El curiós incident del gos mitjanit, representant a Barcelona

No havia llegit la novel·la de Mark Haddon quan vaig posar els peus al Teatre Poliorama disposat a veure l’adaptació teatral que Julio Manrique i la seva troupe artística porten aixecant des de fa dues temporades, primer al Lliure de Gràcia, després al de Montjuic, i ara a la sala de les Rambles. De la història no en sabia res. Gairebé res. Només el títol i que el protagonista era un noi amb la Síndrome d’Asperguer. Del muntatge me n’havien arribat elogis immensos. Fins i tot havia arribat a llegir en boca d’un crític que la representació amagava una posada en escena que passaria a la història del teatre català. Tot plegat, potser un pel exagerat, vaig pensar. I ara que ja he vist el muntatge trobo que tot elogi es queda curt alhora de definir el que vaig experimentar, però a la vegada penso que els crítics, com sovint passa a casa nostra, han errat considerablement la direcció dels seus elogis. M’explicaré.

De la història del Christopher, el protagonista que interpreta Pol López, no us en vull explicar massa cosa. De fet no us n’explicaré res, ja que no tinc ganes de desvetllar una història que, almenys jo, vaig trobar d’una delicadesa immensa. El que si que vull compartir amb tots vosaltres són algunes coses que em van venir al cap durant la funció. Vaig pensar en l’Ivo Van Hove i la seva manera de dirigir, amb unes solucions teatrals sempre inspiradíssimes i sublims. Pensava també en molts musicals made in West End, amb grans plantejaments escènics i un ritme trepidant. Però sobretot pensava en el National Theatre de Londres i alguns dels seus darrers muntatges més exitosos. “Frankenstein”. “Hamlet”. “The curious incident of the dog in the nighttime”. Ah! I aquest va ser el moment en que vaig tancar el cercle de divagacions en el qual m’havia embarcat.

 

El curiós incident del gos a mitjanit
El curiós incident del gos a mitjanit, representat a Barcelona

 

Rebuscant en els elogis de la crítica envers el muntatge del Julio Manrique, esperava trobar alguna referència cap al muntatge original de Londres que em permetés valorar quant d’original tenia allò que havia vist al Teatre Poliorama i quant d’importat. El resultat de la meva recerca va ser nefast. Cap referència. Força sorprenent. El cert és que, tant sols donant un cop dull a un parell de vídeos de Youtube, un se n’adona de que tots dos muntatges són, almenys formalment, molt diferents. Ara bé, sí que parteixen tots dos d’un mateix llibret que, almenys al meu parer, és pura filigrana teatral. I per mi és en aquest treball d’adaptació on han de recaure bona part d’uns elogis que a casa nostra gairebé sempre han anat a parar a la direcció i interpretació protagonista del muntatge.

“El curiós incident del gos a mitjanit” és una representació que respira savoir faire teatral britànic per tot arreu. Si ens fixem bé en els muntatges de Londres i Barcelona, podrem veure que comparteixen el mateix ritme trepidant d’unes escenes que sempre es construeixen a partir de solucions molt imaginatives, utilitzant tot tipus de recursos audiovisuals, com ara maquetes, música en directe o videoprojeccions. L’espectador queda meravellat per la història narrada, però sobretot per com aquesta se li explica a través d’un teatre que juga constantment amb la imaginació i les emocions de l’espectador.

Dit això però, no seria just que m’oblidés dels intèrprets encarregats de posar rostre i ànima als personatges d’aquesta història. Sense ells i la seva bona feina, tot el que us he explicat fins ara no hauria quedat en res més que paper mullat. A Barcelona tenim la sort de comptar amb un Pol López immens, en un moment meravellós de la seva trajectòria, i amb uns companys de repartiment, de l’Ivan Benet a la Cristina Genebat, extraordinaris. Tots exerceixen el seu paper de peça perfecte en un engranatge teatral complexíssim que, almenys durant la meva funció, no va fallar ni un sol moment.

El curiós incident del gos a mitjanit” ha estat un exemple magnífic d’importació teatral britànica on s’ha sumat el talent d’allà amb el talent d’aquí, i on s’ha fugit del concepte franquícia tant freqüent en el món dels musicals per proposar un espectacle fresc i original, que busca potenciar tots els punts forts d’una història d’aquelles que toquen el cor. Potser la crítica teatral no s’ha fixat prou en el context i les influències d’aquest espectacle, però com he dit al principi d’aquest article, tot elogi es queda curt davant d’aquesta proposa, així que benvinguts siguin els elogis, aplaudiments i estrelletes cap a tots els que heu fet possible aquesta filigrana teatral. En volem més!

El curiós incident del gos a mtjanit, representat a Londres
El curiós incident del gos a mtjanit, representat a Londres
COMPARTIR