Un diàleg amb Guillem Martínez

Fotografia: Gabriela Zea nadal

A mitjans d’agost de 2015 vaig veure a Twitter com Guillem Martínez (Cerdanyola, 1965) penjava la portada del seu nou llibre malgrat encara faltés un xic per a la seva publicació. Vam intercanviar un parell de missatges i no ha sigut fins el dilluns d’aquesta setmana quan, asseguts a una terrassa del centre de Barcelona, hem pogut xerrar de La gran ilusión (Debate), assaig on a més d’explicar els ets i uts d’aquest estrany cos anomenat Procés formula mil i una preguntes que potser no tenen encara resposta.

Les meves tampoc la cerquen, però dins d’aquest món carregat de pensaments unilaterals és un gust conversar amb un periodista crític amb una consciència diferent. Moltes vegades les veus contràries a les oficials són titllades amb adjectius que no han passat la fabricació d’una cigarreta, i així l’ambient es torna molt més tèrbol. Vam dialogar durant mitja hora llarga. Aquest és el resultat.

 

No creus que el títol de l’assaig, a més de ser molt Renoir, no amaga trampes?

Guillem Martínez: No, en absolut, tampoc va d’il·lusos, més aviat explico el funcionament de crear falsos testimonis.

Havent-lo llegit a vegades sembla que el resum pugui ser una adaptació de La guerra de Troia no ha tingut lloc de Giradoux: el Procés sobiranista no ha existit, o no existeix.

Ha tingut lloc, però no en la direcció anunciada pel Procés, i molt menys des de la velocitat i la certesa. És un gran canvi cultural que ara mateix es tradueix en la despenalització de l’ independentisme, la penalització de Pujol, l’Estat li ha retirat la protecció, i poca cosa més.

Molts pensem que el Procés és una qüestió sobretot de llenguatge.

Sí, és molt espanyol. Espanya és una nació màgica pel que fa a la política del llenguatge, quelcom normal en una cultura vertical. El Procés és una construcció verbal.

I com des de llenguatge s’ha transmès al gruix de la societat?

Hi ha dos processos. Un comença quan naufraga l’Estatut. Es posen les piles amb els processos de participació dels municipis. L’altre comença el 2012 amb un pròleg l’any 2010 amb la manifestació no prevista per alguns i prevista per altres, un procés escenogràfic on, per exemple, han naufragat els informatius de TV3 i comencen els dies històrics exagerats i els lemes. S’il·lusiona la gent de manera cruel i pot tenir conseqüències pel Catalanisme, que no tornarà a ser el mateix.

El Catalanisme volia millorar Espanya des de Catalunya i ara ha desaparegut substituit per l’ independentisme.

Tècnicament ha desaparegut, però una corrent cultural no desapareix de la nit al dia, haurem de veure quin és el component catalanista de l’ independentisme, igual és el 99%. El Catalanisme és únic al món, l’únic moviment nacionalista que no vol la independència i ha sigut així de forma molt sostinguda en el temps.

 

Fotografia: Gabriela Zea Nadal
Fotografia: Gabriela Zea Nadal

 

Durant més d’un segle.

Ara el nou paradigma s’ha de dibuixar. Sembla que l’ independentisme consisteixi en dir-ho,no en exercir-lo, i una cultura que estableix que l’ independentisme és una manera de parlar potser està assentant un conflicte molt llarg, avorrit i crispat.

Quan acabarà això? Sembla una espiral interminable.

De fet el llibre es pregunta més quan començarà. Suposo, i ho poso molt entre cometes, que s’ha substituït un autonomisme de 40 anys per un independentisme de 40 anys. L’Estat està canviant molt, s’ha rebaixat moltíssim i no veig perquè no pugui existir aquí un petit Estat, o a un altre lloc, això és igual.

D’on surt tot l’embolic? De dalt? De baix?

El Procés comença des de baix i es delega, mitjançant l’ANC, al govern, una delegació del 2000%; es crea el marc Catalunya i qui no s’hi fica és un traïdor, això ho han marcat molt fort. Han aconseguit que la idea sobrevisqui vàries legislatures, una llista única i altres coses inversemblants a partir d’un partit molt corrupte.

I tot això ha servit per amagar les vergonyes d’una profundíssima descomposició.

O no amagar-les perquè ja són massa visibles, però per subsistir amb un missatge paral·lel.

Després del mal anomenat setge al Parlament es dóna el pas de retallades a estelades.

I el setge al Parlament és l’únic procés de desobediència d’aquests anys. El van jubilar amb les banderes, una cosa molt hispana, aquí les banderetes tiran más que dos carretas. Sóc impermeable amb les banderetes, però algunes em molesten, l’estelada blava té un passat no gaire gloriós, de fet molt feixista, quelcom que la gent que la porta ignora perquè desconeixen el seu significat.

Suposo que hi ha una voluntat de transformar el significat de les coses durant aquests anys.

És una màquina original pel seu temps, però totalment espanyola des de la capacitat d’establir missatges verticals des d’un govern. A Espanya la màquina va petar el 2011, amb una rapidesa absoluta que de cop i volta fa que aparegui a Catalunya com mai havia crescut, una màquina de missatges que la gent és creu, o no, segurament mai ho sabrem.

Qui manega el discurs ha aconseguit que molt poca gent sigui dissident.

Perquè s’han creat dos blocs, un diu un Procés imparable i l’altre diu que és un atac a la Democràcia. Jo aspiro a colar que hi ha tres mil opinions més i una d’aquestes és que els dos blocs són propagandístics: no hi ha hagut cap Procés ni s’està donant un atac a la Democràcia.

No volen que existeixi el terme mig.

S’ha fet periodisme de trinxera. El govern d’Aznar fixava el que era Constitucional i Democràtic d’una manera insultant i ara des d’aquí es fa mateix amb qui és patriota i qui no, i ara sembla que tothom vulgui ser patriota. Criticar un govern no implica cap posicionament davant la societat que representa. Estic molt a favor de l’existència de Catalunya, de Camerun i les Galápagos, però senzillament crec que els governs s’han de controlar, no em sembla una visió estranya, hauria de ser ben normal. Si un govern diu que fa polítiques contra l’atur s’ha de verificar.

I durant els darrers cinc anys el Govern català haurà legislat cinc lleis.

Molt poquetes i lo fumut és que això és un precedent, perquè estem al sud, on els governs tenen poca o nul·la sobirania. El català no la té, l’espanyol tampoc. L’italià encara. S’ha creat una màquina per simular governació, i és molt inquietant. Ara des de Madrid es fa processisme de les pensions. És massa fàcil exportar aquestes no polítiques darrera de les que s’amaguen plantejaments austericides i postdemocràtiques.

 

Fotografia: Gabriela Zea Nadal
Fotografia: Gabriela Zea Nadal

 

Unamuno deia allò de Levantinos os pierde la estética i aqui des que l’Artur Mas va tornar de Madrid sense pacte fiscal i li muntaren la rebuda a Sant Jaume s’ha fet pura escenografia.

De manera bestial. És un factor molt local, espanyol i català. Lo del pacte de Mas i Zapatero va ser una escenografia i al mateix temps una traïció. Es va eliminar del preàmbul de l’Estatut el concepte Nació i pactaren modificar el finançament. Tot per fotre fora el Maragall. Arribà amb la bandereta i tothom aplaudint quan era un fracàs. En realitat va ser la seva primera diada històrica sense celebrar-se l’onze de setembre.

Ara cada dia és històric, però la cosa interessant és que potser el Maragall tenia la solució de tot aquest merder.

La solució i el límit, perquè sense canviar la Constitució establia un sistema de finançament federal, blindava les competències i fins i tot al preàmbul sortia el terme Nació. Va topar contra un mur, però la seva idea brillant.

La primera Convergència agafa idees de la Lliga Regionalista com el Concert Econòmic, quan no li surten, opta per una vessant molt més radicalitzada.

S’utilitza massa la paraula poble, no crec que ara mateix existeixi cap a Europa, igual els lapons, però també ho dubto. La idea de poble és inquietant i terrible.

És un eufemisme de massa.

Sí, però sobretot és inquietant perquè és frontista, està destinat a caure en patrimoni de la dreta. L’any 2012 aquest poble va votar un programa que no era independentista, que parlava de pacte fiscal i era bussiness friendly, el que traduït és corrupció, no es podia dir de manera més clara. Això m’ajuda a relativitzar l’ètica electoral de la societat: no sap el que vota.

La paraula de moda aquestes setmanes és populisme, i des del meu parer no hi ha res més populista que el cartell de 2012 amb el Mas en plan Charlton Heston i el lema la voluntat d’un poble.

A la premsa espanyola el populisme és tot. Si el considerem des d’un nivell filològic, una tradició sud-americana, crec que s’està creant a Catalunya, l’ANC serien els montoneros, recolzant el Govern en tot i evitant-li nueses.

El populisme peronista es ven com a transversal, però en canvi aquí es generen blocs.

Sí, però tothom diu que és transversal i la transversalitat és molt complicada. Un exemple seria el futbol. Un aficionat del Barça a Sant Gervasi no veu la cosa igual que un de la Mina.  Per a potenciar la transversalitat es creen paraules com poble que em posen els pèls de punta. Jo no sóc de cap poble, sóc català.

Jo sóc del parer que el meu poble és una mica el que podríem anomenar Patriachiquismo. A l’Ajuntament de Gràcia només hi ha la bandera de la Vila i m’hi sento identificat.

Mola ser del teu poble, però és això, cap municipi declararà la Guerra Mundial.

I emprant poble amagues la paraula fonamental que és ciutadania.

I se l’han quedat els altres pervertint-la amb el seu partit. Ciutadania és la paraula més noble i ara se l’ha quedat un partit innoble. L’haurem de reivindicar.

I així s’elimina un seguit de responsabilitats que implica ser ciutadà, si ets del poble s’eliminen, desapareix la idea d’un compromís autocrític individual amb la societat on vius.

Els pobles pensen el mateix. Els ciutadans en el bon sentit de la paraula pensen diferent, són part d’allò que anomenem Democràcia.

I els líders del Procés? No veus a Mas i Junqueras com antagònics?

S’entenen bé, de manera dramàtica i potser això un dia CiU o com es digui ho pagarà. ERC no ha ponderat res ni ha fet d’element crític. Ara hi ha una petita guerra interessant a Sanitat, però en cap moment cap partit s’ha rigut del Procés, i és necessari fer-ho.

I suposadament és la revolució dels somriures.

I d’un gelat cada dia.

No hi ha riure ni autocrítica.

L’any 2012 Catalunya tenia les retallades més importants d’Europa, per damunt de les gregues. El sentit crític seria informar de les coses que veritablement passen.

 

dsc02758
Fotografia: Gabriela Zea Nadal

 

El Procés a nivell lèxic sembla molt gran, però els personatges que el porten molt petits.

A Catalunya hi ha una mínima cultura d’Estat, i això m’agrada, segurament perquè ve d’un substrat anterior. No hi havia idea d’Estat, ves a saber si aquí hi ha una rèmora anarquista. Els bascos mitjançant el Foralisme sí la tenen. Els nostres estadistes, excepte excepcions, no la tenen, els hi manca visió internacional.

Curiosament s’ha esborrat de l’imaginari la importància de l’Anarquisme a la Història catalana i en canvi pel Procés es potencia l’herència del Noucentisme, des del civisme a l’ordre.

Sí, és bèstia, és la cultura d’Estat més longeva d’Espanya, molt mediocre i amant de potenciar els mediocres, amb idees molt autosuficients, poc exportables i molt poc tabulades internacionalment.

Dóna la sensació que aquests anys mirem més cap endins que cap enfora.

No sabria valorar-ho, potser falten elements. El que és ben cert és que segurament la població rural és més feliç amb el Procés perquè hi ha bona fe i molta fe.

Puigdemont i Junqueras mostren com es fomenta una elit més rural que desplaça la barcelonina.

I és molt significatiu que Puigdemont no dormi a Barcelona, demostra inseguretat amb Babilònia, i Babilònia mola molt doncs és l’objecte més inesperat d’Europa i Espanya.

Com si Barcelona fos la París de França o la Londres d’Anglaterra.

És la ciutat europea més gran que no és capital estatal.  És descomunal i qui la intel·lectualitza no pot intel·lectualitzar Catalunya i al contrari passa el mateix.

Si el Procés troba una alternativa vindrà de Barcelona.

Sí, si passa vindrà de Barcelona.

Ja ho hem vist amb casos com el de l’estàtua de Franco, on el discurs provinent de Barcelona no encaixava amb el del Procés.

Va ser una espècie de tret al peu. A una ciutat molt gran el discurs no és reduible. No es poden fer reduccionismes a Barcelona, és impossible.

O el cas del pregó alternatiu.

Un altre ridícul i mira que el Toni Albà és un gran home. No eren necessaris aquests barroquismes, que em preocupen pel següent pas, un Procés basat fins ara en el llenguatge en un futur només podrà basar-se en la identitat, en un essencialisme que és carn de canó de la ultradreta, un producte de futur a Europa.

Aleshores tot això encaixa dins la lògica del temps.

Si un vol tot encaixa a la lògica del temps. Bombardejar Barcelona encaixa a la lògica del temps. Qualsevol barbàrie encaixa, però encara no ho sabem llegir. És un procés cap a quelcom que no és la independència, és més aviat cap a l’època.

Una opció seria que Junts pel Si no repetís i es formés un govern d’esquerres.

Sí, si volgués fer alguna cosa, anar o cap a la política o cap el règim.  S’hauria de parlar clar. S’han fet dos processos, un sustentat en l’executiu, l’altre en el legislatiu. Catalunya no és una gran autonomia, és una descentralització de l’Estat. Espanya no és molt federal, com a molt és com Itàlia. Una autonomia intervinguda no té poder, de cap mena. S’ha de decidir si el vol o no. L’Estat no vol saber res des del segle XIX, només va voler repartir-la durant la Primera República. Només es pot repartir des de la desobediència, i la mani de l’11S no és desobediència, és obediència al Govern de la Generalitat. La única forma de desobediència és econòmica. Hi ha dos tipus. O la societat no paga o la Generalitat no paga. Així es generaria un conflicte europeu que obligaria a pactar.

No es va fer amb el Tancament de Caixes?

És un mite. Un altre exemple de desobediència va ser l’Assemblea de Parlamentaris de 1917, muntada pel Cambó. Havia de ser la desobediència, la ruptura i el camí cap a la República, però quan s’anava a fer els desobedients catalans es van retirar.

De fet el Procés ha apartat dels discurs mites catalanistes com Cambó.

Cambó està apartat del discurs des de 1931.

O noms d’esquerres com Valentí Almirall, pare del Federalisme.

El Federalisme està mort i és patètic. Pi i Margall i Prudhomme van inventar el Federalisme amb una diferència de mesos, crec que és una de les grans fites de Catalunya, haver-lo inventat, i a més a més s’entenia com una federació de persones, no d’estats.

I això l’enllaça amb l’Anarquisme.

Sí, i amb el control del poder i el cabreig davant de l’Estat. Si el sotmets a una divisió absoluta li treus força. Això ha desaparegut.

Gairebé per acabar podíem tornar a parlar de desobediència.

Només l’han seguit els càrrecs municipals de la CUP, la resta no ho han fet. No ho vam fer amb el referèndum, que va ser una consulta. La gent no ho diferencia i hauria d’assumir que això no acabarà amb la celebració d’un referèndum.

No creus que seria la única solució?

Sí, sens dubte. És assumible per l’Estat. El referèndum però és posar en dubte al Règim i els seus conceptes del segle XIX com Sobirania, Monarquia i Unitat Nacional. Amb el Referèndum s’anirien a pastar fang. Els polítics ens han de dir quin és el preu de fer-lo. El règim del 78 és molt nacionalista i qüestionar-lo té un preu.

 

Fotografia: Gabriela Zea Nadal
Fotografia: Gabriela Zea Nadal