5 llibres i 5 pel·lícules per digerir el Nadal

Monty Python's. The Meaning of Life. 1983 United Kigdom

La redacció de Revista Mirall, en la seva infinita saviesa, ha fet una triada de cinc llibres i cinc pel·lícules per superar aquest Nadal. Les nostresrecomanacions, tan serveixen per regalar com per passar la tarda davant de la pantalla i evitar els familiars, o per fer germanor amb la família i els coneguts. Deu recomanacions per salvar les festes, o digerir-les?

 

El cau del conill de Cristian Segura

Què faríeu per mantenir el vostre cau, la vostra casa i la vostra família? Sumits en la plàcida existència de la Barcelona Upper, La família Conill no s’espera que els depara el futur. Cristian Segura, el 2011 va guanyar el premi de literatura Josep Pla amb aquest retrat de la burgesia catalana. La novel·la explica les tribulacions d’una família de Sant Gervasi i de com el pater familias ha de sacrificar la seva dolça vida per seguir amb el mateix nivell de vida i riquesa. Un retrat aspre i realista que alhora és càustic i satíric. Cristian Segura sap retratar a la perfecció la fi de tota una burgesia catalana lligada a la producció industrial. Un món que a poc a poc s’acaba. Sense caure en judicis morals o fent pal•lés l’evident, l’autor ens fa entrar en el món de la Barcelona burgesa, en els seus usos i costums. Una porta d’entrada a un dels poders fàctics d’aquest país.

 

Vida Privada de Josep Maria de Segarra

Josep Maria de Segarra, retratà als anys 30 com moria l’aristocràcia. El 1932 va publicar Vida Privada, basant-se en les seves observacions. Per això hi cita directament el seu avi i la meitat de la burgesia i/o aristocràcia no li va tolerar aquest retrat. Vida privada és la història de La família Lloberola, ennoblits després de la conquista de Felip V i arruïnats en arribar la II República espanyola. És el retrat dels més baixos instints dels rics, i de com les seves vides poden arribar a desgraciar tot aquell que s acosta. Un retrat d’un família que realment va creure en el carlisme, que no portava cap peça de roba que no fos fet a a casa seva. Aquells que el fet de no treballar durant generacions ha gastat l’esperit i atrofiat les idees. Vida privada és un cant al món que mor, llegint-la tenim la sensació d’aspirar pols, humitat i foscor. De vegades la història d’una novel•la és la història d’un autor. En aquest cas pot ser cert, però en aquest cas ens hem de preguntar realment: Vida privada enalteix amb la nostàlgia un món que mor? O l’autor aprofita la seva experiència per denunciar i acabar de condemnar la família Lloberola?

 

Tretze Tristos Tràngols d’Alber Sànchez Pinyol

Albert Sànchez Piñol, ara mateix el gran escriptor català, el 2008 aquest recull de contes. L’autor de Victus o la Pell freda, mostra en aquest recull el seu talent pels relats breus. Aquesta afirmació la podem justificar de dues maneres, la primera és la seva capacitat innata pels jocs retòrics. Les seves sentències tenen una tesi i una antítesis, són com una moneda que canvia a l’aire, però cau i ens torna a la realitat. L’altre justificació és el seu virtuosisme en l’adjectivació. Cada mot que surt de la seva ploma és un triomf de la lleugeresa i l’encert. No ha d’omplir una pàgina per descriure un personatge, amb un diàleg en té prou. Però si recomanem aquest llibre de contes, és per El Rei de Reis i les dues ciutats, un conte que l’hem de considerar un homenatge a Borges o potser allò que va fer Borges amb Lovecraft, de fer borma del seu estil escrivint amb el seu estil. Més enllà d’aquest anècdota, és tot un plaer per la ment llegir contes intel·ligent, fantàstics i realistes. Llegir un imaginari nou per la literatura catalana.

 

La millor historia del món de Rudyard Kipling

Jorge Luis Borges diu sobre Kipling: “Cada línea ha sido sopesada y limada con lenta probidad. Sus primeros temas fueron el mar, los animales, los aventureros y los soldados; los últimos, las enfermedades y la venganza.” L’autor anglès de Bombay ens regala en aquest relat una historia que és la historia de tots els relats, la història de la cerca del relat perfecte. L’autor de El portal de la cent afliccions, però recordat pel llibre de la selva, és un home del seu temps, que defensa l’imperialisme i creu que l’Índia és tan bellesa com Sussex. Aquest relat editat per Les Males herbes és un bàlsam per l’esperit. Ja hem llegit l’opinió de Borges, ja que Kypling respon a una genaogia de grans escriptors anglosaxons, que passa és Stevenson, Wells, Twain, etc. I la millor historia del món és tot el que voldríem escriure, tot el que escriurà Borges i mai va poder transmutar en paraules, és allò que l’escriptor amateur pensa i mai pot escriure.

 

Los Ritos de Julio Cortázar

De Julio Cortázar no cal presentació, però potser aquest llibre sí. Dèiem que hi ha una genealogia dels escriptors anglosaxons, però en la literatura hispànica s’ha d’afegir una línia sencera pels escriptors argentins. Inspirat per Borges i la indistinció entre la realitat i la ficció, aquest llibre de Cortázar explora rituals, escenes de la vida que ens descriu amb una pesadesa agradable. L’autor potser no té la imaginació de García Marquez i s’apropa més a Ernesto Sabato. Entre els relats d’aquest recull cal esmentar Axolotl, en què l’autor potser comenta a Kafka, però en el que veiem com la seva vida quotidiana és l’objecte perfecte de la seva literatura.

 

La esposa joven Alessandro Bariocco

El dolce fare ninente d’una família de principis del segle XX, portat a l’extrem; erotisme, bons vivants i famílies creuades. Una noia arriba a la casa familiar del seu promès, després d’haver estat a l’Argentina. En arribar a la casa del seu estimat, no ni hi és. Aquesta espera, la no-consumació de les relacions, la incertesa transitada de forma natural i un escenari en què la vida sembla suspesa és el relat d’Alessandro Bariocco. Un autor que ha estat adaptat a la pantalla gran, per Seta. I també hi podem trobar en aquest llibre una bona reflexió sobre el procés creatiu de la literatura. Molt interessant pel lector, ja que així poden endevinar com l’escriptor treballa, així com les seves inquietuds davant d’allò que és l’important; la vida.

 

La comunidad d’Àlex de la Iglesia

 

Àlex de la Iglesia signa aquest film trepidant sobre l’avarícia i el col·lectiu. El plantejament és senzill. Una venedora de pisos arriba a un edifici aparentment benestant de Madrid. Allà descobreix que el veí de sobre està mort. Dins del pis hi troba un mapa i una X. L’humor negre tenyeix un relat quasi perfecte. Un relat tòpic i perfectament ben construït. El relat de la cerca d’un tresor, d’un vaixell pirata que s’enfonsa i en el que tota la tripulació vol el cofre. Els personatges són rodons i plens de clarobscurs, traïcions i bones actuacions. Una pel·lícula asfixiant i trepidant. Amb pel•licules com aquestes, es fa pal·lès que una bona pel·licula necessita d’una bona narració per exisitir i només amb un bon relat pot ser una bona pel•lícula. Àlex de la Iglesia aconsegueix en aquest film justificar cada un dels fotogrames i el nostre temps davant de la pantalla.

 

Blackthorn, sin destino de Mateo Gil

 

 

Blackthorn, sin destino: Butch Cassidy i Sundance Kidd no van morir tirotejats per l’exèrcit bolivià, van fer veure que morien per poder tenir una vida tranquil•la a Bolívia. Aquest és el supòsit de la pel·lícula de Miguel Barrios, dirigida per Mateo Gil. Anys després i en l’ocàs de la seva vida, Cassidy vol tornar als EUA per veure el seu nebot. Tal com li passà a Ulisses, en el seu fàcil camí de tornada intervindran tots els personatges, fantasmes i elements per tal de fer impossible aquest plàcid retorn. Aquesta espectacular cinta d’aventures té dues coses a destacar, l’excel·lent fotografia, els paisatges, la llum i els cavalls són l’escenari perfecte per aquest western. D’altra banda la senzillesa de l’aventura, és tal, que s’ha de considerar una obra mestra. Acaba de la mateixa manera que comença aquest film, comença en una boira i acaba en un altre, per un motiu evident, tota ficció és això, una boira que fa aparèixer formes.

 

Autómata de Gabe Ibàñes

 

Gabe Ibàñes dirigeix aquesta cinta de ciència-ficció produïda per Antonio Banderas. Les tempestes solars han acabat amb la major part de la humanitat, s’han construït robots per tal de repoblar la terra, però tot ha estat envà. En aquest món postapocalíptic, el detectiu Jacq Vaucan investiga un escabrós cas de robatori de peces entre robots. Un cas que acabarà posant en risc la seva vida i el futur de la humanitat. Aquest film va passar completament inadvertit per la crítica i el públic mainstream, però és una pel·lícula que s’hauria de tenir molt en compte. És la versió de Blade Runner que Ridely Scott mai va filmar. És la veritable Blade Runner. Els seus escenaris són apocalíptics de debò i podem veure en la mirada d’Antonio Banderas el fàstic de la seva vida. Gràcies a un bon treball de fotografia, hi ha també guinyades d’ull a Moebius en l’ambientació de l’espai. Una pel·lícula de ciència-ficció completa, que permetent-se la seva dosi de filosofia apocalíptica ens mostra un futur del qual potser estem molt a prop.

 

Cien años de perdón de Daniel Caparoso

 

Daniel Caparoso ens presenta en aquest thriller la clàssica premissa: podran el lladres sortir del banc que han atracat? El robatori evidentment es complica, la pluja és omnipresent i el públic es comença a menjar les ungles d’emoció. L’aventura es complica, els assaltants podran fugir? El cap dels lladres és qui diu que és? Un relat que ens porta a la conclusió del títol. De la mateixa manera aquest relat s’assembla massa en trama a l’assalt al Banc Central, el famós atracament en el context de la transició i que les males llengües diuen que va servir per treure del país documents incriminatoris.

Compartir
Articles anteriorsCap d’any
Article següent¿Propaganda feminista?