues realitats amb un resultat no tan reeixit: una generació consolidada que en la seva majoria ha aconseguit fer de l’art una manera de vida, i una d’emergent que té per endavant un costerut i pedregós camí per atènyer qui sap si una porció del que els seus predecessors i ara companys d’exposició han assolit en les seves respectives carreres.

Deixant a una banda aquest aspecte menys positiu, la inauguració de Generaccions el passat dinou de gener ha marcat un inici d’any exitós per al nou Espai AnGram, que porta ja des del passat octubre oferint una programació artística innovadora i sobretot, emergent, en una aposta pràcticament sense precedents per la Nova Cultura. Gramsci deia “Viure és prendre partit. […] La indiferència és el pes mort de la història. És la bala de plom per l’innovador, és la matèria inerta en què se sovint se sufoquen els més brillants entusiasmes, […] perquè engoleix amb els seus llimosos esgarips als agressors, els delma i els desanima, i finalment els fa desistir de la seva empresa heroica.”[1] La indiferència és el que mata les generacions emergents, i des de Revista Mirall s’aposta per abolir aquesta indiferència nociva de la millor manera possible amb les eines i recursos que es tenen a l’abast: art, cultura i reflexió. Tot sense oblidar la copa de cava i el pica-pica, que ho fa tot molt més planer.

Foto / Pau López
Foto / Pau López

 

 

[1] Gramsci, Antonio. “Indiferentes” dins Antología para la reforma moral e intelectual. Madrid: Catarata, 2016. p. 50

COMPARTIR