Foto de Georgina Noy
Foto de Georgina Noy

L’ONG “Combatants for Peace” (CFP) és un col·lectiu format per ex milicians palestins i exsoldats israelians que després d’haver viscut la cara més fosca del conflicte, van decidir abandonar les armes i iniciar una batalla encara més complicada: la lluita per la pau

Els divendres al matí l’estació central de tren de Tel Aviv sol abarrotar-se de soldats. A escassos metres de la parada es troba la Hakirya, la central de comandament de l’exèrcit israelià. A més de carregar amb imponents i modernes metralladores, els i les joves reclutes també porten a coll pesades borses esportives. El shabbat s’acosta, i molts aprofiten el dia de descans per passar la jornada de repòs amb les seves famílies.

A una cantonada, uns pocs joves i jubilats s’agrupen sota l’ombra d’un arbre. És novembre, però el sol és abrasador: ronden els 27 graus. Els congregats se saluden efusivament i treuen de les seves motxilles samarretes de color gris amb eslògans en hebreu, àrab i anglès. “No a través dels espiells de les armes”, llegeixo a la part inferior d’una d’elles. Són components de l’agrupació de Tel Aviv de l’ONG “Combatants for Peace” (CFP), col·lectiu format per ex milicians palestins i exsoldats israelians que després d’haver experimentat la cara més fosca del conflicte, van decidir abandonar les armes i iniciar una batalla encara més complicada: la lluita per la pau. Maya, una simpàtica noia d’uns 30 anys, passa llista per comprovar que tots els inscrits a l’autobús estiguin als seus seients. Com cada primer cap de setmana del mes, es dirigeixen al mur que divideix Israel de Cisjordània per emprendre la “Marxa per la Llibertat”.

Foto de Georgina Noy
Foto de Georgina Noy

El bus creua el checkpoint a l’entrada de Hussan. Els soldats, que estan de xerrameca asseguts bora la barrera, amb prou feines paren atenció al transit. En tota localitat palestina situada a la zona A (sota control de l’Autoritat Nacional Palestina), un enorme cartell de color vermell adverteix: “l’entrada de ciutadans israelians està prohibida. Si entra, vostè serà responsable de la seva seguretat”. A un lateral de la rotonda d’accés, un cementiri de vehicles desballestats –típica postal de les viles àrabs de la regió- ens dóna la benvinguda. A la calçada, un colon jueu d’uns 13 anys marxa a tota velocitat amb una bici elèctrica, el flamant i temerari vehicle de moda entre la joventut local de tots dos bàndols.

Frontera?

Hussan i altres poblats palestins han quedat aïllats de la resta dels territoris palestins. Són enclavaments que han quedat al costat israelià del mur, que en la majoria del seu traçat s’endinsa més enllà de la Línia Verda, la frontera establerta entre Israel i els seus rivals àrabs de llavors –Síria, Egipte i Transjordània- després de l’armistici de la guerra d’Independència (1948-49). El bus aparca en un atrotinat terreny de sorra, on jueus i àrabs procedents de tot el territori esperen l’arribada de més reforços. Són amb prou feines 200 persones –inclosos diversos nens i nenes palestines i àvies israelianes-, però els seus rostres desprenen goig i germanor. En trobar-se uns amb altres, es fonen en abraçades. Com cada mes, estan concentrats enfront de l’autopista que uneix Jerusalem amb els assentaments jueus que s’expandeixen al sud de la ciutat santa. A l’altre costat de la barrera, un enorme crucifix corona l’horitzó, reivindicant la presència cristiana a Beit Jala, un poble palestí proper a Betlem.

Foto de Georgina Noy
Foto de Georgina Noy

Abans d’iniciar la marxa, els activistes ultimen preparatius: erigeixen pancartes, ninots i estendards; ordenen una reproducció del mur amb el lema “l’últim dia de l’ocupació serà el primer de la pau”; comproven que el precari equip d’àudio encara serveixi d’altaveu de les seves consignes; i coordinen amb una unitat del tsahal (exèrcit) la custòdia de la marxa. Yossi s’acosta a explicar-nos anècdotes. Pertany a una altra organització, Ta’ayush. “Som pocs, però preferim que així sigui”. Són voluntaris israelians que treballen en la reconstrucció d’habitatges i infraestructures a l’àrea C de Cisjordània –sota control civil i militar exclusivament israelià-, ja que els habitants palestins, bona part d’ells beduïns, pateixen els enderrocaments de les seves cases perquè, segons la llei d’Israel, no tenen permisos autoritzats per construir-les. “Aigua és vida”, explica Yossi. I afirma: “els israelians no són conscients del privilegi que suposa obrir l’aixeta i que surti aigua cada dia”. Per això, l’enèrgic activista acudeix setmanalment a petites viles de la vall del Jordà per ajudar a restablir els sistemes de canonades. Creu imprescindible que “els israelians coneguin el que succeeix a causa de l’ocupació” i que gradualment “s’uneixin a les marxes conjuntes entre palestins i israelians”.

Traïdors

De sobte, la policia talla l’autopista, i els manifestants improvisen una actuació reivindicativa. En qüestió de minuts, es forma una llarga cua de vehicles que, com de costum a Terra Santa, perden la paciència a la mínima. Al assabentar-se de les consignes i lemes que duen els activistes, comencen a increpar-los:

– “Idiotes, no marxarem d’aquí!”, crida un conductor, referint-se a la seva total oposició a qualsevol pla que suposi desmantellar les colònies jueves de la zona.

-“Aneu a Gaza amb els vostres amics àrabs!”, exclama un altre, mentre el copilot provoca onejant la bandera nacional blanc-i-blava amb la creu de David.

Enfront d’ells, impassibles i somrients, exsoldats israelians els mostren pancartes amb el lema “Una altra via és possible”. Estan acostumats als improperis. De fet, activistes pacifistes israelians són catalogats, en ocasions, com a traïdors per un ampli sector dels seus propis conciutadans i polítics. L’executiu de Netanyahu, de marcat caràcter dretà, ha elaborat propostes de llei i ha exercit en els darrers mesos una enorme pressió mediàtica per assenyalar i dificultar la tasca d’aquells que denuncien les conseqüències de l’ocupació sobre el terreny. En el bàndol palestí, els que es donen la mà amb els jueus planten cara a un fort moviment contrari a la normalització de relacions amb Israel. Pels quals secunden aquesta opció –la majoria-, relacionar-se amb “l’enemic” suposa legitimar les seves polítiques.

Ghassan Bannoura, periodista i responsable de premsa palestí de CFP, guarda per un instant la càmera i atén a aquest periodista. “La meva família tenia dues cases i terrenys just aquí, on creua el mur. Quan va ser construït, ho van perdre tot”, detalla en perfecte anglès. El freelance local relata els diferents motius pels quals un habitatge palestí pot ser enderrocat per les autoritats israelianes: per estar en el recorregut del mur o alguna ruta bypass d’ús exclusiu per a colons; perquè Israel pot declarar un terreny com a propietat de l’estat i així construir noves colònies o bases militars; per no comptar amb els costos permisos de construcció legals; o com a represàlia perquè un membre de la família hagi comès un atemptat terrorista. “Aquesta és una mesura il·legal segons la llei internacional”, indica sobre aquest últim mecanisme de “càstig col·lectiu”.

Foto de Georgina Noy
Foto de Georgina Noy

La marxa transcorre en ambient festiu i familiar pel lateral de l’autopista des de l’entrada de Hussan fins al “Tunel checkpoint”. Les dones que sostenen la pancarta de la capçalera canten i piquen mans al crit de “Salam, salam, Shalom, Shalom! (pau en àrab i hebreu). Megàfon en mà, un noi palestí de ni 10 anys demana a crits que “jueus i àrabs no volem ser enemics”. Els seus amics s’ho passen d’allò més bé, i accepten ser fotografiats amb alegria.

Marxar per la reconciliació no és el mateix prop del mur que a Tel Aviv. Mentre que la setmana anterior milers de persones van commemorar el 21è aniversari de l’assassinat de l’ex primer ministre Ytzhak Rabin a la ciutat mediterrània, a la “Marxa per la Llibertat” -que transcorre en un dels punts calents del conflicte-, per ara són pocs els que s’animen a alçar la veu per la pau. Després de simular amb una estructura de cartró l’enderrocament d’un habitatge i improvisar una obra de teatre de carrer, l’ex soldat hebreu Nathan va exclamar pel micro: “No podem ignorar el que ha passat a Estats Units (la victòria de Trump). Però nosaltres els diem que venim recorrent un camí molt llarg i no pensem rendir-nos. Hi ha una altra via!”.

COMPARTIR