Leonard Cohen, Cohen, Leonard va ser un poeta i cantautor d’origen jueu canadenc de Montréal amb una carrera atípica, estranya i única. El seu inici ja va ser accidentat, quan per primera vegada és convidat a tocar Suzanne (una cançó perfecta els drets de la qual havia venut a canvi de quasi res) no pot acabar la interpretació i es queda sense veu, la guitarra desafinada i els dits tremolant, una timidesa potser excessiva per un home de més de trenta anys? Cohen ha estat una estrella del rock que mai ningú podrà imitar.

Quan es llença a fer carrera musical Cohen té més de 30 anys i ja és un poeta premiat al Canadà, publicat i amb un cert renom en l’escena poètica d’una determinada nova generació canadenca dels 50-60. Entre els seus llibres; Let’s talk about mythologies, Flowers for Hitler i la seva única novel·la Beautiful Losers. La seva poesia dels anys 50 furga en les ferides de la Segona Guerra Mundial i s’alimenta d’una atmosfera d’experimentació que està a punt d’arribar, en aquest sentit el títol del llibre Flowers for Hitler presenta les dualitats i contradiccions de la nova societat del progrés econòmic. També hi ajuda el fet que ell es vegi com un estranger: de família jueva angloparlant en un barri jueu de la capital francòfona i nacionalista del Quebec. Aquest és un dels elements que també se li ha criticat sovint, que no hagi fet ús d’una llengua que també és pròpia de la seva educació, encara que la manera que té de parlar-la és, com a mínim, estranya. També hi ha gent que diria que l’anglès tampoc el domina excessivament. Però bé, això són temes que ja no interessen.

La qüestió és que abans de cantautor, tenim a un poeta i escriptor bohemi quebequès o canadenc que està a punt de fer la trentena, viu a una illa grega sense electricitat ni quasi clavagueram i es passa tot un any amb la seva amant nòrdica Marianne, prenent tota mena d’al·lucinògens i escrivint i fumant sense parar. Beautiful Losers sotirà d’aquest any grec, així com segurament molts versos que s’incorporaran a les seves futures cançons, himnes espirituals i filosòfics com Bird on the Wire. El llibre, però, no arribarà massa amunt en la llista de vendes (si ho comparem amb les vendes dels llibres en la nostra llengua, diríem que hi va haver un festí), però a Canadà el nom de Leonard Cohen ja ha començat a sonar com a poeta i escriptor. El Canadà és petit i potser massa poc obert de mires per entendre la seva obra i Leonard Cohen veu que els Estats Units és el líder de les revolucions culturals de després de la Segona Mundial. Ell ja hi havia estat per estudiar a la Universitat, literatura. A la vida de la facultat s’hi havia sentit sol, mentre que a l’acollidor Canadà ell és algú, als Estats Units és un desconegut. Farà de tot per guanyar-se la vida com escriptor, escriurà guions per a la televisió, es presentarà a premis, treballarà del que sigui (sobretot com a dependent a la cadena de roba d’un familiar) i farà mans i mànigues per viure de l’art. Com qualsevol de nosaltres faria avui.

La qüestió és que poc després de la trentena començarà una nova època per al poeta i es transforma en un cantautor. Marianne, que l’està esperant a l’illa grega d’Hidra, desapareix per convertir-se en una cançó, So Long, Marianne. Amiga eterna de Cohen, ella quedarà per sempre unida al relat de la bellesa de tota la col·lecció de dones que el perseguiran en els seus discos i cançons En trobem exemples a tot arreu: Suzanne, Chelsea Hotel, Take this longing, One of us cannot be wrong, Waiting for the Miracle… La seva fama de poeta bohemi i discret home encantador li serviran per entrar en el món de la música on s’està movent tot en aquell moment: Nova York. Allà un Lou Reed ja consolidat diu haver admirat Beautiful Losers. Cohen diguem que flipa tenint en compte que només se n’havien venut un miler d’exemplars entre Canadà i Estat Units.

De la seva primera època d’escriptor Cohen ha après a sobreviure entre els bohemmis i en queda la dura feina d’un home madur que sap el que vol i comença saber qui és i cap a on es vol dirigir. Cohen sedueix a tothom, encara que anys més tard dirà l’encantadora frase: “la meva fama de seductor no m’ha servit de res les mil nits de l’any que he estat sol”, i dominarà la relaxació i la intensitat, és a dir, sabrà quan cal estrènyer el seu geni creatiu i quan evadir-se, marxar sol uns mesos a Londres – anys més tard cap a l’Àsia – sense contacte amb ningú, pensant i repensant les figures femenines que l’han estimat, escrivint i escrivint.

En una línia de la seva biografia diu que va aprendre música d’un artista de carrer que tocava flamenc a Montréal, diu que totes les seves cançons es basen en l’harmonia dels pocs acords que li va ensenyar aquell músic que ell havia descobert abans de l’adolescència, molt abans de saber que un dia seria músic. La poesia de Lorca, nom que va posar a la seva filla, els acords de flamenc, el Take this waltz fet a partir del Pequeño vals vienès, són etiquetes que l’hi queden molt bé per donar-li un toc salvatge a un burgès jueu canadenc, però jo diria que aquestes etiquetes se li posen més tard com a productes de marketing. És cert que la simplicitat de la poesia de Lorca es filtra en alguns moments pels versos de les seves cançons, però l’escriptura de Cohen és indestriable de la tradició nord-americana i la seva música és folk semblant al de Dylan, al que uns anys més tard farà, per exemple, Don McLean, i Cohen evolucionarà cap al blues o el jazz, amb tocs de música tradicional jueva en algunes cançons. Em costa veure en Cohen un toc exclusivament espanyol, la veritat. En aquest sentit, també quan se’l compara amb Bob Dylan (“el único hombre que le ha hecho sombra a Bob Dylan” titulaven de forma sensacionalista a La Vanguardia com si Cohen necessités un altre nom famós perquè la gent entrés a llegir la notícia) crec que s’ha d’anar amb compte, ja que són artistes molt diferents. Per començar Cohen és un poeta culte en el sentit que la seva literatura viu de la saviesa de les biblioteques, de la bohèmia meditativa d’artistes amb estudis universitaris i dels llibres de religió, mitologia, filosofia. Dylan en canvi ve del món de les carreteres, encara que també és bon coneixedor de la tradició culta aquesta no li interessa tant i és més, diguem, visceral, popular. Dylan és un llamp que escup pàgines plenes de veritat en pocs segons i després de la descàrrega s’apaga. Cohen és una brasa que lentament va cremant. Per això triga anys i panys a acabar les seves cançons: la més icònica, Hallelujah, que, segons diu, trigarà més de 5 anys a acabar. Un tema que, sigui dit de passada, és el més versionat de la història.

Tots els discos de Leonard Cohen vénen d’un procés meditat i reflexionat, això és potser el que algú li podria retreure, l’excessiu càlcul, però quan l’estratègia s’alia amb el talent i un despullament honest és impossible criticar. Per exemple, Suzanne és una cançó perfecta en l’àmbit narratiu, com va descrivint pas a pas les escenes i converteix una trobada amb una amiga per beure un te i conversar en una experiència mística, amb Jesús, les taronges de la Xina i aquest preciós “sol fonent-se com la mel / damunt la badia de la dama”. El mateix passa amb totes les cançons de Cohen, totes són narracions de l’interior cap a l’exterior, discrepo quan es diu d’ell que és un cantautor gris i tortuós, a mi em sembla un irònic seductor que estima una bellesa que sap impossible però a la qual sempre ha de seguir cantant.

Els 80 van fer mal a molta gent, també a Cohen que té algunes peces amb produccions discutibles. Però el que més ha meravellat de Leonard Cohen en les noves generacions em sembla a mi és el fet que és un artista que ha sabut tornar i acomiadar-se amb una dignitat que l’ha fet llegendari per sempre més. Així és com molts de nosaltres, que encara no arribem als trenta anys, hem passat d’escoltar aquest senyor en els cassettes dels cotxes de la nostra infantesa a descobrir noves cançons seves a l’Spotify i fins i tot a veure’l en directe en les llargues gires amb les quals ha recuperat els diners que li va robar la seua mànager mentre ell s’havia retirat a viure una vida contemplativa en un temple budista on es preparava ja per deixar aquest món. Dit d’una altra manera, Cohen ha estat importantíssim per la generació dels nostres pares, però per a nosaltres ha estat un retrobament únic amb una determinada sensibilitat en què vam créixer, en un moment on no hi havia internet ni mòbils i on el món era enorme, on no s’agafaven avions tan sovint i la majoria no enteníem l’anglès de les cançons dels Beatles, Dire Straits, Cat Stevens o Bruce Springsteen. Per a mi, i crec que per a molts de nosaltres, la mort de Cohen ha tingut una funció catàrtica, ja que ens ha connectat novament amb un passat feliç, on no hi havia tanta crisi ni precarietat i les coses semblaven discórrer fàcils pels rius de l’univers: tal com es diu en el taoisme i en el budisme que Leonard Cohen va abraçar durant ben bé les últimes tres dècades de la seva vida: “el futur és infinit”.

No fa massa, vaig ser als boscos d’Àustria, al Festival Summerville de Wiesen on hi tocava Damien Rice, entre molts altres grups. Damien Rice abans de començar els seus concerts posa música de Leonard Cohen, concretament el primer Greatest Hits. Escoltar la gent cantant Hey, lover that‘s no way to say goodbye o Who by fire? Em va generar dues sensacions. La primera: moltíssima emoció que els meus dos artistes preferits es trobessin en aquell escenari i d’estar envoltat de milers de persones de la meva mateixa edat amb el mateix amor per la poesia i les cançons en un bosc perdut a la frontera amb Eslovènia. La segona: feia un mes havia estat al Cruïlla on Damien Rice havia fet el mateix, posant Cohen abans del concert, però a la nostra ciutat poca gent corejava el canadenc. Per què? Tradicions culturals diferents suposo, estètiques diferents… no en va Damien Rice va acabar el concert del Cruïlla dient “ens veiem Barcelona, però el pròxim cop en un teatre”, com dient, aquí els festivals són una altra cosa.

Quan vaig saber de la mort de Leonard Cohen vaig escriure a un amic. Tots dos ens havíem conegut a través de la seva música quan érem adolescents. No tinc cap dubte en dir que potser no seríem amics si no hagués estat per Leonard Cohen i, de fet, els seus pares s’havien conegut a través de la cançó Bird on the Wire, de manera que potser ell tampoc hauria nascut. Ens costava explicar la nostra tristesa, ell em deia que mai havia plorat per la mort d’algú que no coneixia. A mi també se’m van escapar llàgrimes, crec que és perquè definitivament ha mort una part de la nostra infantesa que ja no podrà tornar. Ara cal encarar un cert dol i madurar suposo.

Finalment, no voldria acabar l’article sense destacar l’obra mestra que és el seu últim disc: You Want it Darker, escolteu-lo si voleu sentir com s’acomiada amb elegància tot un senyor que ha passat tota la vida preparant-se per aquest moment, amb la ironia de la tendresa com a escut davant els tràngols de l’amor, així sí que es pot dir adéu.