França: Primàries del Parti Socialiste, la història torna a repetir-se com a drama

Foto / Parti socialiste
Foto / Parti socialiste

Després de la inesperada victòria de Fillon a les primàries de Les Republicains (que un servidor no va saber ni de bon tros vaticinar), ara és el torn del Parti Socialiste (PS), o com ells prefereixen anomenar, la Belle Alliance Populaire. Sota el nom de Les Primaires Citoyennes, el PS i els seus «aliats» (la Unió dels Demòcrates i Ecologistes, i el Partit Radical d’Esquerres) triaran els dies 22 i el 29 de gener mitjançant un sistema de dues voltes, el seu candidat a les Eleccions Presidencials Franceses. Contràriament al que pretenen els seus organitzadors, Les Primaires Citoyennes no han aconseguit reagrupar a tots els candidats d’esquerres en tant que tant Jean-Luc Mélanchon i Emmanuel Macron (per a qui aquestes primàries no deixen de ser les primàries del PS) han decidit no presentar-s’hi. Aquestes són les segones primàries dels socialistes, ja que Hollande, Martine Aubry, Montebourg, Ségolène Royal, Valls i Baylet; ja van mesurar les seves forces a les d’octubre del 2011. Alguns repeteixen, altres no.

L’altre dia una companya de classe es preguntava per què el primer debat de les primàries del PS no havia tingut tant ressò com el de Les Republicains. La resposta és clara, mentre la dreta està escollint entre les seves bases el futurible president de la república, el PS està escollint qui perdrà les eleccions. Cal reconèixer, que tot i les constants crítiques a Manuel Valls i la seva gestió com a Primer Ministre, el fet que François Hollande (el president més impopular de la V República) hagi decidit no presentar-se a la reelecció (és el primer president que ho fa), ha donat aire al PS i els seus aliats per centrar el debat en idees i programa. Unes primàries també poden ser l’oportunitat de rellançar un projecte estancat, i així és com molts quadres socialistes ho han defensat.

De cara a aquests comisos l’arena és la següent: Com a preferit trobem a Manuel Valls, antic i fidel (tot i que no correspost) primer ministre de François Hollande. Tot i la seva voluntat de sumar, pocs li perdonen l’aprovació de la Loi Travail (reforma laboral) via decret, la decisió de retirar la nacionalitat francesa als condemnats per terrorisme, i la seva assumpció durant el mandat de l’existència de dues esquerres «irreconciliables». En segon lloc i a l’ala esquerra del PS, trobem Arnaud Monteburg, antic Ministre d’Economia de Valls, qui defensa l’abrogació de la Loi Travail i un programa econòmic proteccionista en clau jacobí. Com a tercer favorit trobem Benoît Hamon. L’ex-Ministre d’Educació de Valls, busca assimilar-se als líders de la «nova» socialdemocràcia com Corbyn o Sanders, tot donant suport al moviment DiEM25 de Yannis Varufakis. La seva proposta estrella és l’establiment d’una Renta Bàsica per a tota la ciutadania francesa. Més enllà d’aquests tres candidats, trobem Vincent Peillon (ex-Ministre d’Educació de Jean-Marc Ayrault), Sylvia Pinel (Presidenta del Partit Radical d’Esquerres i ex-Ministra d’Habitatge de Valls), François de Rugy (dissident d’Europe-Écologie i fundador d’Ecologistes!), i Jean-Luc Bennahmias (dissident del centrista MoDem i fundador del Front Démocrate).

Amb tot això, hi ha dos candidats de «l’esquerra» que han decidit presentar-se a les presidencials sense passar per les primàries del PS. En primer lloc trobem Emmanuel Macron, ex-ministre d’economia de Valls que deixà Bercy la passada primavera per crear el seu propi «moviment» anomenat En Marche! Tot i defugir de les etiquetes d’esquerra i dreta i definir-se com a «transpartisan», a ningú se li escapa el marcat caràcter social-liberal que impregnà en el seu pas pel Ministeri d’Economia amb la liberalització del sector de l’autobús (creant els anomenats «cars Macron») i amb la defensa d’una reforma laboral encara més dura que l’aprovada. Cal destacar (sobretot per al públic català) que veu Albert Rivera com un potencial aliat, defensor també del «ni d’esquerres, ni de dretes» (tot i que cal admetre que defensa una agenda més descentralitzadora). Per altra banda, el segon «àngel caigut» del PS és el ja conegut Jean-Luc Mélanchon, ex-Ministre d’Educació de Lionel Jospin i fundador de l’escissió del PS anomenada Parti de Gauche. Si bé Mélanchon ja va ser el candidat del Front de Gauche (federació del Parti Communiste i el Parti de Gauche) a les presidencials del 2012, aquesta vegada s’ha encarregat personalment d’enterrar la federació presentant-se a través d’un moviment creat ex-profeso anomenat La France Insoumise. Amb la creació d’aquest moviment Mélanchon afirma buscar una relació més directa amb el seu electorat, especialment després de l’aparició del moviment «Nuit Débout» (un 15M à la francesa) i de les protestes contra la Loi Travail, amb qui combrega al cent per cent. Tot i això, a ningú se li escapa que amb la creació de La France Insoumise Mélanchon busca curtcircuitar el Parti Communiste (qui no ha tingut més remei que donar-li suport tot i l’oposició dels seus quadres) i robar-li la cartera monopolitzant el seu (a hores d’ara ja escarit) electorat.

El mapa dels candidats d’esquerra es pot presentar a través de quatre cleavages: El primer és la concepció del pluralisme cultural de la república: Mentre Valls defensa posicions molt dures «en pro» de la laïcitat, Macron, Hamon o Peillon tenen una aproximació més tolerant. En segon lloc, en relació amb la Unió Europea, trobem fins a cinc visions: L’euroescepticisme de Mélanchon, el neosobiranisme de Montebourg, l’eurorealisme de Valls, l’eurocriticisme de Hamon, i l’euroentusiasme de Macron, Peillon i Pinel. Aquests matisos poden simplificar-se en dues posicions: Els més favorables a l’actual UE (Pinel, Peillon o Macron) contra els més crítics (Mélanchon, Montebourg i Hamon). El tercer cleavage respon a la posició dels candidats respecte al sistema polític i representatiu francès. Mentre Valls, Peillon i Hamon defensen un major o menor aprofundiment del sistema democràtic de la V República, Mélanchon defensa una nova assemblea constituent cap a la VI República i Macron aposta per una nova relació entre representant i representats d’acord amb una democràcia digital. Finalment, pel que fa al jacobinisme, trobem des de Mélanchon i Montebourg defensant posicions ultra-centralistes, fins a De Rugy i Benhammias amb posicions més descentralitzadores i fins i tot federalitzants.

Si bé aquestes primàries estan provocant que els candidats d’una mateixa família marquin i explicitin al màxim les seves diferències ideològiques i estratègiques, també és cert que estan produint un debat interessant sobre les idees i el rumb que ha de prendre l’esquerra. Centrar la discussió dels candidats al voltant d’un projecte i no de la valoració de l’obra de l’anterior govern (en major o menor mesura), s’està afavorint un anar i venir d’idees poc freqüents (com a mínim de manera visible) al si d’un partit tan hermètic com el PS. Tanmateix, cal no oblidar que gairebé cap enquesta vaticina que el guanyador o guanyadora d’aquestes primàries passaria a la segona volta de les presidencials, o que ni tan sols superaria en nombre de vots als dos candidats d’extrema esquerra (Mélanchon) i social-liberal (Macron). Una dada significativa és el nombre d’espectadors dels dos debats televisats: Mentre el primer va tenir 3,8 milions d’espectadors (contra 5,6 del de la dreta), el segon només en va tenir 1,75 milions (contra 2,9 del de la dreta). En conclusió, unes primàries serveixen per rentar els draps bruts fora de casa, però que tothom vegi com ho fas. Si bé les del 2011 servien per escollir un presidenciable, aquestes serveixen per escollir un perdedor. Com deia Marx, la història es repeteix dues vegades, primer com a farsa i després com a comèdia. Si la situació del PS a hores d’ara és tràgica (Hollande és el primer president de la V República que renuncia a la reelecció), esperem veure què en queda del PS el 2022.