Internet no és país per a vells, la xarxa, disposada com una enorme cruïlla de veus, i de vegades en mostra algunes interessants. Veus que canten amb una melodia encertada. Youtube, el portal de la súper-corporació que és Google, serveix com a emmagatzematge d’aquestes veus. Des de fa uns anys, l’adjectiu youtuber, ha guanyat pes entre nosaltres. És la persona que penja vídeos de si mateixa o uns altres de forma regular i sota un objectiu, fer riure, distreure, guanyar fama i diners, etc. Ter és una d’elles. Ter és segons ella mateixa: “una arquitecta princesa a la qual li agrada Kim Kardashian, els unicorns, i els primitius flamencs.” Ter parla d’art i les kardashian, de la seva vida, dels secrets de la seva condició o de les avantguardes del segle XX. Una arquitecta que ha entrat a youtube, perquè “és una plataforma meravellosa plena de gent meravellosa i jo sempre havia volgut formar part d’aquesta comunitat”.
Els seus vídeos, altament recomanables, són una reinterpretació constant de l’art, la dona i la seva relació amb l’entorn. La seva forma de parlar ens porta a una nova cultura, configurada per anglicismes, emoticones i situacions de l’anomenat precariat. Ella no fa crítica d’art, les seves paraules l’avalen: “No crec que els meus vídeos siguin una crítica d’art, simplement explico reflexions que he anat desenvolupant al llarg dels anys, o coses que em generen interès o que em criden l’atenció.” Però jo crec que sí que són crítiques d’art. Ho són sota l’estètica de Fito Conesa i el lèxic de les Bistecs. La seva ètica, la seva estètica, amb perdó de Valverde, és aquest signe. A El Confidencial C. Otto deia: “Perquè aquesta ‘youtuber’ espanyola el mateix et fa una anàlisi del cul de Kim Kardashian des del punt de vista arquitectònic, que els fa una cançó als cunyats, que es posa a xerrar amb Euclides” Intenta agafar l’ocell però es queda amb les plomes. No entén que tot forma part del mateix cercle. Que ja no hi ha distinció entre un discurs de Meryl Streep i un de Charles Chaplin. No entén que la postmodernitat té conseqüències, si elimines el Relat i tots són valguts; tots són valguts. La qüestió és quin sistema de referència fas servir.
Ter té molta valentia, Ter des de fa uns mesos ha creat un món referencial propi que és el de molta una altra gent. Els seus assoliments s’han d’enumerar. Ha aconseguit creuar l’art, l’arquitectura i el feminisme arrossegant a més de vint-i-cinc mil seguidors. Els seus vídeos critiquen a Le Corbusier i es meravellen amb Peter Cook. Ens fan veure els canons de la moda. En sap d’art, i ens recomana a Vicente Monroy, Oscar García Sierra, Chenoa i Elvisa Yomastercard, al parlar de noves figures de l’art espanyol. Però els seus referents són Jane Jacobs, les germanes Brönte, les Kardashian i Kanye West.
Fins aquí hem parlat de Ter, però podem saber que representa? Aquesta és la clau important. Segons quins crítics es posarien les mans al capdavant i veurien en els vídeos de Ter com a advertiments de l’apocalipsi. Altres farien un twit dient; que pari el món jo baixo aquí. Però hem d’admirar la seva frescor, els seus comentaris, afirmacions lapidaries. “Un dia em vaig adonar que coneixia les dimensions d’un maó però no coneixia les del cul de Kim, que em semblaven igual o més importants. Vaig estar donant-li voltes a aquest tema durant molt temps fins que per fi ho vaig dibuixar“. Que les kardashians (ara mateix) són més importants que Gabriel García Marquez o Nikolai Gogol, és una veritat que hem d’acceptar. L’art està tancat en una bombolla (resumida amb el discurs de Meryl Streep en la gala dels Globus d’Or) i ella la fa petar. Pot ser que tinguem algun esquinç cerebral en fer-ho, però ho hem d’acceptar. Ter ens dóna una lliçó.
Saps per què passa això? Per un motiu molt simple, l’art, les humanitats ja no són una mostra de distinció social. Hom ja pot ascendir socialment amb les xarxes socials, no li fan falta les antigues xarxes, còctels, recepcions i nits de gala. Ara, les humanitats, l’art, s’han d’entendre d’una altra forma, d’una forma nova. I aquesta forma nova és la de no ser elitista ni classista. És la de no posar realment barreres, és de l’entendre que si vols arribar a cert públic, has de fer alguna cosa per arribar-hi. Ter és una temptativa de posar fi a aquesta malentesa alta cultura. Ter, segurament, és la filla del pop-art. És el que Andy Warhol mai imaginà que passaria.
El crític d’art ha d’estudiar el present, i mai ho ha de fer des d’una condició nostàlgica. Una condició que a tots ens encantaria, però ens tancaria en l’hermenèutica medieval. El crític tampoc pot abordar el present des d’una crisi constant. El present s’han d’interpretar tal com és, com la normalitat de tothom. Ter és un exemple d’un nou paradigma. El seu futur és difícil de predir, podem augurar-li èxit. La xarxa segueix generant veus, esperem que Ter en pugui cantar la melodia.