Si us acosteu als Països Baixos o a Flandes per aquestes dates trobareu, amb tota probabilitat, les festes de Sant Nicolau en tot el seu esplendor. En aquests països, els regals, tradicionalment, es fan el sis de desembre (i els dies immediatament anteriors) i els porta el patró dels nens, Sant Nicolau i els seus servents, els Zwarte Pieten (en singular Piet) això és, en Peret Negre, que, com veurem, ha creat una polèmica agra i tensa entre els seus partidaris i detractors.

Però anem a pams, en què consisteix tot això? Ras i curt, imagineu-vos una cavalcada de Reis que durés prop d’una setmana, programació especial a la televisió i una parafernàlia espectacular per a un poble amb la fama de seriós, greu i reservat que tenen els neerlandesos. La diferència és que en comptes de reis i patges hi ha un bisbe muntat en un cavall blanc i un fotimer de servents negres que llancen galetes als assistents i fan tota mena de trapelleries. La mare dels ous és que aquests servents no són pas persones negres “de debò” sinó blancs embetumats, amb els llavis pintats de vermell, una perruca rinxolada i arracades d’or a l’orella. En poques paraules, la caricatura clàssica dels negres. Afegim-hi que fins fa poc no només actuaven com a pallassos sinó que parlaven amb un accent que, segons sembla (qui us escriu no ho ha pogut comprovar), no només sonava ximple i infantil sinó que recordava de manera poc subtil al neerlandès del Surinam i ja tenim la recepta perquè algú s’enfadi molt.

Remuntem-nos una mica en el temps. Qui és Sant Nicolau, per què té un servent negre i per què avui és com és? Nicolau de Mira, segons la barreja d’història i llegenda que envolta els sants, va néixer a la darreria del segle III a Patara de Lícia, a l’actual Turquia. Fill de família cristiana, és ordenat sacerdot i posteriorment bisbe de Mira, també a la mateixa regió. Un dels miracles que se li atribueixen és la ressurrecció de tres nens que havien demanat refugi a la casa d’un carnisser que els va tallar a trossos i posar en conserva, per la qual cosa se’l venera com a protector de la mainada. D’aquí a convertir-lo a portador màgic de regals només hi ha un pas i el 6 de desembre els nens alemanys, flamencs i neerlandesos reben regals més o menys simbòlics segons la regió.

La tradició d’aquestes terres el situa a Espanya, d’on arriba en una combinació de vaixell i cavall blanc. En algunes zones de parla alemanya, aquest personatge, que no és rebut amb la mateixa pompa, va acompanyat d’una espècie de dimoni anomenat Krampus que persegueix i castiga els nens que es porten malament (curiosament, aquest personatge, hereu de la tradició precristiana, apareix tot sol a Àustria, on a moltes zones, els joves del poble es vesteixen de dimoni la nit del cinc de desembre per a espantar els nens). Pel que sembla, l’aparició d’aquest personatge es deu al fet que el sant alhora recompensava els nens bons com feia d’home del sac, cosa inacceptable pel clergat. La transformació del Krampus en un negre (i, en algunes parts d’Alemanya, en el Knecht -criat- Ruprecht, una mena de pagès medieval que va passar a fer de criat del sant) es dóna durant la primera meitat del segle XIX, i apareixen les primeres fonts on es parla de festes de Sant Nicolau amb un criat negre anomenat Piet me Knecht (Peret el meu criat). L’any 1850 el mestre d’escola Jan Schenkman publica el llibre “Sint Nikolaas en zijn Knecht” (Sant Nicolau i el seu criat) que fixa la tradició més o menys com fins ara: el sant arriba de Madrid en vaixell (sic), el seu criat és d’origen magribí (però de pell fosca) i porta un vestit que recorda a l’Espanya renaixentista. Malgrat tot, l’aparença, el nom i els detalls varien força encara. Per a teoritzar l’origen del criat, s’utilitza una llegenda per la qual Nicolau de Mira hauria alliberat un esclau, que el inventors de la tradició convertirien en Piet el criat. Aquest criat, en origen un, feia bastant les funcions del Krampus, espantant la mainada amb un bastó i amenaçant d’endur-se’l a Espanya. Aquest rol, però, poc a poc canvia i en Piet es converteix en un personatge entremaliat, que llança caramels i galetes als vianants fins al punt que en una emissió televisiva, sant Nicolau va trencar la vara del seu criat posant punt i final a la seva faceta més esgarrifosa. Alhora, es multiplica el nombre de criats i tothom parla dels Pieten en plural sense cap tipus de problema, tots els comerços que poden en posen un a la porta…

url-1

Però passem a la política. Com deiem abans, l’aspecte d’aquest personatge ha estat objecte de moltes crítiques, contra les quals els seus defensors han reaccionat amb una energia que en alguns casos ha estat directament agressivitat. Malgrat que, segons sembla, la gran majoria dels neerlandesos veuen aquest personatge amb bons ulls, les protestes “Zwarte Piet is rassisme” (no cal traduïr-la), “Zwarte Piet Niet” (no a en Zwarte Piet) o “Kick Out Zwarte Piet (Fotem-lo fora), se succeeixen a les grans ciutats i la policia ha actuat sistemàticament amb mà dura. L’argumentari d’aquestes protestes ja ens el podem imaginar: el criat de Sant Nicolau és un símbol racista, que redueix els negres a caricatures bevent directament dels estereotips més tronats: el criat és estúpid, infantil, trapella, afable…. Les forces conservadores veuen aquests moviments com l’amenaça multi-culti a les tradicions i el modus vivendi neerlandès, ergo occidental, ergo laic i il·lustrat alhora que acusen els detractors de rebentar la festa preferida dels infants neerlandesos. Com va dir Mark Rutte, primer ministre dels Països Baixos, “Zwarte Piet is zwart” (en Zwarte Piet és negre), posició compartida pel PVV (que hi veu, com a qualsevol cosa, una amenaça d’islamització) i, a Flandes, els ex-independentistes de drete de la Nieuwe Vlaamse Alliantie amb les seves joventuts, han fet campanya per a mantenir-lo tal com és. Aquest sector compta amb el suport d’un activisme tant minoritari com sorollós i desagradable, que ha arribat a amenaçar algun alcalde disposat a canviar lleugerament la tradició.Pel que fa a l’esquerra (més o menys esquerrana) parlamentària, el consens més aviat va en la direcció del canvi. El PvdA, ex-socialdemòcrata, ara desorientat, considera que cal algun tipus de debat que tingui en compte el dret a divertir-se i celebrar una festa estimada amb respectar els drets de les minories, que, si fem cas de les enquestes, no s’hi senten tant representats com això. GroenLinks, de centre-esquerra ecologista es manifesta a favor d’una festa de Sant Nicolau per a tothom i que, per tant, “ha de tenir en compte la ciutadania d’origen africà o afrocaribeny”, de la mateixa manera que ho fan els ex-comunistes del Socialistische Partij. Aquestes demandes tenen encara més pes quan ens trobem que les cavalcades han evitat alguns barris amb percentatges elevats de població no blanca.

I mentrestant, la gent que s’ho mira? Doncs com hem dit, la majoria de neerlandesos volen mantenir el criat, però no sembla que, excepte una minoria vociferant, estiguin en contra dels canvis: de la mateixa manera, alguns comerços han renunciat al Piet tradicional, i alguns ajuntaments també introdueixen canvis: Pieten de colors, amb marques de sutge a la cara i prou (a la darreria del segle passat es va generalitzar la història que el criat no és negre sinó que ha quedat d’aquest color de tant pujar i baixar per les xemeneies, que es va guanyar la mofa dels activistes que, amb una certa raó, van respondre que no tenien notícia que baixant per una xemeneia se’t tornessin els llavis grossos i vermells, et creixessin cabells arrissats i et sortís una arracada d’or de l’orella)… Malgrat això, val a dir que els activistes contra en Peret Negre s’han guanyat la franca antipatia d’un sector important de la població que no li agrada sentir-se dir de tot per gaudir d’una festa que ells troben del tot innocent (com sempre, ni la festa és innocent, ni les formes dels activistes conviden a convèncer la majoria que no té una opinió definida). Tot i això, més a poc a poc del que alguns voldrien i més ràpid del que alguns tolerarien, el canvi arriba als Països Baixos. I si em deixeu fer una mica de futurologia, arriba per quedar-s’hi. I per bé.

COMPARTIR