Fotografia: Diana Colominas

Joan M. Minguet Batllori (Cornellà de Llobregat, 1958) és un home inquiet, diu tot allò que pensa i pensa tot allò que diu. És professor d’Història de l’Art Contemporani i d’Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona, parla carinyosament dels seus alumnes i l’amplíssima majoria tenen molt bon record de les seves classes, on convida a artistes punters i desperta les ments. Ha estat President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art entre el 2010 i el 2016. Les seves opinions han generat polèmica, entusiasme. S’explica clarament i amb les seves mans descriu les paraules que diu. Els quadres d’Anna Llimós presideixen l’entrevista. Diana Colominas immortalitza la conversa.

Per què al segle XXI hem de parlar d’art als mitjans de comunicació?

Perquè l’art forma part de la cultura d’una societat i, a pesar del que pensen molts polítics, sense un art combatiu les societats envelleixen, es queden apàtiques i no tenen possibilitat de respondre als reptes actuals. Això sempre que entenguem l’art com a eina transformadora. Jo entenc que la pregunta podria ser: per què hem de parlar d’art en una revista alternativa? Si és per parlar del que parla tothom, de les grans exposicions, dels grans artistes del passat, potser no cal. Ara, si es parla de l’art d’avui, dels artistes dels nostres temps, del paper de les institucions, de la gent que busca en l’art un camí transformador… Llavors ha de ser així, a pesar que fa la sensació que els polítics de les formacions que volen transformar la societat sembla que no se n’adonin i no presten massa atenció a aquesta possibilitat: que  l’art ajudi a transformar els ciutadans, a remoure consciències.

“Si no existís la crítica, l’art seria com l’esport, que desperta adhesions però que ningú posa en qüestió o analitza fora del crit o l’insult.” – vas dir en l’entrevista que et va fer Montse Frisach a l’Avui el 2 de juny del 2015. Avui en dia la crítica pot crear debats públics al voltant de l’art?

No sé si pot o no, però ho hauria d’aconseguir. El que passa és que els mitjans tradicionals han anat escapçant tota possibilitat de pensament crític, no només en l’art sinó en totes les seves seccions. En la política s’estableixen binomis, que si unionistes vs. independentistes, que si sistema vs. antisistema. Això és un reduccionisme absurd. El pensament crític implica valorar-ho tot, no caure en les banalitzacions i els simplismes. En el camp de l’art, la crítica ha hagut de trobar nous camins. Els diaris, que eren una de les seves seus tradicionals estan escapçats, gairebé no hi ha possibilitat de pensament crític, allà. I a la televisió no cal ni dir-ho. Pels dirigents dels programes audiovisuals, la controvèrsia de fons no existeix, tot ha de senzill, ben mastegat. Això vol dir que la crítica s’ha desplaçat cap a altres llocs, pàgines web, petits cenacles, cap a llocs petits on es retorna a les trobades diguem-ne socràtiques… Jo sempre dic que els petits grups mouen les coses, les masses sempre van a favor del poder.

 

Fotografia: Diana Colominas
Fotografia: Diana Colominas

 

A principis del Segle XX si que podríem dir que hi havia debats públics al voltant de l’art. Hom es mostrava a favor o en contra de l’art abstracte, per exemple. O potser és una imatge romàntica.

Jo crec que no és romàntica aquesta imatge, és més aviat irreal. Els debats sobre l’abstracció o sobre d’altres ruptures en el món de la creació eren minoritaris. L’art sempre és minoritari. Si tu llegeixes els crítics dels grans diaris francesos i italians, la gran majoria estaven en contra de tot allò que sortís de la norma, estaven a favor de l’ordre. Estem més o menys igual, però ha canviat molt el context. La tecnologia, el món cibernètic, ens ha canviat les regles del joc. Les eines de discussió les hem de vehicular per altres camins. Quan critiquem els mitjans periodístics que ens han eliminat tribunes de pensament, ho fem perquè forma part d’una banalització general de la societat, però no deixar de ser lògic. A mesura que el diari tradicional redueix pàgines és comprensible que es concentri en aquelles pàgines que tenen més acceptació social: els esports, les notícies de famosos… És la raó de la cultura de masses. Ni pensar ni ajudar a pensar. Però els mitjans públics haurien de posar un contrapès a aquesta tendència.

 

“Jo sempre dic que els petits grups mouen les coses, les masses sempre van a favor del poder”

 

De fet, amb la banalització, va sortir el teu famós article sobre la banalització de la cultura, que va crear un debat posterior; titulat: Bibiana Ballbè com a símptoma o la cultura de la riota.

Sí, aquell article va generar un fenomen que ni jo mateix m’esperava. Però no sé si realment hi va haver un debat. A les xarxes, i ja saps que en sóc un fan, es reprodueix la lògica de l’esport: o ets dels meus o ets enemic. Un bàndol que deia “ja era hora!”, com si jo volgués anar contra la periodista, quan jo parlava d’ella com d’un símptoma. Uns em van aplaudir, sí. Però també em van ploure insults de tota mena. En Bernat Dedéu fins i tot va venir a dir que jo havia d’anar al psicoanalista perquè estava enamorat de la Bibiana Ballbè, què per això l’atacava. Però jo no acabo de saber si això que es produeix en un moment determinat a la xarxa és un debat o no en el sentit antic o és un posicionament de fer fronts, no sé si ens porta enlloc.

Moltes vegades en portals com FilmAffinity, que exerceixen la crítica sobre pel·lícules, es limiten a puntuar-les, a posar estrelles a les pel·lícules. Sigui per recomanar-les o per que les vagis a veure. També el crític actua com un prescriptor. No seria més fàcil per el crític posar estrelles als quadres?

I no seria millor, per contra, treure les estrelles de FilmAffinity, o de Fotogramas, i de tants altres llocs que ens fan creure que aquestes puntuacions són neutrals? Jo, que com a professor lamento haver de posar notes, estic en contra de la puntuació d’una pel·lícula, d’un quadre o d’una revista. Puntuar-ho tot és un reduccionisme que no permet el matís, el debat, o hi estàs d’acord o no, i prou. D’aquesta revista (Mirall) pot ser que a mi no m’agradi la portada, però l’interior sí; que un article em sembli fabulós i un altre no; per tant, què he de fer, la mitjana aritmètica? No fotem! La crítica com a prescriptora no crec que tingui massa utilitat. Potser hem viscut enganyats amb aquesta història de la crítica que recomana i que jutja. Quan un crític està expressant la seva opinió fins al punt de reduir-ho tot a una puntuació, més que saber coses sobre allò que està criticant, l’estem coneixent a ell. I a mi personalment no m’interessa conèixer els crítics, m’interessa conèixer el que poden aportar al debat cultural que arranca d’una pintura, una pel·lícula o una revista.

 

Fotografia: Diana Colominas
Fotografia: Diana Colominas

 

És molt interessant que treguis el tema de que la crítica com a prescriptor s’ha acabat, ja que també podem veure com la crítica ha anat cap a la institució, ha passat a fer critica institucional. Fan critica cultural. Està bé que els crítics parlem de la institució cultural i no del fet pròpiament artístic? 

Jo faig molta crítica institucional. És cert. També hi ha molta gent que parla dels continguts. Crec que totes les fórmules es complementen. Si no pensem les institucions culturals, estem deixant de pensar allò que ens ofereixen. La crítica com a prescriptor ja no existeix, però hi ha una cosa que encara existeix. Ara la crítica ens orienta si de cas per tots aquells crítics que estan als comitès de selecció de festivals. Des de Sitges fins a Cannes, perquè aquests sí que estan decidint quins films es veuran en una selecció oficial i, per tant, poden tenir un camí comercial o no tenir-lo. Fins i tot alguns films alternatius no arriben a les pantalles si no ha passat per aquests festivals. Aquella gent que forma part dels comitès de selecció, alguns dels quals són crítics que vénen de la vella escola, fan proscripció oculta. Fan un pas de gegant que és triar o no triar. En el cas dels museus és el mateix. No és gratuït que un museu programi uns artistes o altres. Ho fan sota uns criteris que poden ser professionals, però alhora sempre són ideològics. Si no hi ha el contrapès de pensar la institució des de fora, estem entenent que tot allò que ens ofereixen és bo. I no és veritat. Sempre ho explico en el cas dels museus del passat, els museus enciclopedistes com el Prado, el Louvre, el Metropolitan… A nosaltres la institució ens està dient: tot el que veuràs aquí dins és bo. Tot. I això és mentida. No tot Leonardo da Vinci pot tenir la mateixa qualitat, ni el mateix interès; no tot Rubens és igual. Per això no tot el que veus al Louvre ho has de veure agenollat i dient: “Oh gràcies per mostrar-m’ho!” La critica o el pensament sobre la institució des de fora és fonamental per a després, o paral·lelament, analitzis allò que t’ofereix la institució. El MACBA n’és un exemple. Quan va passar tot allò de la censura a l’exposició La Bèstia i el Sobirà quedava clar que el museu no estava pensat des de fora ni des de dins.

 

“No és gratuït que un museu programi uns artistes o altres. Ho fan sota uns criteris que poden ser professionals, però alhora sempre són ideològics”

 

En aquell moment La Vanguardia i la majoria de mitjans van estar parlant de la polèmica, fent fronts. Amb algunes posicions estranyes. 

La Vanguardia com a mitjà (més enllà dels grans professionals que hi treballen) defensava la Fundació MACBA perquè el Conde de Godó n’és patró. I en els mitjans d’aquell grup (8tv, RAC1, el diari) no s’explicava als seus usuaris que el dirigent d’aquell grup tenia interessos en aquella polèmica, entre altres coses, la seva amistat amb el monarca que protagonitzava la peça censurada. Bé, ja dic, aquest tipus de posicionaments institucionals és obligatori fer-los. No tot és neutre, mai res ha estat neutre en la història de l’art. I ara continua sense ser-ho.

 En una entrevista amb en David G. Torres, m’explicava com els crítics havien d’estar dins de l’acadèmia per poder actuar lliurement, ja que en una publicació no tenen llibertat. Tu parles des d’una capçalera determinada (VilaWeb), que també pot tenir uns interessos determinats.

Efectivament, a tot arreu hi ha interessos. Jo sóc un bloguer i tot i que em penso lliure en les meves decisions, segur que he deixat de dir algunes coses per no ferir amics o per interessos propis, no ho descarto. Ara, jo a VilaWeb fa un any que hi col·laboro. VilaWeb segur que té les seves línies editorials i jo hi discrepo de vegades en coses de detall. Però he de dir que mai m’han tocat res ni tan sols m’ho han demanat. En aquell mitjà hi puc dir coses que a un diari com La Vanguardia, o com El Periódico, no m’ho permetrien.

Sense una posició dins l’acadèmia, podries estar fent això mateix? 

Bona pregunta. Mai no ho sabrem. Jo entenc que tot el posicionament que com a president de l’ACCA vaig fer en contra de les polítiques de Mascarell, és cert que el podia fer perquè tinc un sou a la universitat. Si jo no fos professor de la universitat, hagués escrit i dit les mateixes coses? Jo et diré que sí, però tu pots dubtar-ho. Jo et diré que sí, això també va a caràcters, no és que jo sigui més valent, sinó que hi ha coses que no me les sé callar. Abans d’entrar a la universitat feia articles d’aquest estil en l’àmbit local i havia tingut represàlies. Em vaig quedar tres mesos sense treballar per un article que vaig publicar.

A qui atacava?

A l’últim alcalde franquista o de traspàs de Cornellà, l’any 1978 o 1979, devia ser. La idea que jo tinc més llibertat que un altre no és certa, és acomodatícia. Tothom té llibertat fins on la vol fer arribar. El regidor de Vic que no obeeix un tribunal marca brutalment la seva llibertat. Que potser li costarà la presó. Jo crec que pots dir les coses de moltes maneres, cada u té el seu estil i jo tinc un tipus d’escriptura dura, perquè m’agrada, perquè m’ho puc permetre. Però amb metàfores o ironies es poden dir moltes coses. En aquest punt, doncs, jo no hi estaria d’acord que cal callar coses per evitar represàlies. Alguna gent jove ho fa molt, en petit comitè es queixa però quan s’ha de sortir a la palestra pública ho rebaixa tot. No, no has de rebaixar el nivell d’alarma. En tot cas s’ha de recordar que la conversa de taverna no és el mateix que un parlament públic.

 

Fotografia: Diana Colominas
Fotografia: Diana Colominas

 

A l’entrevista a l’Avui (abans citada) parlaves de totes aquestes artistes: Núria Güell, Mireia C. Saladrigues, Lola Lasurt, Mireia Sellarés, Caterina Almirall, Alícia Kopf, Antonia del Río. El seu art està influenciat per la situació política espanyola. El seu llenguatge creatiu té relació amb la crisi?

La Núria Güell, per exemple, fa molts anys que es mou per aquests territoris, la seva manera de treballar, per projectes, processos. Aquests processos no culminen en un peça que sigui venuda a un col·leccionista. La Núria es posà a treballar en un moment de vaques grasses i ja ho feia amb la idea de posar en qüestió i buscar les escletxes del sistema. El seu paper d’artista es barreja amb el d’activista en una barreja que trobo intel•lectualment suggestiva. Diria que si ens plantegem això, estem fent una pregunta en favor del sistema. Si sempre hi haguéssim estat pobres, en crisi, no ens ho preguntaríem. Els nens que passen gana no es pregunten si el seu estat natural és passar gana. Som nosaltres que veiem allò i ens colpeix. Jo crec que la pregunta no és procedent. Jo crec que l’obra d’algunes d’aquestes artistes que vaig esmentar parla de la desigualtat del sistema i de desigualtat sempre n’hi ha hagut. Ara amb la crisi s’ha agreujat.

En termes generals em preguntava si l’art ha respost a la crisi com en altres crisis anteriors. 

Hi ha hagut alguns casos, com la República Weimar, però tampoc tinc clar que la història de l’art ens demostri un compromís molt actiu d’un conjunt d’artistes enfront del seu moment. Jo sobre la situació catalana i espanyols tinc una opinió amb la qual molts artistes no hi estan d’acord. I és que l’artista català, i no seria el cas probablement de la majoria dels noms que hem dit, diria que sí que són fills dels seus temps però viuen absents de la realitat més palpable. A mi això se’m fa estrany, ja que per edat vaig veure les lluites de la transició espanyola i com els artistes de llavors, Tàpies, Miró, Ràfols Casamades, participaven en els moviments democràtics. Com per exemple la tancada de Montserrat per defensar la llibertat de Catalunya. En els últims cinc anys Catalunya està en un apassionant debat polític i intel·lectual, i els artistes no n’han fet cap interpretació. Interpretació des del camp de l’art, vull dir, no que diguin què voten, no sé si m’explico.

Jo ho interpreto en un sentit pervers. La globalització té coses bones, però altres dolentes. Hi ha artistes tan emmirallats amb el món i les grans institucions culturals de fora (que abans costava molt saber que estaven fent), que segueixen aquesta estela internacionalista. I hi ha pocs artistes que agafin els problemes del territori per fer-los internacionals.

 

“I és que l’artista català, i no seria el cas probablement de la majoria dels noms que hem dit, diria que sí que són fills dels seus temps però viuen absents de la realitat més palpable”

 

Això ho parlaves a l’article Gritos y silencios. Arte e (in)dependencia publicat a ADESK, allà posves de relleu callaven els crítics. Si ho girem, veiem com al MACBA s’exposà a Andrea Fraser, la mostra explica els problemes de la institució de l’art i no els problemes concrets. L’artista ha dimitit d’aquesta funció social de transformació a petita escala? Com ara dèiem amb l’exemple de Tàpies.

Jo no sé si Tàpies va remoure res. La seva presència és significativa,  per exemple, en la tancada de Montserrat. La seva obra és minoritària. Clar, jo dic que l’art és transformador a petita escala. És el gran debat que hi ha entre la cultura de masses i la nostra tradició de cultura il·lustrada. A través de la cultura de masses no es pot transformar la societat i difícilment els individus. Perquè, com va dir Guy Debord, les masses sempre van a favor del sistema, hi ha pocs exemples de programes de televisió que hagin remogut consciències i si ho han fet, els han censurat. Jo em refereixo a transformacions de petita escala. Per exemple a l’exposició de l’Andrea Fraser, com mesures la seva capacitat de transformació? Com mesures la gent que l’ha vist bé? I veure-la bé és mirar tots els vídeos, els textos, etc. Quanta gent l’ha vist i els hi ha significat una petita transformació? No ho sé.

No hi ha un problema entre el llenguatge de l’artista i el de la persona que efectivament ha de fer la revolució, una persona dins de la massa amb una cultura relativament baixa?

Jo sóc un apassionat de l’obra de la Núria Güell, i crec que l’entenen perfectament, però no em refereixo a aquells que estan o que estem en l’Olimp de l’art, sinó aquells pels quals treballa, els immigrants, els desposseïts…. Quan va treballar el projecte Feria de las Flores a Colòmbia, sobre les noies i els nois que han estat agredits sexualment per gent que ha fet diners, això la gent ho entén. Dimarts passat va ser a una de les classes que imparteixo a la universitat, i els alumnes van quedar fascinats, ja que els explicava un compromís diferent. Hi ha artistes com Isidre Nonell que retrataven els móns suburbials de la Barcelona del seu temps, però una cosa és pintar gitanos i l’altre viure pels gitanos. Jo crec que sí que l’entenen. Per mi el problema, però, no és si la gent entén o no l’artista, ja que no hem trobat en la història de l’art la manera en què un artista que no vol ser còmode aspiri als grans públics. No s’ha trobat mai que algun tipus d’aquests artistes sigui popular o massiu. Ni les institucions estan preparades per això i quan es preparen els museus-espectacle, vigilen que l’espectacle sigui d’una manera determinada. Com en el cas de MACBA i La Bèstia i el Sobrià. Hi ha coses que no es poden tocar. No es pot tocar la monarquia al MACBA, no es pot tocar els nens com a matèria sexual per part de bisbes i capellans. Hi ha una sèrie de tabús que l’art no el deixen que el toqui. Potser l’artista ha de tocar aquests temes. No per fer bandera de la pedofília, és clar, sinó tot el contrari, per evidenciar des de la representació allò que és intolerable en la vida real.

 

Fotografia: Diana Colominas
Fotografia: Diana Colominas

 

Aquest punt ens porta a una contradicció: Els artistes volen ser contraris a la institució en la que treballen. Per què has de ser dins d’una institució que odies? Hi ha vida fora de la institució en aquest sentit?

Sí que hi ha vida fora de la institució. Els grafitis n’és un exemple molt clar. De tant en tant en veus que són obres genials pel seu compromís, per la incomoditat que creen al poder. A la Universitat Autònoma en tenim molts que són immediatament esborrats per la institució, però no els poden evitar. Treballar per una institució i criticar-la és una paradoxa, sí, és veritat. Hi estic d’acord, però quina és la solució a això? Si vius fora de la institució, has de fer canals alternatius, segurament vosaltres sou un exemple. I, d’altra banda, per què hem de deixar que les institucions del sistema no ajudin a fer projectes crítics amb aquest sistema? Per què no podem apoderar-nos-en ni que sigui a petita escala? Jo mateix vaig fer una exposició pagada pel Banco Bilbao Vizcaya, que representa tot allò que rebutjo profundament: els banquers facinerosos que ha ajudat a portar-nos a la misèria com a societat. És una contradicció. Però jo diria que hi ha molts artistes o comissaris que a partir de la contradicció poden aconseguir despertar consciències. Pot començar en un enuig, com deia Miró respecte a la seva obra, que el que ell volia és produir un xoc en l’espectador, no produir la bellesa per la bellesa, acomodatícia. Aquestes coses es poden fer dins de la institució quan tens el canal per fer-ho. També els activistes polítics com el grup Femen o la Josephine Witt, quan va al Banc Europeu a fer una acció davant del Mario Draghi. Per mi tot i que són activistes polítiques, allò que fan, està dins del regne de la visualitat i les podem entendre com a performances. Al contrari de les performances artístiques que arriben a poca gent, aquestes arriben a molta gent. És cert que la Josephine Witt, no ha estudiat belles arts, però l’acció és meravellosa.

En aquest sentit i parlant d’aquestes accions que suggereixen de la queixa; la famosa fase d’Orson Welles: a Itàlia, en trenta anys de dominació dels Borgia, va haver-hi guerres matances, assassinats… Però també Miguel Ángel, Leonardo i el Renaixement. A Suïssa, per contra, van tenir cinc-cents anys d’amor, democràcia i pau. I quin va ser el resultat? El rellotge de cu-cut! La crisi fa desenvolupar l’art o el fa avançar?

Jo et diré una altra frase, la diu André Gide, l’art neix per constrenyiment i mort per la llibertat. La frase és més llarga però això ja ens val. Quan ho diu està escenificant la idea romàntica de considerar que un artista quan funciona millor és quan està en crisi. Lord Byron quan fa un poema fantàstic és que està en crisi. La veritat és que aquesta idea em molesta. D’entrada, ho negaria. És cert que a Barcelona em sembla detectar que tots els anys de la crisi ha estat una època molt nefasta, però comences a veure iniciatives, la vostra revista és un cas, també la llibreria Múltiplos, centres d’art petits on artistes es reuneixen… tot un seguit de iniciatives, de símptomes positius. Si no hi hagués crisi, existirien? Probablement també. No ho sé. Dir que això no existiria sense la crisi… No ho sé. Per a mi abans ja hi havia un problema. La gent de la cultura que hauria d’estar més atenta que ningú, va participar també en la cultura del totxo. Hi havia gent que parava la mà sense qüestionar-se res. Hi ha gent d’aquesta que estava amb la mà parada que encara està esperant la carícia institucional. Això és lleig, per mi la cultura sempre hauria de ser critica, en el sentit de pensar. I si arribes a la conclusió que hauries de rebre aquell ajut el demanes, i si en aquells moments necessitaves 2000 i te’n donaven 5000, potser algú hagués hagut de dir que amb 2000 en tenia prou.

 

“La gent de la cultura que hauria d’estar més atenta que ningú, va participar també en la cultura del totxo”

 

Sempre hi ha una falta de recursos permanent de recursos en cultura. Creus que es per una decisió deliberada dels governs contra la cultura, o perquè en cultura gastant menys no s’altera el producte final?

En el cas de Catalunya i Espanya és la suma d’un seguit de factors, entre ells la precipitada poca preparació dels polítics. Si tu no estàs format en el món de la cultura, com tens els collovaris de voler dirigir-la? Un altre factor són les estructures de país que han manat tant, ara lluitant per no desmembrar-se, i que saben que la cultura no dóna ni treu vots. Som una minoria els que votem per criteris estrictament culturals. I després hi ha una cosa de tradició. Per què els francesos gasten el 3% en cultura? Perquè hi ha una tradició diferent. I que consti que als francesos deixa’ls anar, fan manifestacions contra el matrimoni gay. Tu viatges al sud de França, que és la zona pobra, veus museus oberts que estan oberts per què han d’estar oberts. Aquí amb les vaques grasses cada CCAA va obrir el seu museu d’art contemporani per pura imitació sense pensar si hi havia fons o no. La cultura com a aparador. No la cultura en l’educació per fer que els nanos surtin amb esperit crític, els polítics no ho volen perquè ells tampoc ho han tingut.

Hi ha una frase de la sèrie Sí, ministre, en el que el funcionari fa una broma en grec antic o llatí i el ministre no l’entén. El funcionari respon: tant estudiar i no es pot bromejar intel·ligentment amb un ministre de la corona britànica.

Rajoy no parla idiomes, és aquest tipus de coses. Tot i que el fet que la societat no tingui una educació humanista de base o la voluntat de tenir-la, deriva en problemes més greus.

Ada Colau, en la seva promesa transformadora va incloure la cultura, cosa celebrada al sector. Al negociar amb els socialistes els hi van cedir la regidoria de Cultura, relegant a Berta Sureda. La cultura és important per la Nova Política?

Lamento molt haver de dir que els fets demostren que la nova política (els Comuns, la CUP), per les formacions que volen transformar la societat des del punt de vista econòmic, igualitari i social, la cultura no és una prioritat. L’equip d’Ada Colau a l’hora de fer un pacte amb la vella casta socialista s’han desprès abans que res de cultura, senyal que per ells la cultura deu ser una cosa burgesa o que no ajuda a fer canvis socials. Quina misèria intel·lectual! Pitjor i tot: posen cultura en mans dels socialistes i sense cap mena de control. I, llavors, la vella casta posa en lloc preferent en Xavier Marcé, un personatge que coneixem de sempre, del Cercle de cultura, de la patronal de la cultura. La cultura és de qui la treballa. De vegades necessitem la patronal, però la cultura és d’aquells que estan a la base, que penquen des de baix, no vull dir artistes romàntics o bohemis, gent que treballen la cultura. A mi em fa molta por. Veure que el sistema capitalista ens porta a la desigualtat més bàrbara, i que els qui lluiten contra això pensin que la cultura no és necessària, que la pots deixar en mans de la vella casta de partits, quan és fonamental. No em refereixo a la cultura del gran aparador, sinó a la cultura transformadora, a la cultura de barri, a l’art i la cultura que no es presenta com a cosa còmoda per ningú. La missió de l’art és capgirar-ho tot.

 

Fotografia: Diana Colominas
Fotografia: Diana Colominas

 

Llavors penses que el poder històricament s’ha manifestat o justificat amb l’art. Podem veure en les esglésies, per exemple, el poder religiós. En la nova política s’ha deixat de banda la cultura per justificar-se. Quan sempre s’ha justificat amb l’art.

Més que justificar-se, el que ens demostra la història és com han fet servir l’art. Han fet servir artesans i artistes per mostrar l’opulència visual, d’acord amb la seva opulència financera o social. Això val per l’església o per tots els prínceps florentins i el Renaixement o per tots els grans col·leccionistes del segle XX. La gent oblida que aquí hi ha una posició de classe i que les posicions de classe no s’anul·len amb el pas del temps. Els Botticelli que ara admirem als museus estava en sales privades de la gent amb poder i ara acudim a veure’ls com si es tractés de pintura de masses. Llavors, és clar, com molt bé dius, abandonar la cultura d’ara mateix en mans de personatges com Collboni, membre d’un partit que forma part del sistema i que sempre ha fet servir l’art com a signe de glamour, no de pensament i de contestació.

 

“Quina misèria intel·lectual! Pitjor i tot: posen cultura en mans dels socialistes i sense cap mena de control”

 

És la feina del crític denunciar tot això o es una feina política que hem de fer entre tota la societat? 

Crec que és feina de l’individu que sigui conscient que viu en societat i té un criteri propi. Aquest criteri el pot tenir el crític d’art però no en exclusiva. Hi ha molts crítics col·legues meus als qui no els sentiràs dir res sobre aquestes qüestions, que no plantegen cap tipus de discussió ideològica. Personalment, no ho entenc, perquè és donar a entendre que tot del que parlen prové d’un mateix registre, però ja s’ho faran. Crec que quan parlem de generar esperit crític hi ha una mica de confusió. Quan jo dic crític, sembla que hagis de criticar. Simplement és pensar les coses. Això ho pot fer un crític, un periodista un obrer, un pagès. A Belltall, el meu poble d’adopció, hi he conegut dues o tres persones d’una intel·ligència suprema, pagesos que treballen la terra, que fan diagnòstics del que passa en l’àmbit polític o cultural extraordinaris. No és que el crític ho hagi de fer, és que tota la societat s’hauria d’estar repensant, sense amargar-nos, però cobejant el criteri propi i no els quatre arguments que donen uns tertulians esbiaixats als mitjans. Com si sempre estiguéssim mirant la televisió, anem pel carrer i tot ens sembla bé, semblem uns babaus, uns idiotes. Si davant del televisor fem zàping, encara més ho hem de fer en la vida diària, si ho fem en una caixa de representacions, estem obligats a fer-ho en la més crua realitat que ens envolta. I per a fer-ho l’art, la literatura, les arts escèniques, el pensament és imprescindible.

COMPARTIR