El tifó fet poesia, Pere Vilanova a l’Astrolabi

Voltaven les deu de la nit i els carrers de Gràcia restaven humits i freds sota la llum dels petits locals que esquitxen les seves voreres; i tot esquivant els grups de fumadors que s’amuntegaven a llurs portes, hi vaig arribar. L’Astrolabi: en la meva ment, instrument de navegació arcaic i misteriós – per la meva incapacitat de fer-lo servir – i en els carrers graciencs, un petit oasi de caliu, música en directe i poesia.

Abillat amb multitud de motius mariners – maquetes de velers, ulls de bou a les parets i fusta xerricant a les barres – l’Astrolabi ben bé sembla un camarot d’una antiga nau com podria ser l’HMS Beagle que va portar Darwin a descobrir món i coneixement. En l’expedició del passat divendres 16 de desembre el vent ens va portar fins a l’illa creativa d’en Pere Vilanova, que presentava el seu últim disc, Meranti, i el seu nou llibre de poemes, una petita joia editorial anomenada L’oracle del drac. El llibre dels canvis.

 

Tot just entrar vaig trobar en Pere, assegut a la barra amb la Huan, tot fent un xupito de whisky i remenant les pàgines del seu flamant poemari mentre ultimava el setlist del petit concert que musicaria la nit. Un cop saludats i felicitats, es va aixecar i es va dirigir al raconet on, enfilat altra vegada dalt un tamboret i quasi amagat rere la seva guitarra, va començar  a moure màgicament els dits sobre les cordes metàl·liques que van fer néixer les primeres notes de Meranti, la cançó que dóna títol al seu darrer àlbum. Un tema llarg i musicalment complex, que va fer que el jove cantautor barceloní sués la camisa durant deu minuts i escaig i va servir de porta d’entrada per als presents a la sala del fons de l’Astrolabi gracienc a l’univers creatiu d’en Pere.

Aquest univers, sempre en ebullició, se situa en aquesta ocasió en una indeterminació buscada, de fronteres difuses, entre Orient i Occident. Donat el pes que allò oriental té en la vida d’en Pere, començant per la Huan, la seva parella, qui se’l mirava des de darrere les seves grans ulleres i reblant-ho amb els viatges que hi ha efectuat, tant Meranti com L’Oracle del drac tenen una gran influència de la cultura asiàtica. L’àlbum beu de l’experiència de sobreviure al tifó Meranti, que li dóna nom i que va tenir lloc al sud-est asiàtic el passat setembre, determinant els versos que el poeta recolza sobre la vibració de la seva guitarra. L’experiència musical es va anar intercalant amb la literària de manera orgànica i va evidenciar influències clares de mestres ancestrals com Bob Dylan (sense la seva mala llet) i fins i tot d’altres músics com Passenger, que posen el toc occidental a l’orientalisme que flotava en l’atmosfera de l’Astrolabi. Amb tot, el protagonista de la nit va acabar per regalar als assistents un parell de versions d’Oasis i Hoobastank, que van aconseguir que uns quants dels presents ens uníssim per fer de veus secundàries a en Pere al ritme de Dont Lock Back In Anger dels  Gallaghers  i The Reason  dels americans.

Pel que fa a la vessant literària de la vetllada, la presentació del llibre va portar, com és costum, lectures de parts d’aquest; no obstant això, si tenim en compte que L’oracle del drac és un llibre que es basa en la configuració i les profecies de l’I Ching, aquesta era una presentació poc usual. L’antic llibre oracular xinès s’emprava no per predir el futur sinó més aviat per definir les decisions que el determinaran a partir de seixanta-quatre possibilitats; i així ho va explicar en Pere, en una xerrada que va esdevenir quasi un curs express de filosofia oriental.

Amb tot, en Pere va involucrar als presents convidant-nos a imposar preguntes a l’Oracle del drac sobre el nostre futur. Com que sóc poruc de mena, jo no hi vaig intervenir perquè sóc del parer que l’avenir es gaudeix més tal com raja, sense spoilers; però hi van haver diverses preguntes amb les seves respostes que van sorprendre i qui sap si determinar el rumb vital d’alguns dels presents en aquella petita sala folrada de vaixells, ulls de bou i cartes de navegació. Si bé és cert que el divendres a la nit no li vaig preguntar res a l’oracle, avui sí que ho he fet abans d’escriure aquest text, li he imposat la següent qüestió: què passarà si escric aquest article? La resposta ha sigut Pi (la gràcia, allò agraciat), i en Pere ho tradueix amb aquest breu poema:

 

Llavors que deixava

l’emboscada

vaig veure un foc distant.

Perseguia l’escalfor

i la flama

a la pregunta de la llum.

Seràs una resposta

o sols un altre engany?

 

El resultat final l’esteu llegint, no sé si gaire agraciat o no, però si agraït per una bafarada de literatura i música desbordants d’intimitat, frescor i sinceritat creativa.

 

astrolabi-pere