Sant Jordi / Partit Popular Català
Sant Jordi / Partit Popular Català
Per Jordi Aragonès i Martínez

El Partit Popular, com molts de vosaltres ja sabeu, ha esdevingut el potent referent del centredreta i de la dreta espanyola des de la Transició. Aquest partit és la versió ampliada i perfeccionada d’Aliança Popular, una federació de forces polítiques que va néixer de la unió de diverses personalitats provinents del Règim Franquista; una opció política, la d’Aliança, amb uns resultats no molt brillants en els primers anys de democràcia però que ha demostrat saber aglutinar el vot dretà amb el pas del temps. Tanmateix, la història del Partit Popular neix uns anys abans, en els últims capítols de la dictadura, i neix, també, lligada al ministre estrella del Franquisme: Manuel Fraga Iribarne. El que miraré de resumir en aquests tres articles, doncs, seran els orígens del partit, els anys en els quals es va constituir el Club Àgora i, posteriorment, Reforma Democràtica de Catalunya (germana catalana de Reforma Democrática), el primer partit polític de Manuel Fraga, que més tard s’unirà amb altres associacions polítiques per a crear Aliança Popular. Una aventura política, la de Fraga, que podríem afirmar que va néixer a Catalunya i que va rebre, fins i tot, finançament del Partit Comunista.

El cas MATESA

Per trobar els orígens del Partit Popular hem de posar la vista bastants anys abans de la seva fundació: hem de remuntar-nos a les acaballes de Règim Franquista, l’any 1969, quan per aquelles dates el cas de corrupció MATESA havia provocat una sacsejada en el govern espanyol. Recordem que amb la Llei de Premsa, que Fraga -en tant que ministre d’informació- havia promogut, es va permetre que els mitjans de comunicació tractessin en profunditat (i amb llibertat) aquell cas de corrupció que afectava durament a molts dirigents de l’Estat. Fraga podia veure, també, l’ocasió per debilitar una de les altres faccions del Franquisme, els tecnòcrates, molt involucrats en aquell cas de corrupció.

Fos com fos, el cas MATESA va produir la substitució de gran part dels ministres del moment. El General Franco, com en altres ocasions, va actuar de manera salomònica destituint uns i altres, castigant tant els implicats en el cas com els qui l’havien destapat, i per aquest motiu el mateix Fraga (a la imatge, davant els micròfons) va veure’s desposseït del seu càrrec de ministre d’Informació.

El nou consell de ministres sorgit d’aquell daltabaix i designat pel General Franco presentava clares diferències amb els anteriors governs: es tractava d’un govern amb una total presència de ministres tecnòcrates. Es trencaven, doncs, els equilibris entre les famílies del Franquisme. El gran triomfador era, de manera clara, l’almirall Carrero Blanco, que semblava ser qui realment havia escollit els noms per al nou govern entre la facció que li era més pròxima, els tecnòcrates, pròxims a l’Opus Dei. En canvi, els sectors anomenats azules (Fraga un dels seus principals exponents), més pròxims a l’aparell de Falange, eren els grans derrotats. Les crítiques al nou govern per part de personalitats del Règim eren nombroses: l’almirall i exministre Pedro Nieto Nuñez, els falangistes José Antonio Elola-Olaso o Raimundo Fernández Cuesta, Fernando María Castiella… tots ells varen criticar el nou govern tecnòcrata, tots ells, de fet, se sentien part d’un mateix bàndol: el bàndol dels exclosos en el nou govern.

Jorge Fernández en Cecot / Partit Popular Català
Jorge Fernández en Cecot / Partit Popular Català

Primers moviments

L’exministre Fraga Iribarne, en paraules de Joan B. Culla, va extreure dues conclusions d’aquella crisi: la primera era que la vida de Franco i la del seu règim polític estaven unides, per tant, la mort de Franco (com formularà també Fernández Cuesta) significarà també la mort del Règim. La segona conclusió era que, sense els recursos mobilitzadors i mediàtics del poder (a finals del 1971 l’exministre perdria, fins i tot, el doble escó de consejero nacional del Movimiento i procurador en Cortes), si Fraga volia jugar un paper rellevant en la política després de la defunció del Caudillo, en un nou tauler forçosament marcat per l’opinió i el sufragi, necessitava començar a dotar-se de dues coses: d’un discurs programàtic personal i identificable, i d’una base política organitzada per tot el territori.

En relació a crear un discurs polític clar i propi, Fraga realitzarà entre l’any 1969 i 1973 dos llibres: El desarrollo político (1972) i Legitimidad y representación (1973), a més de cinquanta-una conferències o seminaris i diverses entrevistes a la premsa. L’exministre estava disposat a no rendir-se, a jugar un paper rellevant en el panorama polític que s’acostava a partir de la pròxima mort del dictador.

De cara a la creació d’una base política al llarg del territori, és a dir, a buscar suports polítics reals entre la societat, hem de destacar una trobada molt important: el sopar al restaurant Jockey de Madrid del dia 9 de gener de 1970 entre l’exministre Fraga, l’empresari Josep Maria Santacreu, el periodista Manuel Milián Mestre i el notari Ballarín Marcial, el qual animaria a repetir aquella mena de trobades (en vistes a crear un futur projecte polític). Segons Joan B. Culla “Fraga, de tarannà populista i amb sòlides arrels rurals, va veure en l’activisme de Milián i en les disponibilitats econòmiques de Santacreu un suport gens negligible de cara a organitzar, a Catalunya i a tot l’Estat, un embrió de força partidària”.

En aquella trobada s’hi va plantejar també el primer moviment d’acció política d’aquell grup entorn al Ministre Fraga Iribarne: Destruir el que –en paraules de Milián Mestre- era el mascaró de proa del Franquisme a Barcelona, és a dir, fer caure l’alcalde José María de Porcioles (a la fotografia, el de l’esquerra). El fraguisme estava naixent i el seu primer camp de batalla seria a la capital catalana.

Arribats aquí, hauríem de reflexionar sobre l’interès d’aquell grup fraguista a fer caure l’alcalde Porcioles criticant el lamentable desori urbanístic propiciat per ell: el ministre Laureano López Rodó (com abans hem esmentat, membre de la facció tecnòcrata del franquisme, oposada a Fraga) havia estat –sempre amb el suport de Carrero Blanco- el gran valedor de Porcioles al davant de l’alcaldia de la capital catalana. Per tant, fer caure Porcioles significava debilitar Laureano i significava, també, debilitar als tecnòcrates.

El fraguisme, doncs, va començar a actuar contra Porcioles des d’El Noticiero Universal dirigit per José María Hernández Pardos. Uns atacs, però, que varen ser aturats pel mateix sector afí a Porcioles (fet que demostra l’efectivitat dels mateixos) quan un grup d’amics i parents de l’alcalde varen adquirir el mitjà de comunicació. Joan B. Culla ens ho recorda: “En efecte, a mitjan 1972, després de fortes pressions polítiques, elements afins a Porcioles i a l’Opus Dei –a través del Banco Condal- aconseguiren el control empresarial del vespertí i hi posaren al capdavant un periodista amistós amb l’encara alcalde: Manuel Tarín Iglesias”.

Tanmateix, l’operació de l’entorn català de Fraga continuà sense aturador i, a l’any 1974, a través de l’editorial DIROSA, Eduardo Moreno Ibañez i Francesc Martí Jusmet publicaran la critica més dura i contundent que s’ha fet mai contra el porciolisme: El llibre Barcelona ¿a dónde vas?.

Es prepara el Club Àgora

Paral·lelament als moviments per fer caure Porcioles (i debilitar el bàndol tecnòcrata), Fraga va anar repetint i augmentant les seves trobades amb representants de primer nivell de la societat catalana. Es va decidir crear, també a Catalunya, un grup d’estudis que servís com a tribuna pública d’aquell fraguisme cada dia més fort. En aquest sentit, al dietari de Fraga, s’hi registra el juny de 1972: “Fin de semana en Barcelona: preparación del Club Ágora. Asisten José Santacreu, Manuel Milián, Fabián Estapé, Horacio Sáenz Guerrero, Wifred Espina, Eduardo Tarragona y muchos otros. Largos diálogos sobre Cataluña y España entera”.

Aquell fraguisme català que estava naixent i que fundarà el Club Àgora va tenir un punt d’inflexió el dia 21 de setembre de 1972, quan l’empresari Santacreu oferirà la seva casa pairal per celebrar-hi un contacte discret entre Fraga i representants de diverses sensibilitats polítiques i socials (tant d’esquerra, de centre com de dreta) de la Catalunya del moment. Posteriorment es coneixerà aquella trobada com la trobada del Lluçanès.

Joan B. Culla ens escriu que “al voltant del polític gallec, s’hi varen aplegar una trentena de comensals de molt diversa posició: antics exiliats del 1939, com ara l’advocat Josep Andreu i Abelló o l’editor Joan Grijalbo, <<gent totalment llançada als braços de la situació, com per exemple Carles Sentís>>, elements crítics dins la legalitat (els advocats Joaquim Arana, Simeó Miquel o Josep M. Vilaseca i Marcet, el jutge José María Belloch, els professors de dret Pedro Penalva Borràs i Francisco Ferndández de Villavicencio…), represaliats o empresonats pel règim (l’europeista Jordi Prat Ballester, el nacionalista Jordi Pujol i Soley…), el banquer instal·lat a Madrid Domingo Valls Taberner, així com diversos col·laboradors i amics de l’amfitrió”.

En aquella trobada es va parlar en profunditat sobre la relació de Catalunya i Espanya. L’exministre Fraga Iribarne, per exemple, va apostar per avançar cap a una regionalització de l’Estat espanyol sustentada sobre una descentralització administrativa amb un fort accent en els plans econòmics i socials. Jordi Pujol, per contra, va defensar que s’havia d’avançar cap a la implantació d’una autonomia per a Catalunya i el restabliment de l’Estatut de l’any 1932. Per altra part, amb una contundència molt més marcada, Joaquin Arana i Eduardo Moreno varen defensar els drets nacionals de Catalunya amb tal vehemència que Fraga va reaccionar iradament i es calmà, sols, gràcies a l’aparició d’una tempesta de finals d’estiu.

Un temps més tard, a mitjans 1973, el fraguisme va fer un altre pas per constituir-se, seriosament, com a opció política: es va crear el quarter general, el centre d’estudis Club Àgora. Curiosament, aquella entitat es va domiciliar al carrer Villarroel número 45 de Barcelona, a un entresol de 800 metres quadrats que era propietat de Josep Maria Santacreu, a un entresol, de fet, que més tard serà la seu del partit Reforma Democràtica de Catalunya i, uns anys mes tard, a causa de les iròniques voltes que dóna la vida, serà la seu nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El local es va dotar d’una sala d’actes i d’una biblioteca, la reforma va tenir un cost de 27 milions de pessetes i les varen pagar els empresaris Francesc Rubiralta, Jaume Torras i Dieter Staib. Manuel Milián Mestre, al seu llibre Nihil Obstat ens explica de tal manera el Club Àgora: “Así las cosas, Club Ágora posibilitó contactos interesantes y colaboraciones políticas significativas. De allí surgieron notables iniciativas que potenciaron el dialogo clandestino con fuerzas políticas antifranquistas, y trabaron no pocos vínculos que luego, muerto Franco, serían de enorme utilidad: Jordi Pujol, Heribert Barrera, Agusti de Semir, J. Bofill, A Gutiérrez Díaz, Tarradellas, R. Tamames, Teniente General Díez Alegría, Fernando Ma. Castiella, militares clandestinos de la UMD, Vázquez Montalbán, Perich y el grupo de intelectuales que escribían en Por Favor, el editor Joan Grijalbo, Antonio de Senillosa, Eduardo Moreno y Francesc Martí Jusmet, Juan Manuel Sanz –que tenía empleado en su empresa a José Miguel Abad- Fernández Ordóñez, etc. Aquellos contactos trabajaron muchísimas conexiones y colaboraciones que serían luego fundamentales para tejer en la primerísima Transición entre 1975 y 1980 bajo el liderazgo de Manuel Fraga y José María de Areilza”.

A més a més, Manuel Milián Mestre, ens diu també en el llibre Nihil Obstat que el Club Àgora va ser fonamental per dos motius: “Dos hechos determinantes surgieron del Club Ágora y sus gentes: la publicación del libro-escándalo “Barcelona, ¿dónde vas?, de Martí Jusmet y Eduardo Moreno, que significó la caída del Alcalde J.M. Porcioles, y supuso una verdadera batalla política, desconocida todavía hoy, entre Barcelona-Madrid y Londres –en cuya embajada de España estaba Fraga Iribarne-; y la construcción de la denominada Operación Tarradellas, que luego tantos padrinos ha tenido, pero que espero poder documentar próximamente para probar que la idea y el proyecto ni le pertenecen a Manuel Ortínez, ni a Carlos Sentís, si bien ambos jugaran papeles destacados en la operación regreso. En algún archivo de Madrid debe existir un informe sobre la conveniencia de esta operación política de 1974 o 1975 sugiriendo la oportunidad de utilizar la legitimidad de Tarradellas para reconstruir la democracia e integrar a Cataluña en el proceso. Estos informes los redacta el aquí firmante, que mantenía contactos sistemáticos con Saint Martin Le Beau desde 1974, y que trató de auxiliar a Tarradellas al final de sus años de exilio, gracias a la generosidad económica del entonces banquero y empresario Josep Ma. Santacreu. En 1976 consta en el Ministerio de Gobernación una propuesta formal para retornar a Cataluña al President Tarradellas bajo determinadas condiciones. Con Fraga no prosperó totalmente la idea, pero un año después Otero Novas, ministro de la Presidencia con Adolfo Suárez, plantearía dicha operación a partir de mi informe, que sería validado por el coronel de los servicios de inteligencia que Suárez mandó al encuentro del exiliado en la Lorena francesa.”

Així les coses, sabem que cap a l’any 1973 Manuel Fraga i els seus col·laboradors catalans havien aconseguit diverses fites: havien fet caure l’alcalde Porcioles de Barcelona (protegit del laureanisme) i havien promocionat a Fraga en desenes de conferències, seminaris i entrevistes. Havien creat, també, un centre d’estudis que serà l’embrió que es convertirà en el partit polític Reforma Democràtica de Catalunya. Fraga, després de veure’s apartat del càrrec de ministre, no semblava resignar-se a deixar de jugar un paper principal en la política que s’acostava.

12-O / Sant Jordi / Partit Popular Català
12-O / Partit Popular Català

Exilien Fraga a Londres

Ara bé, si bé Manuel Fraga anava articulant un futur moviment polític per a Espanya que li permetés jugar un paper principal en la política estatal, el tàndem Carrero Blanco-López Rodó, també cap a l’any 1973, aconseguirà unes quotes de poder immillorables: el dia 9 de juny l’almirall serà nomenat President del Govern i, per altra banda, López Rodó (a la dreta de la imatge) serà nomenat ministre d’Afers Exteriors. En tant que planificador de la política exterior espanyola, el nou ministre d’Afers Exteriors va prendre una decisió envers Fraga, conscient de l’antipatia que aquest li tenia: enviar el seu rival a fer d’ambaixador a Londres. Evidentment, els motius d’aquesta decisió no estaven en l’interès de buscar quelcom diferent en les relacions amb els britànics, ans al contrari, simplement tenien com a objectiu apartar ben lluny dels centres del poder espanyol l’ambiciós exministre d’informació i turisme.

Tanmateix, Fraga, des del seu exili londinenc, no va pas deixar de treballar en la idea d’organitzar la seva aposta política per al futur postfranquisme. Joan B. Culla ens ho explica de manera clara: “Ara, si els seus adversaris havien confiat que la missió diplomàtica de Fraga el desconnectés del fraguisme embrionàriament organitzat i li fes perdre notorietat mediàtica, es van equivocar de mig a mig. Circumscrivint-nos només a Catalunya, l’ambaixada londinenca esdevingué ben aviat una plataforma des de la qual obsequiar els generosos mecenes  com Santacreu a les seves estades a la ciutat, acollir les freqüents visites de Manolo Milián, <<que era un hijo más>>  i que havia començat a elaborar una biografia de Fraga, o rebre a <<mucha gente de Barcelona>>. El dia 20 d’abril de 1974, per exemple, l’ambaixador anota al seu dietari: <<Almuerzo mano a mano con Jordi Pujol. Debo decir que estuvo franco; no le interesaba el huevo sino el fuero. “Somos nacionalistas, y lo que nos interesa es la identidad, el hecho diferencial”. Yo le respuse que, a mi vez, era nacionalista de España; pero que aceptaba las autonomías para unión más perfecta de los españoles>>.

Per altra banda, el bienni britànic de Fraga es va veure puntejat per una dotzena de viatges a Espanya, la majoria dels quals amb escala a Barcelona, on els seus amics polítics li preparaven contactes, convocatòries i tribunes. Contactes, per exemple, amb militants comunistes de relleu com l’advocat Agustí de Semir o el metge Ramon Espasa, amb l’arquitecte progre Ricard Bofill i fins i tot amb el secretari general del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz. Pel que fa a les noves tribunes, les més importants van ser els <<Premios de Periodismo Manuel Fraga Iribarne>>, instituïts a finals de 1973 gràcies, un cop més, als diners de Santacreu i també de l’editor Grijalbo […]

En una trobada que el redactor d’aquest article va mantenir amb Manuel Milián Mestre, Mestre esmentava que el Club Àgora es va constituir amb el Sr. Juan Echevarría de President i amb ell de director. A part, un gendre de l’editor Juan Grijalbo es trobava entre els membres del Club. Durant aquella etapa, Grijalbo donava diners tant per al Club Àgora com per als Premis de Periodisme Manuel Fraga i, en paraules de Milián Mestre: “Fraga era l’únic home capaç de fer de pont i portar la Democràcia. I això el Partit Comunista ho tenia molt clar. Per això el PCE em portava ajuts i calers. No sabíem que eren del Partit Comunista, eren de Juan Grijalbo, va ser després que vaig esbrinar que eren del Partit Comunista.”. Així doncs, l’aventura política de Fraga, no sols va néixer a Catalunya, sinó que, per la funció que podia jugar l’exministre gallec, el Partit Comunista -segons Milián Mestre- va enviar diners per finançar aquella operació política. Cal pensar que en aquells temps que Suárez encara estava molt còmode dins les estructures del Franquisme, Fraga era qui realment estava bastint un grup de gent disposada a transformar el règim franquista cap a una democràcia, sense passar per la ruptura, sempre des de la reforma. Fraga era, de fet, l’elaborador d’una operació política que més tard utilitzaria el mateix Suárez quan va posar en pràctica la Unión del Centro Democrático.

Quan es va fer la primera entrega dels premis de periodisme Manuel Fraga Iribarne, l’any 1974, l’exministre i –en aquell moment- ambaixador, va viatjar a Barcelona, on va passar cinc dies amb una agenda pròpia d’un cap d’estat. Segons ens explica Joan B. Culla, Fraga realitzà durant aquells cinc dies una audiència amb el cardenal-arquebisbe Narcís Jubany, una pujada al monestir de Montserrat, diverses entrevistes amb els diaris locals i una roda de premsa on utilitzà verbs com liberalitzar, democratitzar, regionalitzar. Hi hagué també una passejada per la Rambla, àpats oficials oferts per l’alcalde Masó i el president de la Diputació, Samaranch; presentació del seu últim llibre, La República, un sopar al Palau Nacional de Montjuïc on es realitzà el lliurament dels premis amb l’assistència de tres ministres, totes les autoritats i 1500 comensals. En el discurs en motiu de l’entrega dels premis, Fraga va criticar tant l’extrema dreta com l’extrema esquerra; els primers, els acusava d’immobilistes, d’antipapistes i de tatxar de corrompuda a la joventut, els segons, de revengistes i de voler un procés revolucionari a Espanya, i va reivindicar la evolució i la reforma des de postures polítiques de centre.

Ens segueix explicant Joan B. Culla que, evidentment, els postulats reformistes de Manuel Fraga podien tenir una bona acollida entre els estaments conservadors de la burgesia del moment, ara bé, fins i tot l’esquerra barcelonina més mordaç [sic] reconeixia el protagonisme de Fraga i li auguraven un futur important. De fet, la revista humorística Por favor (portada per Manuel Vázquez Montalbán, Perich, Juan Marsé…) va dedicar dues de les seves primeres portades al polític de gallec. En una de les portades apareixia el rostre de l’exministre i al damunt l’enunciat “Operación Fragamanlis”, fent referència al paper que tot just acabava de jugar el cap conservador grec Konstantinos Karamanlís per a fer el pas de la dictadura dels coronels a la democràcia a Grècia.

En el següent article explicarem el paper dels fraguistes durant el govern d’Arias Navarro, les asociaciones políticas, la mort del dictador i el naixement de Reforma Democrática i, paral·lelament, Reforma Democràtica de Catalunya.

Per saber-ne més:

  • CULLA, Joan B., La Dreta Espanyola a Catalunya (1975-2008). Barcelona, Ed. La Campana, 2009.
  • FRAGA IRIBARNE, Manuel, Memoria breve de una vida pública. Barcelona, Ed. Planeta, 1983.
  • FRAGA IRIBARNE, Manuel, En busca del tiempo servido. Barcelona, Ed. Planeta, 1988.
  • MILIÁN MESTRE, Manuel, Fraga Iribarne retrato en tres tiempos, Barcelona, Ed. DIROSA, 1975.
  • MILIÁN MESTRE, Manuel, Nihil Obstat, el bosque político. Barcelona, Ed. CINCTORRES CLUB, 2008
  • MILIÁN MESTRE, Manuel, Els ponts trencats, Barcelona, Ed. Pòrtic, 2015.
  • MORENO, Eduardo, MARTÍ, Francisco, Barcelona ¿Ha dónde vas? Barcelona, Ed. DIROSA, 1974.
  • PENELLA, Manuel, Los orígenes y la evolución del Partido Popular, Salamanca, Ed. Caja Duero, 2005
  • RODÓ LÓPEZ, Laureano, Claves de la transición. Memorias IV, Barcelona, Ed. Plaza & Janes, 1990

Un article original de

ab origine