Joan Manuel Tresserras: “La Catalunya pija no s’ha compromès mai del tot amb la cultura catalana”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Joan Manuel Tresserras (Rubí, 1955) ens rep a la seu de la Fundació Irla. Doctor en ciències de la informació, professor; exconseller de cultura. Els seus mots surten dels seus llavis pausadament, les explicacions requereixen temps. La seva trajectòria conforma la seva experiència. I pot ser que la seva experiència ens pugui servir d’oracle per tal d’entendre els nostres temps. Deixem el temps a les seves mans i en les nostres les preguntes. Parlem d’art, parlem de l’actualitat política, parlem de Catalunya. Però pel seu posat, pels seus raonaments, sabem que estem parlant amb algú que vol entendre el seu present.

 

La pel•licula El Rei Borni de Marc Crehuet i Murieron por encima de sus posibilidades d’Isaki Lacuesta, acaben interrogant-se sobre quina és la millor resposta revolucionaria a la crisi. En els dos casos hi ha una justificació velada de la lluita armada. El sistema cultural català ha donat alguna resposta a la crisi?

Com a sistema cultural no. La crisi és present en la producció cultural catalana dels darrers anys. Però des de la cultura creativa dubto que s’hagi donat una resposta compartida, una nova orientació, que s’hagi posat de moda un nou tipus d’estil, o hi hagi hagut un gir molt radical que tingui a veure fonamentalment amb el tema de la crisi. No crec que s’hagi produït.

En determinats casos, tinc la sensació que la urgència per disposar d’una resposta molt radical ha provocat que la negació, la denúncia o la desesperació hi siguin massa dominants. La denúncia és sempre necessària. La crítica és el començament de tot. Però si no hi ha una proposta definida, cap projecte superador, si no hi ha cap iniciativa alternativa, a la llarga l’efecte pot arribar a ser contraproduent. Pot resultar que pintem un panorama tan negatiu que no deixem marge a la política propositiva i fem aparèixer el sistema encara més poderós del que és. És a dir, que correm el risc de reforçar les lògiques del sistema que denunciem.

La política és una activitat molt complexa i exigent. Requereix molta anàlisi i intuïció, molta intel•ligència, molt d’esforç, molta capacitat organitzativa, molta acumulació de forces, per obtenir algun rendiment. Llavors, si la resposta a l’estat de coses és molt negativa i es queda en el retrat del desastre, o bé quan la resposta és frívola i tot ho banalitza, en pot resultar, al capdavall, l’enfortiment del sistema imperant.

Sovint, la mera exhibició de radicalitat verbal, la gesticulació que no fa explícit cap propòsit més enllà del propi posicionament, la conducta més aviat desesperançada de qui no té res a perdre o de qui ho dóna tot per perdut… Tot això acaba jugant a favor del sistema que, teòricament, volem desmuntar, transformar i superar. No hi ha radicalitat sense mesura, sense càlcul, sense propòsit. La política radical sempre és una política realista, possible, reflexiva, operativa. No hi ha, pròpiament, al•lucinacions radicals. En poden tenir l’aparença, però la radicalitat es mesura, finalment, pels avenços i els resultats que s’obtenen. La radicalitat política pressuposa l’anàlisi, el realisme, l’administració de la pròpia força. Des d’aquesta perspectiva, algunes pretensions de radicalitat teatralitzada són pura aparença. Imatges. Entreteniment polític. Hem de distingir quan fem simulacres polítics d’autoconsum i quan participem d’una acció transformadora. Des del carrer o des de les institucions. Hi ha gent que és més feliç si està convençuda que no té ningú a la seva esquerra i necessita presentar-se sempre com el súmmum de la radicalitat. Molts hi hem passat temporades en aquest balneari. Però, després, hem de mesurar el rendiment social de cada actitud, de cada posicionament, de cada intransigència. L’autocrítica és una part fonamental de la voluntat crítica. Hi ha gent generosa que se sacrifica discretament pels altres i, al seu costat, hi ha gent que s’autolesiona aparatosament per mostrar les ferides. Són diferents.

- Publicitat -

 

Però com consideres que la crisi ha afectat el sistema cultural català?

Crec que el conjunt del sistema cultural ha viscut una sotragada que, d’entrada, li ha fixat l’atenció en els temes sectorials: com els afectava la caiguda de les subvencions, la pèrdua de presència en els mercats, l’increment de l’IVA… Temes que són tots prou dramàtics i molt importants. Però, en canvi, no sóc capaç d’identificar que hi hagi hagut una resposta d’envergadura en les actituds i en les propostes estètiques, o en la consideració mateixa del paper social de la cultura, per fer front a aquesta crisi. No crec que hi hagi hagut, per exemple, des d’una perspectiva cultural, una gran aportació de reflexions noves d’un cert gruix teòric. Si que és veritat que han circulat autors i autores que aborden, des de perspectives noves, el tema de la desigualtat, el de la sostenibilitat i que han aprofundit en la denuncia contra les trampes i les aberracions del capitalisme. Tampoc identifico cap gran renovació intel·lectual que hagi inspirat noves propostes polítiques superadores d’aquest capitalisme o que plantegin mesures ambicioses que pugin corregir algunes de les seves disfuncions més flagrants. Som en una crisi específica de les polítiques i del pensament esquerres de més tradició. I és evident que, malgrat l’actualització i revitalització d’algunes filiacions marxistes i llibertàries, hi ha grans dificultats a l’hora de formular projectes transformadors en positiu. En i des del cap de la cultura també; potser encara més.

Pensem que hi ha esquerres, per exemple, que encara consideren que l’únic espai adequat per a la confrontació política és el construït històricament pels estats-nació. Aquest és un bon indicador de l’abast de la subordinació intel·lectual de moltes esquerres.

Si la lluita cultural se situa en el terreny de la negació, si es queda en la denuncia, vol dir que té un abast limitat. La crítica, la negació i la denúncia són molt importants, imprescindibles; sovint constitueixen un diagnòstic. Però no ens hauríem de quedar en això. Sembla que en l’espai artístic i cultural, tot i les iniciatives cooperatives, massa propostes resten circumscrites al terreny de les actituds particulars. Cal mesurar el paper i la capacitat transformadora de cada iniciativa. Tot pot ser estimable i contenir càrrega política, però segurament no hem de considerar igual el veganisme, la proliferació dels desplaçaments en bicicleta, l’increment del voluntariat  o l’auto-producció d’energia, a l’hora de plantejar-nos el combat contra les principal formes de dominació que patim.

De vegades hi ha polítiques que apunten al canvi econòmic a partir d’actituds personals dissidents respecte al sistema econòmic de mercat que se’ns imposa, però costa arribar a una acumulació ben organitzada de projectes que apuntin en la mateixa direcció i tinguin efectes a una escala rellevant. També pot ser que la política ja sigui molt més postmoderna del que jo m’he adonat i que la pretensió que hi hagi polítiques globals simplement ja no toca. És possible. Però en tot cas, crec que la gent de la meva generació trobem a faltar una proposta política transformadora ben travada.

“Hem de distingir quan fem simulacres polítics d’autoconsum i quan participem d’una acció transformadora”

 

Els centres d’art autogestionats (com l’espai Colona, Fireplace, The Green Parrot, o a nivell institucional les fàbriques de creació) poden ser part de la resposta del món cultural jove a la crisi?

Sí. Segurament sí. El que jo no sé, però, és quin impacte tindran a la llarga. Tinc prou edat per poder evocar –potser amb un deix nostàlgic indegut- l’ambient jove dels anys seixanta i primers setanta: la cultura hippie, la cultura underground, la cultura pop, van inspirar un canvi de les formes de vida, i van canviar l’estètica, la sexualitat, la moralitat pública, el comportament i els horitzons de tota una generació. Jo no acabo d’identificar que en aquests moments s’estigui produint una reacció no pas semblant –és impossible, vivim una època diferent- però si d’un impacte equivalent. Ara tinc la impressió que hi ha col•lectius artístics extremadament interessants, però que tenen greus dificultats per connectar amb la gent de la seva mateixa generació. Abans de la reacció neoliberal, hi va haver formes culturals que, si no amb tota la societat, sí que van connectar, com a mínim, amb segments de les classes treballadores i dels estudiants. Unes certes músiques, una manera de vestir, unes formes d’art i unes filosofies de la vida que impactaren tota una generació i eren portadores d’una certa ideologia. Allò va suposar un canvi significatiu d’hegemonia i de la consideració social de la cultura. Després, molt aviat, ve la reacció neoliberal i s’esvaeixen els somnis del 1968. Els anys setanta van marcant un cert retorn a l’ordre. Tot i que aquí queda camuflat per la transició. A finals dels setanta ja comença l’era yuppie, el nou individualisme, el discurs apologètic del mercat esdevingut la font recurrent de legitimació. Hi hagué un gir generacional i cultural molt marcat que encara dura.

En aquests moments esperaries que la coincidència del procés de globalització, la digitalització, el predomini de l’economia sobre la política, la proliferació de la desigualtat i la violència socials, fes aflorar respostes generacionals contundents. Clams per a una nova primavera. I, en canvi, la sensació és que ara les respostes, en contrast amb l’optimisme -potser infantil, ple d’utopies no realitzades- de generacions anteriors, transmeten un pessimisme que potser és tan infantil com l’optimisme anterior.

 

Actualment no es pot deslligar l’art d’avantguarda del fet polític, i en els artistes joves coincideixen amb més freqüència. Hi ha així més artistes polititzats o més política banalitzada?

No tinc prou informació per donar una resposta fonamentada. Transitem una etapa de descrèdit de la política, fins i tot –o especialment- en marcs de sòlida trajectòria democràtica com l’europeu. La política és menystinguda i devaluada. Com si to es reduís a tenir alguna opinió. Però tenir opinió no equival a defensar una posició política.

La política i l’art emergents semblen sovint més pendents de la inspiració, del talent improvisat o del cop de geni, que no pas de la disciplina, de l’esforç d’exploració i renovació d’una tradició. Alguns estudis indiquen que l’art i moltes pràctiques culturals s’acosten a les rutines de producció del periodisme. L’actualitat, el moment, el present que s’esvaeix, acaparen tot el sentit i la perspectiva i el context es dilueixen. No es pot fer bon periodisme sense saber història i sense investigar els mecanismes del funcionament social. No es pot fer art si es desconeix la tradició de la qual es manlleven els llenguatges. Res no és mai completament nou. Sota la precària llum de la ignorància del passat tot apareix artificiosament nou. Però simplement és que en desconeixem els precedents. L’esforç de tornar a inventar matusserament allò que ja estava inventat, formulat o dit abans no sol ser gaire bon negoci. La informació –que n’és condició necessària-no garanteix el coneixement; però la manca d’informació el fa impossible.

La predilecció per l’actualitat, per l’espectacularitat, per l’excepcionalitat i per l’anècdota són alguns dels símptomes que apuntem l’acostament de les arts i moltes formes culturals al periodisme, en un moment en el qual el periodisme pugna per reinventar-se, acostant-se a les ciències socials però també, curiosament, a la cultura i a les arts.

Crec que en els ambients artístics i culturals s’ha de parlar més de política. La política és l’espai preferent de trobada entre la realitat, les correlacions de forces, les idees, les conviccions, els somnis i els desitjos. L’espai on els creuaments poden convertir-se en acció transformadora. Més enllà d’això, la darrera estratègia de les dretes i els poders establerts a escala global en bona mesura ha consistit a desacreditar el sistema polític democràtic. Per tal de convèncer la gent que la política no serveix de res, que finalment tothom és igual, que no importa qui mani, que la corrupció campa per tot, que tothom mira només pels seus interessos. Desacreditar la política ha estat el seu objectiu. Què n’obtenen? Un gran benefici: la desmobilització, la deixadesa i el desànim. Si tu convences la gent que la política democràtica no serveix de res, la desarmes. La política democràtica és una conquesta; és el resultat històric de les lluites de moltes generacions per fer sentir la veu col•lectiva i permetre que les majories fessin valer els seus interessos. El que persegueix i està aconseguint ara el poder econòmic establert –i les males polítiques que es pleguen als seus designis- és deixar les multituds sense capacitat de resposta; sense confiança en els propis instruments per batallar i per impulsar nous models socials. Si et quedes sense política et quedes sense capacitat de defensa i de resposta. Amb la crisi de la política i de les idees d’esquerres a Europa ha passat això. Han desaparegut els vells mites i utopies més o menys revolucionaris, i han estat desplaçats pel pragmàtic “realisme” del capital, I ens ha quedat la indignació –que ja és alguna cosa- i un buit immens.

 

I l’anomenada Nova política?

Que apareguin noves formes de fer política és molt necessari. Que aquestes siguin de baix a dalt, i a partir d’incrementar la participació en el debat públic, té molt sentit perquè és l’única via que tenim per rearmar-nos políticament i fer valer el pes de les majories treballadores. En el camp de l’art i la cultura que és parli de política –de política en general, no només dels interessos sectorials i de l’accés als recursos públics- jo crec que està molt bé. Es una possibilitat de connectar amb aquestes preocupacions. Però també és veritat que la cultura durant la darrera generació s’ha anat concebent com un sector econòmic en ell mateix, amb les seves industries i les seves professionalitzacions. La crisi econòmica ha tingut un impacte específic en el sector cultural. Molta gent ha vist severament perjudicada la seva posició. I, inevitablement, ha imperat el primum vivere. Per a molts actors del sector de les arts i la cultura, la seva primera preocupació ha estat la seva pròpia situació i han plantejat les reivindicacions en el marc de la cultura com a sector econòmic. Són reivindicacions absolutament justes i necessàries. En el marc d’un canvi accelerat dels models de negoci, de la remuneració del treball creatiu i dels drets d’autoria, etc. Però ¿com connectem aquesta crisi que afecta tan directament el sector de la cultura i els sectors que l’envolten amb una crisi global de canvi d’era en la qual les noves regles seran probablement molt diferent?

Per ara, jo no sé identificar iniciatives ambicioses que facin aquestes connexions. Potser no sé valorar adequadament el que passa al meu voltant. Veig neguits i projectes, gent amb empenta i capacitat d’iniciativa, però em costa detectar unes línies de coherència interna; unes coincidències que permetin entreveure cap a on s’orienta to plegat. Observo les inquietuds, la imaginació i la voluntat de qüestionar-ho tot, però em costa endevinar-hi una ruta, una trajectòria.

Si parlem de les polítiques culturals públiques, de l’acció de les administracions, tampoc sé identificar polítiques agosarades i no sento que hi hagi una reflexió global profunda, digna d’aquest nom. Les limitacions econòmiques del període han estat imposades i han estat dramàtiques. Però quan no pots invertir ni gastar, has d’aprofitar el moment per pensar. Potser es que m’he fet gran i projecto les meves pròpies obsessions, especialment les que no vaig poder satisfer quan hauria calgut. Potser estan passant coses entre la gent jove i jo hi estic mal connectat i no m’adono del seu abast. La temptació de pensar que en la realitat hi ha uns dèficits, que en realitat són els teus és sempre molt llaminera. És possible que jo no sigui capaç de valorar prou la capacitat transformadora d’algunes actituds, que la meva mirada sigui desfasada i que les evocacions històriques de contrast amb el present que faig servir senzillament ja no siguin pertinents.

A començament del segle XX hi hagué la irrupció de la cultura de masses, que canvià radicalment el món. Hi hagué una generació que en escassament 20 anys transforma la seva vida al voltant de l’electrificació i la urbanització, de l’aviació, del cinema, el gramòfon, l’automòbil, els esports, els gratacels, dels grans transatlàntics, de tot. Les filles de les senyores que encara anaven amb polissó al segle dinou, ballaven el xarleston amb faldilla per damunt del genoll. Hi hagué una revolució que va canviar la manera de viure. Emergí un món diferent que deixà enrere la belle époque. Fou un salt espectacular. A finals danys cinquanta i al llarg dels seixanta, a partir de la generació beat i la cultura associada al rock i al pop, es va produir una onada renovadora, molt marcada generacionalment, que ràpidament es va fer global a través de les publicacions, la ràdio, la televisió, la indústria discogràfica, els viatges, la moda, etc. Al seu voltant, i coincidint amb un desenvolupament econòmic accelerat i l’accés de nous sectors a la societat de consum, es desencadenà una altra revolució de les formes de vida i les concepcions del món. En aquests moments hi ha un profund canvi tecnològic, amb la digitalització i el desplegament combinat d’Internet, les telecomunicacions de banda ampla i les noves xarxes. Tot plegat ha suposat una modificació profunda de la forma com vivim. Particularment radical entre els joves –com ja havia passat en les dues revolucions “culturals” anteriors que apuntava. De les dues primeres en tinc una perspectiva històrica suficient. Fins i tot, de la segona, en conservo una memòria personal molt viva. A la tercera, l’actual, la que és en marxa ara mateix, la de la generació dels meus fills i alumnes, em costa d’identificar-li la lògica, el fil històric principal. No sé si és que les respostes polítiques i culturals estan trigant més del compte aquesta vegada –la transformació i la crisi ja fa prou anys que duren- o si és que sóc jo que no hi trobo una interpretació mínimament satisfactòria.

Fotografia: Lau Vila Coma
Fotografia: Lau Vila Coma

Hi ha una falsa rebel•lió juvenil en revistes com Vice o Jotdown que n’impedeix una de verdadera?

Per dir-ho d’alguna manera el malestar no és suficient. Per fer una revolució has de tenir alguna idea/projecte prou complexa i madura i la voluntat de posar-la en practica. I queixar-se, sovint, no compromet a res. És un moment indispensable del conflicte polític identificar el què no funciona; i queixar-te’n. Però, en general, queixar-nos no és suficient.

 

“La política i l’art emergents semblen sovint més pendents de la inspiració, del talent improvisat o del cop de geni, que no pas de la disciplina, de l’esforç d’exploració i renovació d’una tradició.”

 

Potser no hi ha joves marxistes a Catalunya.

Jo crec que no n’hi ha deixat d’haver. I els que hi ha hauran de procurar trobar la seva mirada i la seva veu. Hauran de triar de quina manera i amb quins criteris s’apropien del llegat, amb el registre d’encert i d’errors que pugui contenir.

Tot i que és veritat que la tradició marxista era clarament hegemònica en els entorns intel·lectuals de fa 40 anys, l’embat neoliberal i els excessos i les simplificacions del mateix marxisme van desacreditar bona part de la tradició. També va contribuir al descrèdit, esclar, decisivament, el fracàs històric d’algunes experiències polítiques revolucionàries que havien inspirat molts moviments populars del segle XX. Això obligava a replantejar-ho tot. Per veure quina part del problema era/és en la matriu mateixa del marxisme i quines són les responsabilitats i causalitats del diversos desenvolupaments polítics que el marxisme va tenir i encara té. Això s’ha de veure.

M’agrada entendre el marxisme com una tradició de pensament crític. Com un esforç per comprendre l’evolució històrica i les seves causes per tal d’obtenir una perspectiva que orienti la intervenció política. Com un conjunt d’estratègies que procuren entendre millor la complexitat del món, per analitzar les relacions de producció i de poder, per desvelar els processos de producció de significat, o la construcció de sistemes de creences i de valors. Des d’aquesta perspectiva, crec que un marxisme autocrític i que es proposi actualitzar els valors d’aquesta tradició té sentit. Penso que les millors anàlisis del nou capitalisme informacional que vivim i patim, encara s’han fet des d’un marxisme especialment obert i flexible. Bona part de les tradicions del pensament crític s’han fet des del marxisme. Sobretot des de les lectures més llibertàries de la tradició marxista. Algunes de les evolucions més interessants dels estudis culturals i de les diferents branques del pensament crític s’han fet, com a mínim parcialment, des d’aquestes filiacions marxianes. Crec, doncs, que el marxisme encara té moltes aportacions per fer. Ara bé, abandonant dogmatismes quasi religiosos i altres derives reduccionistes. El que val la pena reivindicar és, com deia, una tradició, un llegat intel·lectual disponible, un conjunt suggeridor de mètodes, de pistes i de metàfores…

 

Les velles figures de la cultura catalana tapen els joves creadors?

 En moltes disciplines artístiques tenim un escenari amb un star system molt estable i no es gens senzill que els/les joves s’hi puguin incorporar. Hi ha gent que s’hi instal•la amb trenta anys i als setanta encara hi és. Avantatges de la longevitat personal i professional. No els hi podem pas retreure! Però a la gent jove li costa tot molt més perquè l’espai de notorietat artística, intel•lectual i cultural està ocupat. Les regles del mercat cultural i intel•lectual han canviat. En general, i aquí també. Sempre ha estat difícil obtenir reconeixement, però ara el nombre de persones altament formades, especialitzades, que excel·leixen en el seu àmbit, ha crescut exponencialment. És molt difícil que algú pugui adquirir un ampli reconeixement sense una presència mediàtica molt persistent o una gran capacitat de fer-se visible a les xarxes. I, en general, en la creació com en la recerca, construir una obra de gran qualitat vol molt treball discret i intens, difícilment compatible amb una gran presència pública.

A banda de la gran producció i la competència que hi ha, cal tenir en compte el paper de filtre de les noves burocràcies de gestió i control del coneixement i la creació. Produirà el segle XXI icones globals equivalents a Einstein, Che Guevara, Picasso, Mao o Marilyn Monroe? Segurament. Potser amb figures procedents d’altres àmbits com ara Steve Jobs o Mark Zuckerberg, o Snowden, o Assange. També suposo que tindrem una nova tongada local de gent molt il·lustre; amb moltes més dones a la llista que no pas en la nòmina de “catalans universals” del segle XX. Aquest últims anys hem assistit a l’aparició de lideratges femenins de molta influència social: Muriel Casals, Ada Colau, Carme Forcadell, Mònica Terribas, Teresa Forcades, Àngels Guiteras. Costaria trobar un grup de dones amb un paper social tan rellevant en qualsevol etapa anterior. Algunes coses estan canviant, però la nova generació troba moltes més dificultats que les que va trobar la generació anterior. Accedir a donar classes a la Universitat és molt més difícil que quan hi vaig entrar jo. De cop i volta hi ha coses que s’han fet més complicades. La crisi ho ha empitjorat. Això condiciona l’estat d’ànim, la motivació i els cicles de maduració de les persones, l’assumpció de responsabilitats, l’estil de vida, les expectatives. Estem tots molt condicionats per aquests factors que evidentment condicionen la creació cultural.

 

Catalunya és un país provincià culturalment parlant?

Jo diria que no. Qui ha parlat de Catalunya com a país provincià ha sigut un col•lectiu exquisit, “pijo”, de gent relativament viatjada que es concebien ells mateixos com a cosmopolites però que, de fet, eren la quinta essència del provincianisme que denunciaven. Van anar a la metròpoli i es veien com a metropolitans, però només s’hi veien ells. El provincià és la persona de la província o de la colònia i que, acomplexat per la identitat i la cultura d’origen, s’esforça a identificar-se plenament amb la cultura de la metròpoli. La metròpoli ha convençut i l’ha subordinat perquè s’avergonyeix de la cultura pròpia, en renegui i la titlli de provinciana. Això és l’estupidesa màxima en el terreny intel•lectual. L’autoodi snob. A Catalunya hi ha grups de malalts d’amor pel país. Nuclis molt essencialistes. Bé, estar malalt és estar malalt. I la salut és el contrari de la malaltia. No cal estar malat d’amor pel país. Ni ha prou amb no deixar-se condicionar massa per factors externs, que operen des d’una posició de domini, la mirada crítica que tenim cadascú sobre aquest país. Si tu estàs molt malat d’amor, pots convertir el país en una obsessió. Així poden sorgir ghettos i grups molt tancats en un univers autoreferent. Estic convençut que ens convé ser normals i que aquesta és la millor manera de ser molts.

La cultura catalana va estat sotmesa a un etnocidi cultural brutal durant el franquisme. En acabar la dictadura, l’únic sistema de cultura i comunicació potent a Catalunya era el sistema espanyol. I encara ho era a finals de segle, en termes de consum i producció, i jurídicament i econòmicament parlant. En aquestes condicions, moltes persones, per fer possible la supervivència de la cultura catalana van haver d’adoptar posicions militants. Això vol dir que introdueixes a les teves pràctiques habituals, usos i mesures de discriminació positiva a favor de la cultura i la llengua maltractades. I que les pots arribar a convertir en la teva única font de referències culturals. Però la cultura catalana ha arrossegat moltes llacunes i molts dèficits. En termes globals no és en condicions d’abastar el ventall complet de registres i aportacions que només són a l’abast de les grans cultures, les hegemòniques, les que disposen d’imperis, d’immenses indústries de continguts i de mercats de centenars de milions de persones.

No hi ha gaire catalans monolingües ni monoculturals. En una època marcada per la globalització i la diversitat només la gent que ha quedat integrada en alguna de les set o vuit grans cultures del món es pot recloure dins del seu espai cultural i lingüístic. És un greu error i una limitació, però pot comptar que el seu sistema li proporcionarà tot. Però això no es convenient si la teva cultura i la teva llengua primordials són de mida mitjana –com és el nostre cas-, sobretot si vens d’un gran període de minorització.

Si et tanques en un món autoreferent només llegint uns determinats autors, escoltant certa música, cert teatre, pots acabar participant d’una mena de ghetto cultural, només amb aquells que comparteixen els mateixos neguits. El risc llavors és que alguns membres del ghetto, del refugi, acabin pensant que ells són el model i el millor del país. I que el dia que Catalunya sigui independent i sigui com ells creuen que ha de ser, els altres seran com ells ja són ara. Aquesta malaltia és perillosíssima. Afortunadament, la presència al país de gent d’arreu, la tradició de mestissatge permanent i el fet que la diversitat interna sigui el nostre tret col·lectiu potser més característic suposen un bany de realitat i un bon antídot contra fonamentalismes anacrònics. Es pot ser extremadament radical, efectiu i decidit en la defensa de la cultura catalana sense renunciar a altres identitats i filiacions culturals. Això ho explicava molt bé anys enrere en Cesc Gelabert: deia que pels catalans la clau és que estiguem sempre encuriosits i decidits a interessar-nos  per totes les altres cultures del món, des de la vivència desacomplexada de la pròpia. Just el contrari del provincià. Es tracta de tenir una visió desacomplexada del propi llegat, posar-lo en valor, sotmetre’l a crítica i fer-nos responsables de la seva continuació i actualització. Però ens interessen totes les altres cultures. Una cultura es pot mesurar pel que és capaç de produir i consumir. Però una cultura es mesura també per la capacitat que té d’alimentar-se de les altres cultures. Per disposar d’una mirada pròpia que li permet apropiar-se d’una manera particular i reassignar sentit als continguts i aportacions dels altres. No hi ha cultures que visquin aïllades. L’autisme en cultura és una condemna a mort. La qüestió és disposar d’una cultura satisfactòria pels que senten que en formen part i que, al mateix temps, i des de la pròpia tradició pugui dir del món i de la vida coses que interessin als altres.

Fotografia: Lau Vila i Coma
Fotografia: Lau Vila i Coma

 

Els equipaments culturals catalans han de donar servei a tota la població de Catalunya, però normalment són centralitzats a Barcelona. Estava pensant el la Filmoteca, que només té sales a Barcelona, no en queden marginats els catalans que no viuen a Barcelona o a les seves proximitats?

El nostre objectiu, com s’ha fet amb els centres sanitaris, és que tothom tingui els equipaments culturals a l’abast. Per això, després de completar un inventari exhaustiu, el 2010 es va aprovar un pla d’equipaments culturals molt ambiciós i rigorós. El 2013, amb el conseller Ferran Mascarell, es van fer alguns retocs i es va actualitzar. Nosaltres vam fer un inventari dels equipaments culturals del país, per conèixer el seu estat, saber quins estaven en bones condicions òptimes i quins necessitaven inversió i, finalment, per determinar  quins equipaments ens faltaven. Volíem completar el mapa de manera que tothom, visqués on visqué, tingues a una distància màxima raonable, equipaments del tipus següent; museus, arxius, biblioteques, teatres, auditori, centres de creació i salses d’exposicions. Recordo que hi havia dèficits però que no eren flagrants. Calien, crec recordar, que uns 400 equipaments nous. I els projectàvem en un període de 10 anys, cobrint des del Govern el 50% de la inversió. Això suposava una inversió agregada per part del Govern d’un 150/200 milions d’euros en 10 anys. Evidentment, tot això ara s’hauria de recalcular a partir de la durada i l’impacte de la crisi, que ha estat més més dur del que prevèiem. Una part important de la inversió pendent no és de nova construcció, sinó d’equipar tecnològicament equipaments ja existents, per tal que puguin interactuar amb els de les principals ciutats del país. Ciutats on hi ha la massa critica i els creadors. I les instal•lacions amb més possibilitats de ser plenament usades i amortitzades. Cada lloc i cada època té els seus avantatges i inconvenients. No ho podem tenir tot a tot arreu. El Pla estableix en quines condicions generals cal determinar on han d’anar els diversos equipaments i quines han de ser les seves característiques.

 

Hem deixat enrere el noucentisme i els neo-noucentismes?

 Sí. El noucentisme era un projecte de modernització del país que incorporava el desplegament d’una política cultural nacional. Per això hi havia tanta atenció a Les “institucions fonamentals”, a la millora de l’educació i la formació de mestres, o a l’extensió de la xarxa de biblioteques.  En la proposta noucentista Barcelona era la gran capital cosmopolita capaç d’arrossegar el conjunt del país cap a la modernitat. En les propostes més actuals hem finalment passat del mite de la Catalunya ciutat, al mite de la Catalunya xarxa. En el centre d’aquesta xarxa hi continua havent Barcelona. I una Catalunya intensament “urbanitzada” al voltant de Barcelona, però també d’un tramat de ciutats mitjanes amb bones dotacions i una interessant vida cultural que, sovint, encara té moltes dificultats per fer-se visible a tot el país.

Barcelona és una de les tres o quatre ciutats del món que, sense ser capital d’estat, tenen més projecció global. Aquest és un actiu que no podem menystenir. És molt important i n’hem de treure tot el profit que puguem. El seu pes metropolità és tan gran, però, que satel·litza totes les altres ciutats no només de Catalunya sinó de la macro-regió Mediterrània occidental que delimitava Richard Florida; uns Països Catalans ampliats, fins al Roina pel nord i Andalusia Oriental pel sud. A qualsevol esdeveniment important de la ciutat veus gent que ve de tota la Provença, de València o de les Illes Balears. La capacitat d’atracció de Barcelona és molt notable. Per això mateix hem de garantir que els grans equipaments culturals estiguin tecnològicament al dia, i que tot el que passa a Barcelona pugui ser compartit amb la resta del país; i també, recíprocament, que tot el que passa al país pugui ser seguit des de Barcelona.

En aquest punt tenim el tradicional problema del localisme barceloní. De la gent que es pensa que més enllà de Collserola no hi ha vida intel·ligent. Barcelonins que del país només coneixen localitats de segona residència i els noms de les sortides de les autopistes. Hi ha una part de la societat que coneix força bé el país i se l’estima. Però hi ha amplis sectors que tenen un coneixement superficial del país i del seu patrimoni cultural. En ignorar-lo, l’acaben menystenint. Quan tens una cultura tan a prop i durant anys no has fet cap esforç per aproximar-t’hi, pots acabar decidint, per justificar-te, que no val la pena, que no n’hi ha per tant. Això ha passat amb molts intel•lectuals: han volgut encobrir la seva deixadesa i la seva ignorància menystenint la cultura que ignoraven.

 

“Produirà el segle XXI icones globals equivalents a Einstein, Che Guevara, Picasso, Mao o Marilyn Monroe?”

 

El MACBA i el CC El Born han sigut objecte de polèmica ens els últims dos anys. El primer per l’escultura d´Ines Doujak i el segon per la tria dels seus comissaris i la utilització nacionalista del mateix. Quin n’ha sortit beneficiat d’aquestes polèmiques?

Beneficien als adversaris d’aquests centres culturals. Les dues han estat desafortunades. En totes dues ocasions hi ha hagut errors de persones, segurament ben intencionades, que han convertit en polèmic el que no calia que ho fos. Però no voldria simplificar aquestes qüestions. El debat cultural necessari probablement ens hauria agradat que es centrés en altres qüestions. Però la realitat és tossuda i té les seves conjuntures i paradoxes. D’altra banda, aquests “escàndols” arriben a instal·lar-se com a temes significatius del debat públic a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes. I aquestes estan concebudes de tal manera que les explicacions que acaben prosperant són les sintètiques, les que delimiten i simplifiquen les posicions, les més explosives. Llavors s’imposen els relats de bons i dolents, de grans errors, de grans conspiracions. I les xarxes sacralitzen o condemnen. Aquests temes requereixen un debat que, per anar bé, hauria de ser previ, més tranquil i més atent als detalls. Però la precipitació i la mirada de part són a l’ordre del dia, i afecten tothom. El pitjor és quan s’hi barregen enfrontaments personals i contenciosos ideològics i polítics que involucren institucions i acaben condicionant l’arrenglerament dels mitjans i els seus opinadors. És complicat. No vull pronunciar-me sobre aquest dos casos. Un l’he conegut amb molt de detall, l’altre no tant. En qualsevol cas, persones que respecto –tot i que, segons el meu criteri, van cometre errors- n’han sortit malparades i han estat tractades injustament. Espero que aquests contenciosos quedin com experiències a tenir en compte però com anècdotes menors. La qüestió important és tenir un ampli consens sobre quina ha de ser l’orientació del MACBA i sobre quin ha de ser el paper del Born. I em sembla que en alguns moments no n’hem estat gaire lluny. Ara, amb algunes sensibilitats ferides, potser caldrà fer un esforç addicional. Encara tenim massa baralles de campanar, de ciutat petita i mal avinguda, de país encastellat, de susceptibilitats extremes, de massa ortodòxies i tabús.

 

Però mentre ens barallem hi ha inhabilitacions en marxa…

Sí, hi ha inhabilitacions en marxa. I no sempre tenim prou clar qui és l’adversari principal. Ni distingim prou bé les qüestions fonamentals de les accessòries. De vegades ens perdem en polaritats que ens resten força –parlo des de les meves conviccions esquerranes i independentistes.

A Catalunya estem vivint un canvi d’hegemonia. Sobre la base d’un particularisme català popular que, després del 1714, mai no s’havia perdut del tot, a finals del segle XIX va quallant una definició de la nació elaborada en entorns burgesos i amb els seus quadres intel·lectuals. Aquesta formulació més específicament política del catalanisme serà considerada sovint com l’origen del propi catalanisme, menystenint els seus precedents d’arrel més popular, social i cultural. En qualsevol cas, d’aquella definició burgesa finisecular n’emergirà la proposta noucentista. De fet el noucentisme és el gran projecte burgès de modernització del país. Després, però, malgrat algunes reverberacions i esforços per entroncar-s’hi, ja no hi ha hagut cap altre projecte burgés. Per això no hem tingut mai una burgesia independentista. Burgesos independentistes, sí. Molts pocs, però algun. Per què ara l’independentisme s’ha fet hegemònic dins del catalanisme? Doncs perquè ara la nació la defineixen unes altres classes socials. El canvi d’hegemonia fa possible la redefinició de la nació. I en conseqüència, també, una redefinició de la cultura catalana -i de la cultura a Catalunya- a càrrec d’unes classes socials que fins ara havien estat subordinades al model burgés.

Aquesta qüestió és fonamental. Pensem el país en clau sobirana perquè el país l’ha començat a pensar una altra gent; molta altra gent.

 

I això, en termes polítics i sobre els imminents escenaris de futur, ¿què suposa?

Esquemàticament, em sembla que a Catalunya es perfila una doble majoria, o dues majories o quasi majories que poden i haurien de resultar complementàries. Una és una majoria sobiranista conseqüent, una majoria nacional. Cada vegada hi ha més sectors socials decidits a definir i realitzar el país en el que volen viure i assumir-ne tota la responsabilitat. Aquests sectors aposten per la independència. Paral·lelament, i amb moltíssimes connexions i coincidències amb el bloc anterior, hi ha molts sectors profundament incomodes amb tantes desigualtat, amb tanta injustícia social, amb tant menysteniment de les urgències socials més elementals. Posen l’accent en el tema social i impulsen i constitueixen una majoria de les esquerres. L’èxit del procés català cap a la construcció de l’estat propi i la modificació del model social en un sentit molt més equilibrat obert i igualitari exigirà ben aviat la fusió d’aquestes dues majories existents per confegir-ne una que tingui la força social necessària per imposar-se a les pressions i a la guerra bruta de l’Estat.

L’adversari principal és l’Estat espanyol. És darrere de l’Estat i dels seus aparells on es parapeten les velles classes dirigents i les noves elits dominants. El nou bloc històric hegemònic a Catalunya, al voltant de les classes treballadores i mitjanes il·lustrades, requerirà tanta acumulació de forces i energies que nomes serà possible si ajuntem la majoria d’esquerres i la sobiranista. Hi ha un nucli molt nombrós de persones que es vinculen a totes dues, sense distincions. Que fan del social i del nacional un sol eix. Ell són qui més haurà de procurar que la nova majoria social i política sigui el més àmplia possible. Convocant tothom qui no vulgui ser-ne exclòs: els aliats naturals de les classes dirigents i del seu Estat. En el camp de la cultura caldrà treballar de valent –i ja s’està fent- per teixir les aliances i complicitats entre les expressions polítiques d’aquestes dues majories. La maduració de la nova majoria marcarà en quin moment ens trobem del desplaçament en l’hegemonia social.

 

Durant la primavera passada hi va haver una vaga del personal subcontractat en diferents museus, concretament per l’empresa Ciut’art, queixant-se de les seves males condicions de treball. Les externalitzacions beneficien l’usuari?

No necessàriament. La majoria de vegades el criteri de la decisió no és principalment la millora del servei, sinó l’estalvi en estructura. La crisi i les retallades, juntament amb un model economicista i quantitatiu de mesura de la rendibilitat social de la cultura, han afavorit unes determinades pautes de gestió, i d’estimació de l’eficiència. Tenim, certament, un desequilibri evident entre l’envergadura dels equipaments culturals disponibles i els pressupostos destinats a garantir-ne el funcionament i la provisió de continguts. Alguns membres dels patronats o dels consells d’administració de museus, per exemple, compareixen a la reunió de debat del pressupost en representació de mecenes fiscalment maltractats o d’administracions depauperades. I veuen com, davant la manca general de recursos, el capítol de personal acaba representant el 60% o més de tot el pressupost. Veuen que “el funcionament s’ho menja tot”. I pensen en reduir aquell percentatge. És comprensible; però qualsevol mesura en aquesta direcció acaba gairebé sempre perjudicant els treballadors del sector i posant en un greu risc l’equipament.

Tenim uns equipaments museístics, seguint amb l’exemple, que compleixen moltes funcions, necessàries, de gran complexitat i, sovint, d’escassa visibilitat. I és veritat que, ara mateix, només la seva posada en marxa es menja el gruix dels pressupostos. A partir del 2011 i amb les retallades això s’ha aguditzat molt. La situació de partida no era satisfactòria, però l’ha empitjorat molt la calculada estrangulació financera de les administracions catalanes per part de l’Estat i el seu sistemàtic incompliment de compromisos.

El fet que alguns serveis dels equipament culturals no els desenvolupin funcionaris ni personal laboral de l’administració i que els prestin empreses privades especialitzades ha estat una tendència general de fa temps. Quan la pressió per evitar increments de plantilles és molt alta aquesta opció d’externalitzar serveis guanya terreny. El problema és que, durant la crisi, les condicions de treball en moltes empreses del sector han empitjorat dramàticament. Aquest és un problema important. I a més, l’externalització té límits que no es poden trencar sense que fer-ho no comporti una descapitalització de l’equipament. Hi ha places d’uns perfil i d’un alt nivell de qualificació i especialització que són estructurals. Hi ha feines que són vitals per a un museu: la feina de restauració, de catalogació, de custòdia de les peces, tota l’activitat de recerca. Bona part d’aquestes places són i han de ser de plantilla. Això només es pot resoldre si fem un salt d’escala en la consideració de la cultura dins dels pressupostos públics. I em consta que hi ha aquesta voluntat.

 

En aquest punt, sembla obligat preguntar si hi ha un tracte discriminatori en les polítiques culturals de l’Estat en relació amb la cultura catalana.

Tendeixen a veure’ns com una anomalia. Només uns apunts quantificables al respecte. No sortim de l’exemple del museus. El Centre Reina Sofia pot invertir en adquisició d’obra pel seu fons patrimonial –edita uns catàlegs de noves adquisions-a una fira com ARCO, cada any, el que equival a la inversió en adquisició d’obra de tots els museus d’art de Catalunya en tres anys. Tenim estatutàriament la competència exclusiva en cultura. Però no disposem del “concert econòmic” en la cultura. I això ha estat dramàtic. Durant l’etapa de la qual tinc informació directa (2006-2010) el pressupost del Ministerio de Cultura –amb unes competència limitades- rondava els 800 milions d’euros i, en algun exercici s’havia aproximat mil milions. Quines quantitats invertia l’Estat en cultura a Catalunya? Sobretot, l’aportació corresponent a la seva participació al Liceu i als grans equipaments, i l’aportació especial a Barcelona per reconeixement de capitalitat cultural. Les quantitats agregades –uns 75 milions d’euros- eren manifestament insuficients i expressaven clarament la profunda incomoditat de l’Estat davant de la cultura catalana. Quan proposàvem un concert econòmic (calcular el pes de la cultura catalana i les seves indústries i serveis en el conjunt del sector a l’Estat: un 20/25%, per exemple) s’hi negaven en rodó. Haurien hagut de transferir-nos uns 200 milions d’euros. No hi estaven disposats. Després podien competir amb nosaltres avantatjant-nos en algunes subhastes, o bé entabanar el germans Centelles per quedar-se els negatius i originals de la col•lecció del seu pare, pagant-ne una quantitat que quedava fora de les nostres possibilitats i dels paràmetres de les polítiques europees de referència.

El pressupost de Cultura de la Generalitat se situava lleugerament per sobre dels 300 milions d’euros. Disposar o no de 150 o 200 milions més hauria fet la diferència. Quan era ministre César Antonio Molina, en un dels exercicis, el pressupost executat va quedar uns 200 milions per sota del disponible. Quan li vaig preguntar què havia passat amb els recursos restants em va comentar que havien tornat a la caixa d’hisenda. Li vaig comentar que aquells diners eren, aproximadament, els que ens correspondrien en un repartiment just i ens servirien per dotar adequadament la cultura catalana. Ell, amb cara de “no et passis”, em va respondre que ningú ho entendria i que passar de 300 a 500 era una pretensió forassenyada. Però ell sabia perfectament que els 300 milions del nostre pressupost quedaven consumits en el 90% per les aportacions compromeses a equipaments i el suport a activitats de tercers. I que per cobrir les noves polítiques o atendre noves demandes ens quedaven menys de 20 o 30 milions. La diferència real hauria significat passar de 20 o 30 milions per fer polítiques culturals, posar al dia el patrimoni, ajudar els ajuntaments o dotar les col·leccions públiques, a 230. És a dir, poder multiplicar per 10 la capacitat de fer polítiques culturals. No hauríem de renunciar a aquest ordre de magnituds, si tenim en compte la desatenció crònica que hem patit per part de l’Estat i la inhibició del gruix de les pròpies classes dirigents tradicionals.

Tenir un estat que et veu com un factor intern de distorsió, que procura disminuir-te la rellevància, que et minimitza en l’àmbit internacional, que quan li convé et disputa els recursos i et nega la condició de cultura nacional, que s’oposa a que la teva llengua sigui oficial a Europa, que –a diferència del que fa el Canadà amb el Quebec- no et permet tenir un espai propi a l’assemblea de les cultures de la UNESCO… És un obstacle excessiu. És un desgast afegit permanent. És el llast absurd de la dominació i el sotmetiment.  Per ells això de la cultura catalana només és concebible com a curiositat folklòrica, com una reminiscència del passat, com un cas extrem de tossuderia incomprensible, com una anomalia… Els resulta incomprensible que poden ser confortablement espanyols tal i com ho són ells, ens entretinguem en el nostres “localisme” extravagant. Per ells només hi ha un estat possible, una única administració veritable, un sol mercat, una autèntica cultura, una llengua digna d’aquest nom.

 

Entrant a la teva etapa com a conseller, quina mala decisió creus que vas prendre en el càrrec?

Més que prendre males decisions, en algun cas no vaig prendre –o no vam prendre, perquè penso que vam ser un molt bon equip- les decisions prou ràpidament. De vegades per no conèixer prou bé alguns problemes. De vegades perquè, tot i ser-ne conscients- l’equilibri entre l’audàcia i la prudència, entre l’ambició i el possibilisme, entre el que voldries fer i el que pots fer realment és difícil. El dia a dia se’t menja, el problema de la setmana que ve sovint no et deixa tenir la perspectiva suficient per pensar globalment. Hi ha àmbits que a mi m’interessen molt, en els quals vam actuar amb lentitud. No m’he estat de reconèixer-ho. No vam ser prou diligents a l’hora d’abordar integralment la situació precària de la fotografia, per exemple; o no vam ser prou ràpids en l’assignació de recursos cap a la producció de continguts digitals per fer més present la cultura catalana a les xarxes. Vist amb perspectiva, les actuacions en aquests i altres àmbits haurien pogut ser més contundents.

D’altra banda, no tots els esforços van obtenir a la pràctica els resultats esperats. Un dels grans èxits de la legislatura va ser, contra tots els pronòstics i les pressions, l’elaboració i l’aprovació de la llei del cinema, amb un gran consens popular i parlamentari. Va ser una alegria immensa. Un gran repte finalment satisfet. Però la legislatura ja estava pràcticament acabada i, en la nova etapa, la reiteració de les pressions i els recursos jurídics dels que s’hi oposaven no n’han permès realment l’aplicació. En política no compten les intencions sinó, sobretot, els resultats. Quant a les intencions estic molt satisfet de pràcticament tot el que vam fer; però quant als resultats m’hauria agradat que fossin millors.

 

“Els resulta incomprensible que podent ser confortablement espanyols tal i com ho són ells, ens entretinguem en el nostres “localisme” extravagant”

 

Crec que vam tenir una molt bona relació -i vam comptar amb la seva col·laboració- amb els treballadors i treballadores del Departament i també amb els representants dels diferents sectors. En general, penso que les persones del sector es va sentir ateses, encara que mai no aconsegueixes actuar a gust de tothom i segur que vam produir ferides i, en ocasions, algú es deuria sentir tractat injustament. També penso que teníem un projecte estructurat i una política global definida. Teníem uns criteris i unes prioritats que eren públiques i transparents. Potser teníem més discurs que no pas capacitat i recursos per concretar-lo; però que hi havia projecte i política em sembla que va ser substancialment reconegut. No a tothom li agradava, és clar. Però n’hi havia. I vam comptar amb el suport permanent de tot el Govern i de les formacions que l’avalaven. I també vam assolir una bona cooperació amb les diputacions i els ajuntaments. I això ens va permetre una actuació correctora significativa per tot el territori, en dotació d’equipaments, en intervenció sobre el patrimoni, etc.

Moltes coses es van poder fer amb un ampli consens. Fins i tot en relació als mitjans de comunicació que sempre susciten controvèrsia. No vam ser objectiu polític preferent de l’oposició, més enllà de les obsessions habituals de grups que s’incomoden amb la consideració nacional de la llengua i la cultura catalanes. De fet en el camp de la cultura no hi ha i no hi ha d’haver gaire marge per a la lluita partidària. Els partits no solen tenir un programa a mitjà i llarg termini gaire precís al respecte. Des del punt de vista de les polítiques generals, doncs, va anar prou bé. Des d’una perspectiva personal, va ser una etapa molt intensa i esgotadora però també molt gratificant. Una etapa d’aprenentatge i descoberta; molt rica i interessant. Estic en deute amb moltes persones que van compartir el repte de passar de la teoria a la pràctica política; de les idees al compromís i a l’atenció al detall. I també vaig tenir l’oportunitat de conèixer gent molt interessant i d’encertar noves amistats. En definitiva, ho recordo com una responsabilitat massa exigent, però com una experiència privilegiada.

 

Fotografia: Lau Vila Coma
Fotografia: Lau Vila Coma

 

El món cultural, els centres d’art i/o museus tenen la variable d’una eventual independència en les seves programacions?

Suposo que no la consideren com un factor imminent que ho capgiri tot. M’imagino que depèn de les sensibilitats dels quadres gestors; de si esperen l’hora de la independència o la temen. La independència –jo sóc optimista i penso que ens en sortirem aviat- suposarà un punt d’inflexió. En poques hores tot haurà canviat. Ara bé, hi haurà en tots els ordres una certa interinitat i un període d’adaptació i de generació de noves rutines sota paràmetres nous. Inevitablement hi haurà gent que s’identificarà amb el nou sistema de poder emergent i se’l sentirà propi; i altres, mentrestant, viuran la situació des del desconcert i amb una gran incomoditat. Alguns menystindran la República i la consideraran el símbol i l’efecte de la seva derrota política; se’n sentiran al marge. Però estic convençut que hi haurà una onada d’il·lusió i d’expectatives molt majoritària que s’acabaran encomanant als sectors més dubitatius i vacil·lants. Per enfortir aquesta onada caldrà que  les persones encarregades de posar en marxa les primeres polítiques culturals de la República siguin àgils, tinguin present la diversitat interna de la cultura catalana s’esforcin a fer valer criteris de màxima obertura. La capacitat inclusiva que tenim acreditada, en el nou context, triomfarà i suscitarà moltes adhesions. I la cultura catalana podrà mostrar, després de segles d’estar tenallada, la seva veritable dimensió. S’hauran acabat les coartades externes, per reals que hagin estat i seqüeles que ens hagin deixat.

En el context de la globalització som una cultura d’una dimensió mitjana. Com la llengua que, malgrat els intents minoritzadors persistents per part de l’Estat, disposa d’una massa crítica de parlants molt notable. De fet, el nombre de catalanoparlants arriba gairebé a doblar el nombre dels nascuts tenint el català com a llengua materna. No hi ha pràcticament cap altra llengua minoritzada del món que li passi això. Per què? Per tot un seguit de dinàmiques internes i de militàncies, sens dubte. I també perquè moltes persones de tota mena de procedències han vist el país i la seva cultura com una oportunitat. Som una cultura electiva. Ens agrada molt que les persones nouvingudes ens expliquin qui són i ens agrada encara més que s’interessin per les nostres tribulacions i vulguin compartir-les. En el projecte independentista ser català és un dret, no una obligació. Parlar català o formar part de la cultura catalana són drets, no obligacions. Són opcions i decisions voluntàries; electives.

El binomi llengua/cultura comporta molts avantatges democràtics a l’hora de les identificacions. Quan adoptes una nova llengua per identificar-t’hi no has de renunciar a cap de les altres llengües que ja saps. Les llengües i les cultures són compartibles. Un dels actius principals de la cultura i de la llengua catalanes és justament aquesta, que persones que provenen de medis i tradicions molt diferents, han escollit adoptar-les i incorporar-les al seu equipament vital. Això ens fa més flexibles i adaptables a les condicions de la globalització. En acosta a l’ideal de la nova mena de nació complexa i diversa que serà predominant en les dècades següents.

En un context tan divers com el de la Mediterrània, la independència ens ha de permetre ser més actius i influents en relació al seu mosaic de cultures. Nosaltres sempre hem tingut indústries culturals en altres idiomes. El sector editorial ha estat molt més potent en castellà que en català des del segle XVI. Hi ha societats que només tenen indústries culturals en la seva llengua. Nosaltres tenim una tradició industrial i comercial, i tenim persones prou qualificades professionalment i lingüísticament per poder editar també en àrab, en grec o turc. No hi hem de tenir cap problema. Podem editar en totes les llengües del món i ens enorgulleix tenir conciutadans d’arreu. I el mateix que pel sector editorial ho podem dir del sector audiovisual. Tenim molts factors que ens permetrien posicionar-nos millor com una potència mediterrània mitjana en indústries culturals. Però l’Estat no concep que puguem tenir una estratègia pròpia i frena tot el que no controla. Fins ara, és evident que tenir unes classes opulentes culturalment i nacionalment absentistes, que ni feien ni deixaven fer, i l’Estat maniobrant en contra, han constituït problemes gravíssims. En l’ordre del dia de la conjuntura hi ha, però, el desplaçament del paper dirigents d’aquelles classes i la construcció de l’estat propi. La possibilitat d’un nou joc amb noves regles.

La Catalunya “pija” no s’ha compromès mai del tot amb la cultura catalana. Quan va arribar la democràcia, després del franquisme, quines són les grans empreses que va crear aquest sector social per envigorir la cultura i reparar els estralls de la dictadura? Cap! Iniciatives com l’Avui o Enciclopèdia Catalana responen a lideratges particulars o de grups impulsors reduïts que susciten el suport de sectors militants que volien contribuir a l’homologació de la seva cultura. Hi va haver algunes persones i algunes famílies burgeses especialment significades i actives. Però no hi va haver cap gran empresa ni cap gran aposta ambiciosa d’una classe burgesa disposada a refer la seva identitat a partir a partir de la seva catalanitat.

Ara les coses han canviat. Aquells sectors són influents però ja no manen. No dependre’n i poder disposar en un futur immediat d’institucions sobiranes i dels propis recursos ens hauria de donar unes possibilitats immenses d’activar la cultura. Sóc dels convençuts que la consideració pública de la cultura serà un bon baròmetre per mesurar els canvis socials profund que la República haurà de realitzar. Som aproximadament un 1 per 1000 de la població mundial. Ens volem un subjecte històric i polític amb plena capacitat d’actuar. Veurem què som capaços de fer i de dir.

 

“La cultura catalana podrà mostrar, després de segles d’estar tenallada, la seva veritable dimensió”

 

La premsa i els mitjans de comunicació han creat partits polítics, però també els destrueixen. Entren dins la guerra política prenent posicions. Qui pren partit per ERC?

Cap grup mediàtic. Les perspectives de creixement i l’evident increment de la capacitat d’influir d’ERC han llimat algunes animadversions. Però cada grup mediàtic té el seu perfil, la seva genealogia i la seva orientació. Aquesta qüestió va lligada a l’origen social popular de la militància i del gruix de l’electorat d’ERC. L’arrel treballadora i popular de la formació s’ha mantingut durant els diversos relleus generacionals. I aquesta filiació tan marcada ha generat les seves inèrcies. En la practica totalitat dels ambients i segments de la vida més elitista del país, sobretot de la barcelonina, normalment no hi ha hagut mai ningú d’ERC. El partit s’ha exclòs, més que d’una forma voluntària per inèrcia, per considerar-ho un espai aliè, impropi, dels llocs d’influència on l’establishment, on la gent que remena les cireres, on la política professional s’han relacionat i reproduït. Aquesta desaparició del partit dels cercles de poder l’ha allunyat també, automàticament de la influència sobre les cúpules dels mitjans. Si hi afegim que no ha estat pas ordinàriament el partit de gent de diners o de grans capitans d’empresa, el quadre queda complet. Qualsevol mitjà pot dir de tu el que vol sense que això tingui cap conseqüència. Quan això es fa crònic, el partit ho acaba considerant com un fet establert que costa molt de canviar, com una dada de la partida.  El problema és que quan la política arriba a la població de manera gairebé exclusiva a traves dels mitjans, tenir-hi accés franc i disposar d’un tracte deferent pot fer la diferència. La relació amb els mitjans, actualment, és un element més, molt decisiu, en l’estimació de les correlacions de forces. Per això és molt meritori que, sense complicitats en la majoria de mitjans, sense empreses culturals ni de comunicació pròximes, i sense altres recursos que els d’una organització modesta, l’ideari troncal d’ERC hagi estat central dins del catalanisme durant tota la transició de l’hegemonia de l’autonomisme a la de l’independentisme.

Als anys trenta, moltes de les publicacions periòdiques que havien nascut per tot el país de la mà d’associacions populars, agrupacions culturals obreres, de centres republicans o d’ateneus, d’una manera o l’altra van anar quedant adscrites a ERC. La seva hegemonia relativa durant el cicle republicà, doncs, es fonamentava en part en aquella tradició i aquell ecosistema. Ara, però, les noves quotes d’hegemonia ideològica i política relatives no han comptat amb un suport equivalent. L’única excepció, que s’explica per la menor rellevància de les disponibilitats de capital i pel caràcter horitzontal de la seva difusió, la trobem en les xarxes socials i en alguna premsa digital. Encara no ho tenim ben estudiat, però segurament les explicacions s’assemblaran a les que permetran comprendre millor la proliferació de noves formes de lideratge de caràcter “heterodox” respecte al model consagrat per la “vella política”.

Complementàriament, ERC tampoc ha prestat una atenció prou sostinguda als seus lligams amb el món cultural i intel·lectual. El pes de les urgències en les reivindicacions caràcter social i estrictament polític, i la concentració de les energies de l’àmbit cultural en la defensa de la llengua, han deixat sovint en un segon terme la “militància política en la cultura”. En aquest aspecte es va encetar un gir ja fa uns quants anys (per això es va prioritzar la gestió del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació durant el segon Govern de coalició d’esquerres). I ara, aquella tendència més “culturalista” s’ha incrementat. Hi ha consens intern sobre la necessitat d’acostar-se més als diferents sectors culturals, de tenir-ne un coneixement més profund, per presta’ls-hi un millor suport polític i vincular-s’hi més estretament. Cada vegada més persones rellevants d’aquests sectors es van incorporant de diverses maneres i fent aportacions a l’activitat del partit i del seu entorn. I la Fundació Irla és una plataforma molt adequada per facilitar aquestes relacions i canalitzar l’intercanvi d’informació i de propostes i la col·laboració en projectes. Tot això demana una cocció lenta i la construcció d’espais de respecte i de confiança per totes les parts. Però ja estem en marxa.

 

“El focus dels mitjans ens enlluerna tant que, per contrast, tota la resta queda en la penombra, devaluat i menystingut”

 

Tornant als mitjans, tu ets soci de El Crític.cat.

Sí, sóc del grup inversor inicial de Crític. Es tracta d’unes inversions modestíssimes, val a dir-ho. Conec el nucli impulsor –havien estat alumnes meus- i em mereixen tota la confiança personal i professional. Però la vinculació política dels socis inversors cooperatius no condiciona la línia editorial del mitjà. Partint de la intenció inicial –que per a mi va ser i és decisiva-  de voler posar en marxa una publicació digital d’esquerres. En el meu cas, l’adhesió al projecte al costat, entre d’altres, de professors de periodisme i de periodistes, ve motivada per la  preocupació per les condicions de treball cada vegada més desfavorables que troben els i les professionals. El periodisme està patint molt durament el canvi de model tecnològic i econòmic de les indústries culturals i de la comunicació. N’és, des de tots els punt de vista, una de les víctimes principals.

La nostra societat tendeix a veure la realitat a partir dels mitjans. Les xarxes socials ens proporcionen la il·lusió de convertir-nos en imitadors dels periodistes. Però no és tan senzill. I el problema és que en aquesta imitació, acabem utilitzant uns criteris semblants als periodístics –tot i que caricaturitzats- d’assignació d’interès informatiu. L’interès informatiu tal com l’han configurat els nous i vells mitjans de comunicació es fonamenta en quatre pilars principals que no deixen el periodisme en gaire bon lloc:

Primer, l’actualitat; allò que està passant o acaba de passar fa cinc minuts, és més notícia que si va passar fa dos dies. Segon, que el tema sigui conflictiu, que hi hagi marro, amb bons i dolents, amb víctimes i botxins; s’ hi ha conflicte hi ha la base per a un relat, potser per a una bona història. Tercer, que allò que hagi passat sigui excepcional, que sigui poc habitual, que tingui elements de singularitat; si li passa a tothom cada quinze dies és rutinari i no mereix atenció. Quart, que sigui espectacular; un esdeveniment que sigui recent, conflictiu i excepcional serà més atractiu pels mitjans de comunicació si és espectacular; si hi ha quinze litres de sang, és més espectacular que si només n’hi ha dos; si hi ha 37 víctimes, és més espectacular que si només n’hi ha dues. I l’espectacularitat s’ha de poder mostrar. Es necessiten fotografies, imatges que testimoniïn aquella espectacularitat.

Seguint aquest patró de valoració resulta que la nostra vida ordinària, la vida del 99% de la població, els nostres afectes i esforços, la nostra complexa quotidianeïtat no encaixen en els paràmetres d’interès informatiu que hem enumerat. I els mitjans no en parlen. Els mitjans parlen sobretot i destaquen aquell altre 1% que compleix els requisits. I llavors ve el pitjor de la història. Com que miren la realitat preferentment des del mitjans i com que els mitjans actuen com a veritables finestres i com a focus que projecten llum sobre alguns aspectes de la realitat, resulta que nosaltres arribem a conclusions fonamentals i ens forgem opinions sobre el món i la vida a partir d’aquell 1% actual, conflictiu, excepcional i espectacular. El focus dels mitjans ens enlluerna tant que, per contrast, tota la resta queda en la penombra, devaluat i menystingut.

Per això és important que disposem de projectes de mitjans encapçalats per professionals que s’estimin el periodisme i que no tinguin cap altra servitud que la seva consciència.

I deixeu-me dir, encara, per no semblar més pessimista del compte, que la comunicació i la cultura són plenes de paradoxes. I que, sense pràcticament mitjans independentistes, bona part del país se n’ha fet. O que Esquerra Republicana, per exemple, sense disposar de mitjans afins, ha condicionat més que cap altra formació l’agenda política catalana dels darrers anys.

 

Després d’aquest repàs, prou exhaustiu, com a última pregunta, ¿per quan hem d’esperar la República catalana?

 Si hi ha pressupostos, i és molt important que n’hi hagi perquè ja hem conegut les limitacions que comporta no tenir-ne… Si hi ha pressupostos, hi haurà referèndum o eleccions  d’aquí a un any aproximadament. Tant en un cas com en l’altre és molt important que l’ànima transformadora dels comuns emergeixi i que el món ex convergent es consolidi en el seu espai. En el cas del referèndum, per blindar la majoria partidària de fer-lo, per fer-lo el setembre del 17, i per guanyar-lo. En el cas de les eleccions, perquè tot apunta que dibuixaran una doble possibilitat de construir una majoria precària. Una opció serà una majoria o quasi majoria independentista explícita. L’altra, una majoria de formacions explícitament d’esquerres. Però, per anar bé, per poder batre l’Estat, necessitarem una majoria molt àmplia que només pot resultar –segons el meu parer- de la combinació de les altres dues. Hi ha una gran feina a fer. Feina de conciliar posicions entre l’esquerranisme més refractari a cap acord amb sectors procedents de l’antiga CDC, encara que assumeixin un programa socialdemòcrata; i, a l’inrevés, de convèncer el nou independentisme de perfil més liberal conservador que assumeixi la conveniència d’un pacte amb sectors anticapitalistes. Si no es vertebra en algun moment la gran aliança per derrotar l’Estat, acabarem no podent assolir ni els objectius de l’independentisme ni els de l’esquerra. I com a independentista d’esquerres em semblaria lamentable. Tenim i tindrem una oportunitat històrica magnífica al davant i cal esperar que –des de la defensa de les conviccions de cadascú- sabrem estar col·lectivament a l’alçada.

Com deia fa un moment, aquest any serà decisiu per moltes formacions on conviuen tendències molt diverses i que hauran d’actualitzar les seves respectives organitzacions. Comuns, demòcrates europeus, Cup, etc. Anem cap a un escenari on algunes les formacions polítiques catalanes tindran d’entrada la militància dividida i, malgrat tot hauran de prendre posicions definides davant de qüestions fonamentals. Proclamem la República Catalana i fem un estat propi? En comprometem amb aquest nou estat encara que l’hegemonia en la seva construcció la tinguin les esquerres? Etc.

 

A ERC, però, sembla que hi hagi molta tranquil·litat…

La tranquil•litat ve determinada per la confiança en els propis postulats i pel lideratge de l’Oriol Junqueras. A ERC hi conviuen tradicions diferents, la social cristiana, la republicana estricta, la socialdemòcrata, la marxista, la llibertària… Però ara mateix hi ha unanimitat en el camí a seguir. Som d’esquerres i som independentistes. I això ho compartim al 100%. Estem creixent en nombre de militants, sobretot dones. Hem pogut incorporar quadres i persones rellevants procedents d’altres filiacions polítiques. Tenim unitat i estabilitat interna. I tenim confiança en el futur.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca