A Drift (Ayelen Peressini, 2013). Foto de Marta Sánchez.

Ens ho creguem o no Catalunya, encara que hi hagi cínics que ho segueixen negant, és rica en tant que a cultura i art es refereix, l’error no recau en l’oferta sinó en la manca de demanda, d’un interès prou fort més enllà del món de l’art que possibiliti veure aquest com una extensió del nostre patrimoni immaterial, de la nostra mentalitat i, sobretot, de l’evolució d’aquesta. Encara segueix existint una certa tendència a snobitzar tot el que gira entorn de l’art i de la seva filosofia, i no els culpo, són molts els exemples que ens l’han fet arribar a aquest mèrit –només cal veure l’allau de crítiques que suposen certes obres de qualitat dubtosa any rere any a ARCO. Però precisament aquest tancament de la societat vers el seu art és la causalitat directa del fet que, per molt que s’intenti, Barcelona, malauradament, no pugui arribar a ser considerada una capital de l’art forta i contundent.

Però bé, aquest seria un tema a tractar en un annex massa extens per a formalitzar-lo ara mateix, allò que m’interessa és la nostra riquesa creativa i productiva tant d’artistes com de teòrics que es mobilitza, experimenta, muta i s’escampa en una xarxa cada vegada més extensa i ferma. I què seria la riquesa cultural sense la veu d’aquells primers caps generacionals? Del talent jove? De les noves veus? Centenars –bé, potser desenes- de premis al llarg de l’any doten a artistes en potència i a futurs comissaris d’oportunitats per emmirallar nous idearis, noves maneres de veure o d’entendre el nostre temps així com el nostre passat.

Sortosament, de vegades, hom també es topa amb aquest tipus d’apassionades figures emprenent viatges expositius a galeries ja consolidades i, si tenim més sort encara, comissaris i artistes uniran forces per dir la seva, per assentar-se conjuntament en aquest complex món. Aquest és el cas de Falla, la darrera exhibició que acull una de les joies veïnes de la ciutat comtal, la Fundació Arranz-Bravo. Conduïda per Jordi Garrido, l’exhibició suposa un camí perceptiu entorn un diàleg establert entre els darrers guanyadors del premi de creació de la Fundació Guasch-Coranty: Ayelen Peressini i Aldo Urbano –dels qui darrerament el mateix curator ens ha fet un tast en dues entrades per la Mirall-.

El diàleg formidable entre ambdós fa d’aquesta una exhibició del nostre temps, on ja no hi ha cabuda per l’extrem subjectivisme que porta a la idolatria, ni per l’exagerada jerarquia entre artistes, sinó que suposa una oda a la constant comunicació, sigui en positiu o en negatiu, entre Peressini i Urbano. Una comunicació necessària que du a un creixement recíproc dels artistes, i a un enriquiment del model expositiu. El diàleg així com la seva conseqüent contraposició com una eina dinàmica per entendre l’art. Ens ho repeteixen constantment, la nostra no és una generació piramidal sinó una generació rizomàtica i això Garrido, directament o indirectament, ho ha comprès.

Encapçalant l’anomenada ‘dialèctica molecular’ Jordi Garrido  elabora un mapa analític de les obres exposades arribant a la conclusió de l’existència de tres grans ‘molècules’ coincidents que permeten un discurs coherent: espai, línia i moviment es converteixen, doncs, en conceptes que possibiliten la relació. El buit habitable d’Ayelen Peressini i el xoc que provoquen les escultures d’Aldo Urbano delimiten, modifiquen i distorsionen l’espai tan física com espiritualment. En les pintures d’aquest darrer, però, passa a predominar la línia corba estenent un ampli ventall de motllures i maquinàries complexes, un món de fractals infinites que es confronten amb les línies de l’escultora les quals “generen vibracions en consonància amb el cosmos” delimitant l’espai intangible provocant, alhora, aquesta fictícia idea de moviment. Moviment, la darrera perspectiva, aquella que suposa una vibració més subjectiva en l’espectador i és present, no només en les formes d’Urbano, sinó també en l’estridència dels colors fluorescents que s’agiten així com ho fan les obliqüitats de Peressini.

El combustible que anima las rotaciones (Aldo Urbano, 2016) Foto de Jordi Garrido
El combustible que anima las rotaciones (Aldo Urbano, 2016) Foto de Jordi Garrido

Falla és fractura, de la mateixa manera que és superació de rols, de models, de normatives. Però no us imagineu al comissari duent a terme un homicidi teòric, al contrari i sense anar més lluny personatges com Vasily Kandinsky o Giorgio Agamben i els conceptes d’espiritualitat d’ambdós són cabdals per la connexió que aquí s’estableix. Fent èmfasi en la conversa plàstica i teòrica entre els protagonistes de la mostra, Garrido recorda la idea de genius  d’Agamben pel qui contemporani és “aquell qui fa la falla del seu temps un punt entre generacions”. “Bàsicament –prossegueix- el que impacta [en l’art] és la idea de temps fracturat, no la llum sinó la foscor.” Quina és aquesta foscor? Doncs bé, tant per Agamben com per Kandinsky aquesta és sinònim de la carència d’espiritualitat en l’art contemporani. Cert, el considerat pare de l’abstracció, mestre de la sinestèsia i de la idea d’art total ja es queixava, en ple 1910 de la mancança d’una espiritualitat i advocava per una “necessitat de principi interior”. Una necessitat interior de crear de dins cap enfora, on l’individu és cabdal però on també ho és el seu context. “Per Gilbert Simondon, l’emoció, allò que ens mou (en definitiva, el que Agamben denomina genius) és aquella part de l’individu que queda per individuar, per mi [aquesta part sense individuar] és el més lligat a l’espiritualitat de l’home que connecta el microcosmos amb el macrocosmos extern, la tensió vital de tots dos.”

Aquí espiritualitat es tradueix formalment en la petita capella dedicada a les obres passades d’Aldo Urbano, aquests molls infinits de txakres marcats; o en l’escultura titànica habitable d’Ayelen Peressini que introdueix la mostra prèvia al mateix espai expositiu alterant la percepció del visitant. D’altra manera Falla es materialitza en el joc d’equilibri que aquesta darrera presenta a l’excel·lent A drift (2013), que fàcilment es podria reconvertir en un nou plantejament còsmic amb un epicentre ceràmic; tot i que més evident són les dislocacions, els talls d’Urbano tant pictòrics com espacials, vegis El combustible que anima las rotaciones (2016).

Així doncs, l’exhibició ens posiciona en un interessant punt que moltes vegades queda camuflat a les presentacions i esdeveniments d’aquells artistes més joves: la veritable consciència d’un punt d’inflexió. Aquest, popularment conegut com un ‘canvi de xip’,  no és res més que una resposta generacional, contextual, que neix i es desenvolupa per tal de poder continuar el metamòrfic llegat artístic.

COMPARTIR