Els pressupostos s’aprovaran, no fer-ho seria el fracàs més miserable de l’independentisme articulat en representació parlamentària. Junts pel Sí i la CUP estan condemnats a entendre’s, el fre que suposaria la no aprovació dels comptes provocaria una frustració tan difícil de gestionar en el món independentista que qualsevol moviment d’ERC, PDeCAT i CUP guardaria un efecte bumerang difícil de calcular. En aquest moment, després de cinc anys de procés -i desgast-, l’independentisme és poc tolerant a les mitges tintes ni els càlculs electoralistes. Hi ha un objectiu comú, el referèndum, un tràmit, els pressupostos d’una autonomia intervinguda.
No tot rau en el PDeCAT i la CUP-CC
Per primera vegada el marc de la confrontació entre partits independentistes s’amplia, el joc mediàtic d’aquests últims dies on la CUP ha manifestat la seva preocupació per l’actitud de Junqueras, fins al punt de reclamar al president Puigdemont que intervingui en les negociacions, no és el típic estira-i-arronsa ni tampoc tensar la corda com ja ho varen fer quan van apartar Artur Mas de la presidència a canvi d’un acord polític que van incomplir: el ‘no’ als pressupostos del 2016. Aquest cop, Quim Arrufat i Eulàlia Reguant han despullat una tònica -no pública- que s’anava reproduint els últims mesos, la sensació que el vicepresident del Govern no es pren seriosament la negociació dels pressupostos.
Aquest run-run, que va començar a sonar el mes de novembre entre els cercles cupaires i demòcrates, anava acompanyat de la filtració a la premsa d’informació que tant podia ser una enquesta interna, detalls per seduir a la CUP o propostes sobre el redactat i l’evolució dels pressupostos. Fet que, juntament amb les poques reunions i la lentitud per concretar aspectes puntuals, ha molestat els anticapitalistes que no volen ser, de nou, l’ovella negra de l’independentisme.
En la política la traïció és l’únic acte que no es justifica
La CUP ha detectat una tònica que els genera molta desconfiança, la sensació que desprenen alguns membres de la direcció d’ERC perquè els comptes de Junqueres no prosperin amb l’argument de la confrontació entre anticapitalistes i exconvergents: “amb ells és impossible”. En un context on les enquestes mostren una caiguda notable dels demòcrates i els cupaires, mentre el vicepresident manté un perfil molt baix en els mitjans de comunicació, per primera vegada el partit antisistema comença a fer lectures que s’emmarquen en la dinàmica parlamentària. Els 10 diputats no serien possible sense els 70.000 vots que van venir d’ERC i els 50.000 de l’antiga CiU.
Per fer front a aquesta percepció d’apatia i per contrastar la jugada que a poc a poc ha transcendit en alguns mitjans, siguin de caràcter unionista o de gènere desconegut, els portaveus cupaires han mogut fitxa per fer constar, primer, que unes noves eleccions seria una gran estafa -fracàs-. Segon, deixar ben clar mitjançant una veu autoritzada, com la d’Eulàlia Reguant a Catalunya Ràdio, que la gran diferència entre Puigdemont i Junqueras és que el president, com ho faran els actuals diputats de la CUP, quan acabi el procés “tornarà a casa”.
En breu a @revista_mirall intentarem posar una mica de llum a la pregunta: “Per què la CUP diu el que diu d’ERC?” pic.twitter.com/famuskbY3v
— Joan Solé (@JoanSole_) 17 de gener de 2017
A pocs mesos del referèndum, imaginar que Oriol Junqueras pretén frenar el procés per ser president d’una autonomia abans que el conseller d’una República, per posar un càrrec, és tenir una consideració mot maquiavèl·lica del líder d’ERC. Però hi ha un fet, un moviment, una ciutat que encara cou en la memòria del PDeCAT i posa en alerta als cupaires: Girona.
El factor Tardà
Hi ha una figura que s’escapa dels càlculs que la CUP ha detectat a can ERC, Joan Tardà. La figura d’animal polític que ha bregat en mil batalles analitza amb claredat i sense càlculs futures escenes, i ho fa amb total independència de les possibles jugades a llarg termini dels interessos del partit. Ha rebut ja una notificació, un “toc”, per les paraules de juliol, “si no sortim endavant (…) crec que haurem d’anar-nos tots a casa. Tots”. És molt clar quan afirma que “si no hi ha referèndum, significaria trair la voluntat de Catalunya” i que “si no hi hagués referèndum, els partits independentistes tindrien problemes per guanyar unes eleccions autonòmiques”, i per aquest motiu, la noblesa per assolir l’objectiu final, la República, batallarà perquè els rumors no esdevinguin realitat.