És una tasca molt senzilla escriure sobre una obra artística, la pots abordar des de moltes bandes diferents: segons la forma, el contingut, el context… El que és més complex és parlar de l’artífex d’aquesta, l’artista, i aconseguir plasmar-ne tots els grisos i indefinicions que configuren la complexitat del seu funcionament creatiu. Avui ens aproximarem als grisos de l’Ayelen Peressini, nascuda a Buenos Aires el 1986 i actualment resident a Barcelona.
Si he iniciat el meu escrit parlant dels grisos, és perquè en el cas de l’Ayelen, aquests són una constant: si hi ha una paraula que defineixi la seva obra aquesta és in-between. De manera metafòrica, podríem definir a aquesta artista com una funàmbula que camina fent equilibris sobre un cable estès entre l’escultura i l’arquitectura, un àmbit sens dubte tridimensional situat en el punt en què se superposen les terres de l’arquitecte i l’escultor. Ben bé ens seria possible definir l’obra de l’artista argentina com un clúster de dicotomies; quietud i moviment, recta i corba, plenitud i buit o gran i petit són bons exemples, i observem com l’Ayelen hi fluctua gràcilment, sense esforç aparent, donant com a resultat una obra estèticament molt depurada i alhora impactant.
L’Ayelen construeix les seves peces – a les que anomeno estructures – retorçant i deformant metall o bé fusta, dibuixant línies en l’espai que dialoguen amb l’entorn, generant la primera de les dicotomies que marquen la seva obra: el buit i la plenitud. Una cosa tan evident en qualsevol objecte tridimensional com és el fet de tenir un volum i que aquest omple un espai on fins aleshores no hi havia res, pren amb les peces de l’Ayelen un nou significat; el buit esdevé ple, sí, però d’aire que esdevé presoner dels barrots que conformen aquestes estructures lineals. Aquesta plenitud quasi paradoxal – que és, en realitat, un buit suspès en l’aire reclús dins l’estructura de la peça – em remet directament al caràcter espiritual que adquireixen tant les estructures de grans dimensions com les petites peces d’orfebreria que l’artista argentina dissenya amb delicadesa i dedicació. Així doncs, ens endinsem en el buit, protagonista silenciós ocult a plena vista dins les estructures de l’Ayelen; una presència sensible, un cos espacial desocupat i respirable per la potència de les formes, un silenci visual absolut, llest per ser habitat espiritualment. El buit és, en aquest cas, una realitat inobjectiva, ja que de fet, aquesta buidor no està sinó plena d’aire vibrant en sincronia amb la immensitat de l’univers i que permet connectar amb aquella part del Jo que resta sense individuar que anomenem – manllevant la terminologia d’Agamben – genius.
Aquesta connexió tel·lúrica amb l’individu és l’element vertebrador que ens permet traçar el vincle directe amb l’arquitectura. Si tenim en compte que aquesta es defineix com a “concepció d’espais o de conjunts d’espais per a l’ús i l’ambientació de les persones”, l’obra de l’Ayelen és purament arquitectònica, ja que crea espais que són físicament habitables en el cas de les estructures més grans (com Measuring Space o Sense Títol, aquesta última exposada a la Fundació Arranz-Bravo) i habitables espiritualment en el cas de les peces de més petita dimensió, on l’individu – l’observador – projecta el seu interior en aquesta parcel·la espacial omplint-la de la seva part individuada. Aquesta queda doncs continguda entre els ossos metàl·lics (o de fusta) que conformen l’esquelet de la peça i separen aquesta part individuada de l’individu (el Jo més pur) d’aquella part que roman en tots nosaltres sense individuar i que ens fa pertànyer a tots a una mateixa cosa: el cosmos.
La línia, recta i corba, té també un lloc privilegiat en aquest esbós de perfil artístic. En aquest aiguamoll conceptual en què ens estem movent, les estructures que confecciona l’Ayelen són producte d’un disseny meticulós i un delineament pausat, cuinat sobre els lents fogons de la paciència i l’anàlisi, i és gràcies a aquest fet que pot bastir els esquelets nus de les seves peces. Aquestes ossamentes, curulles d’ossos rectilinis – i alguns de netament encorbats – són vestides a voltes amb veladures tèxtils que alimenten la sensació de depuració visual, parcel·len i delimiten espai i buit mentre es relacionen amb l’entorn; creen fronteres artificials sense duanes: permeten un contacte ininterromput entre interior i exterior.
Amb tot, cal no oblidar que tot i les grans (o petites) dimensions i la indubtable duresa i pes de l’acer que dóna cos a la majoria de les estructures de l’Ayelen, aquestes també són capaces de generar moviment i tensió. La peça a Drift ens ho mostra clarament: les seves línies, rectes i metàl·licament robustes, s’inclinen silenciosament convertint-se en tensió dinàmica i es precipiten de manera obliqua vers un buit interior que tots hem sentit alguna vegada: aquella necessitat interna d’ésser acollit, arrecerat. Les estructures de l’Ayelen Peressini ofereixen aixopluc espiritual i conviden a la meditació en moviment, ja que estan pensades per jugar a ser vistes des de múltiples angles: les línies es creuen, desapareixen i reapareixen donant lloc a figures completament noves en només uns passos al voltant d’una peça.
De nou potser els més curiosos us preguntareu per la part més prosaica de la creació d’aquesta jove artista: el taller i la necessitat física d’espai i maquinària adequats a la magnitud d’algunes obres (que arriben als tres metres d’alçada i més de sis de longitud). La resposta altre cop ens porta a evidenciar que els artistes joves han de remenar cel i terra per trobar espais on poder produir, i més complicat esdevé encara si es necessita un taller de metall com és el cas de l’Ayelen. Per a l’elaboració de les peces que es poden veure en aquest article ha passat per diversos tallers: el de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i el de Taller BDN per ser exactes, amb les dificultats tècniques i de transport que això comporta.