Després de l’inacabable estira i arronsa des del passat vint de desembre, Espanya torna a tenir un govern que no està en funcions. D’entrada es veu força similar, amb el trident Montoro-Guindos-Santamaria ocupant les posicions clau, però marxen Margallo i Fernández Díaz i entre els que resten hi ha un cert canvi de carteres que analitzarem a continuació.

Els que es queden

Soraya Sáenz de Santamaría

Càrrec anterior: Vicepresidenta primera, ministra de la presidència i portaveu del govern.

Càrrec actual: Vicepresidenta primear, ministra de la presidència i de les administracions territorials.

La dona forta del govern deixa de ser-ne la cara visible, però com a contrapartida, gestionarà els afers relatius a les autonomies. Coneixent-ne la manera de pensar i fer, no costa gaire d’imaginar-se la línia que adoptarà el nou govern per «la qüestió catalana». Més (o molt més) del mateix.

Rafael Catalá Polo

Càrrec anterior: Ministre de justícia.

Càrrec actual: Ministre de justícia.

Funcionari de carrera (del cos superior d’administradors civils de l’estat), amb càrrecs als governs Aznar sempre a la vora d’Ana Pastor (van desenvolupar funcions en l’àmbit de salut a Galícia, posteriorment, alhora que aquesta fou nomenada directora general de MUFACE ell ho fou de la Funció Pública i posteriorment, quan aquesta darrera es converteix en ministra, Catalá és el seu secretari d’estat), exgerent de l’hospital Ramón y Cajal, exdirector del màster en Administració pública d’ESADE i membre del Consell Social de l’UNED. Catalá es manté en les mateixes funcions que tenia fins ara, això és, ser diputat cunero per Cuenca i polititzar la justícia tant com pugui.

Cristóbal Ricardo Montoro Romero

Càrrec anterior: Ministre d’hisenda i administracions públiques.

Càrrec actual: Ministre d’hisenda i funció pública.

Poc canviarà en aquesta àrea, malgrat que a partir d’ara, bona part de les competències sobre administracions van a parar a Soraya Sáenz de Santamaría. Així doncs, l’exministre d’Aznar i exeuroparlamentari seguirà encarregant-se de les polítiques fiscals de l’Estat espanyol, probablement, en una línia molt semblant.

María Fátima Báñez García

Càrrec anterior: Ministra d’ocupació i seguretat social, ministra interina de sanitat, serveis socials i igualtat.

Càrrec actual: Ministra d’ocupació i seguretat social.

Res de nou en aquesta àrea: tot apunta que el segon govern Rajoy mantindrà la llei del mínim esforç (després de les dues reformes laborals dels darrers anys) com a política d’ocupació.

Isabel García Tejerina

Càrrec anterior: ministra d’agricultura, alimentació i medi ambient.

Càrrec actual: ministra d’agricultura, alimentació i medi ambient.

La successora d’Arias Cañete, molt menys mediàtica que el seu predecessor, es manté en el càrrec, i un cop més, podem esperar «business as usual». Enginyera agrònoma i llicenciada en dret, ha dut a terme bona part de la seva carrera política i professional dins del ministeri d’agricultura, primer com a assessora de Loyola de Palacio, Jesús Posada i Miguel Arias Cañete, i després com a secretària general d’aquest ministeri (entre 2000 i 2004 primer i entre 2012 i 2014 després) abans d’accedir al càrrec de ministra quan Arias Cañete ocupa l’escó a Brussel·les.

Luis de Guindos Jurado

Càrrec anterior: ministre d’economia i competitivitat i ministre interí d’indústria, energia i turisme.

Càrrec actual: ministre d’economia, indústria i competitivitat.

L’exassessor de Lehman Brothers guanya una àrea que ja duia de manera interina des de la dimissió de José Manuel Soria López: indústria (turisme i energia segueixen sorprenentment junts dins del ministeri dirigit per Álvaro Nadal). Un pas bastant previsible atès que el ministeri de de Guindos ja duia l’àrea de I+D, així que tot apunta que les polítiques en aquest sentit seran força semblants.

Íñigo Méndez de Guido y Montojo

Càrrec anterior: ministre d’educació, cultura i esports.

Càrrec actual: ministre d’educació, cultura i esports i portaveu del govern.

Un membre del PP de la vella escola. Nascut l’any 1956 a Tetuan, fill d’un oficial de l’exèrcit que fou ajudant del dictador. Descendent de dues famílies aristocràtiques, ostenta el títol de novè baró de Claret, heredat de la seva àvia materna. El 1981, després de llicenciar-se en dret i fer el servei militar com a suboficial, guanya l’oposició a lletrat de les Corts. L’any 1984 es trasllada al Consell d’Europa per a fer d’assessor a Marcelino Oreja i el 1989 s’afilia al Partit Popular. Entre 1992 i 2011 és eurodiputat per aquesta formació i després passa a ser secretari d’estat per a la Unió Europea. Un altre dels molts ministres amb una formació i experiència que té ben poc a veure amb la seva cartera. El gran repte d’aquesta legislatura serà la llei Wert, contra la qual, en teoria, està tota l’oposició, però també en teoria Ciutadans i PSOE estaven en contra de Rajoy.

Segon aspecte, portaveu del govern. Sáenz de Santamaría passa a moure’s entre bastidors i Méndez ofereix el que sembla ser una cara més amable del govern. El temps dirà què és el que passarà finalment, però tot apunta que, com a mínim, es volen suavitzar les formes de cara a una legislatura complicada.

Els nous

Dolors Montserrat i Montserrat

Càrrec: Ministra de sanitat.

La veterana (i jove) diputada del PP i filla de la també afiliada a aquest partit Dolors Montserrat i Culleré, és l’única ministra catalana d’aquest govern. Un cop més, la seva formació ens sorprèn, i no precisament de manera grata. Advocada especialista en dret agrari i dret urbanístic dirigirà un dels ministeris amb menys activitat. El més probable és que sigui una aposta pel business-as-usual més radical: com diria Sir Humphrey Appleby, cal evitar de totes totes un ministre que tingui idees.

Alfonso María Dastis Quecedo

Càrrec: Ministre d’afers exteriors i cooperació.

No cal una bola de vidre per preveure que el successor de García- Margallo serà probablement més avorrit. Margallo, soldat irregular per excel·lència, ha fet una feina extraordinària per a internacionalitzar el procés, intentant boicotejar xerrades, enviant representants a actes i en definitiva, donant a entendre que l’independentisme és una prioritat pel govern espanyol. L’actual titular, que ha liderat les ambaixades davant del Regne Unit i els Països Baixos, ha estat assessor de diversos governs populars i ha ocupat diversos càrrecs en les representacions davant les Nacions Unides i la Unió Europea. Tot apunta que es vol evitar les excentricitats del seu predecessor i, un cop més, optar per la calma i el qui dia passa any empeny.

Íñigo Joaquín de la Serna Hernáiz

Càrrec: ministre de foment.

Alcalde de Santander fins al seu nomenament com a ministre, enginyer de ponts i camins i expresident del Consell de Ciutats i Municipis d’Europa així com de la Xarxa Espanyola de Ciutats Intel·ligents, sembla que serà una picada d’ullet als liberals del PP enfront d’un govern de tall conservador. No és or tot el que llu, per això, i cal destacar coses com un pla urbanístic tombat al tribunal suprem per irregularitats en la requalificació de sòl, gentrificacions aberrants (en aquest moment encara no és clar si s’enderrocaran habitatges per a construir-hi blocs d’apartaments) i tot el que vulgueu. Pel bo i pel dolent, un alcalde popular com a màxim responsable de les infraestructures del país: tot apunta doncs, que trobarem una tecnificació del sector i la recerca del lucre privat com a constants.

Álvaro María Nadal Belda

Càrrec: Ministre d’energia, turisme i agenda digital.

Sorprenentment, energia i turisme segueixen junts al govern Rajoy i passen a mans del cap de l’oficina econòmica de la Moncloa, un càrrec amb rang de secretari d’estat que penja directament de presidència. Tradicionalment, hi ha hagut una certa rivalitat entre el ministeri d’economia i aquesta oficina (en el darrer govern Zapatero, Pedro Solbes i Miguel Sebastián, per exemple) i durant el primer govern Rajoy no va ser menys. Nadal (conegut darrerament per haver cursat un any de «doctorat» en un non degree programme a Harvard i haver-se deixat tractar de doctor sense desmentir-ho massa) és amic de Montoro, Báñez i Santamaría i els aficionats a les travesses ho veuen com un reforç al sector liderat per aquesta darrera. El flamant ministre, juntament amb el seu bessó Alberto han estat vinculats al PP des de joves (nascuts l’any 1970 es van afiliar a Nuevas Generaciones amb 18 anys) i han estat peces claus en la redacció del programa econòmic de la formació. Destaca també que «agenda digital» (tot el que té a veure amb 2.0) passi a dependre directament d’un ministeri i no penjar d’indústria com fins ara.

Juan Ignacio Álvarez Zoido

Càrrec: Ministre de l’interior.

Magistrat, andalús i descendent d’una família burgesa Álvarez (1957) s’encarregarà de dirigir el ministeri de l’interior. En la seva carrera judicial va arribar a membre del Tribunal Superior d’Andalusia en només nou anys. Va ostentar diversos càrrecs públics en els governs Aznar (director de relacions amb l’administració, delegat del govern a Castilla-La Mancha…) i amb l’entrada del PSOE al govern, retorna a Andalusia, on ostenta diversos càrrecs orgànics i representatius (diputat al Congrés, regidor a Sevilla) fins a aconseguir l’alcaldia de Sevilla l’any 2011. Amic de María Dolores de Cospedal, ja ha donat suport a Jorge Fernández Díaz per l’afer de les converses amb el fiscal d’antifrau i ha manifestat que la línia respecte ETA no variarà. Més continuisme en aquesta àrea, segons sembla.

María Dolores de Cospedal

Càrrec: ministra de defensa.

El pes pesant de l’organització dels Populars entra al govern a l’àrea de defensa. Crec que ja és prou coneguda per a fer-ne una presentació amb pèls i senyals, però la seva incorporació, pels observadors de les lluites internes, sembla que el binomi Soraya-Govern/Cospedal-Partit es trenca. A nivell de polítiques, se suma al grup de ministres que tenen poca o gens formació sobre la seva àrea, la qual cosa equival al conservadorisme burocràtic i qui dia passa any empeny (tot i que si l’alternativa és tenir un altre ministre procedent de la indústria armamentística o un oficial a la reserva, no sé què prefereixo). Les forces armades espanyoles tampoc sembla que es renovaran aquests quatre anys.

Conclusions

Sembla ser que, basat en els perfils dels seus integrants, Rajoy té la intenció de construir un govern continuista i conservador, i, fins a cert punt, una mica més gris (encara) que l’anterior. Si treure els perfils més cridaners és una aposta per a afavorir el diàleg, no sembla que sigui massa encertada: més aviat es diria que anem cap a la inèrcia i la gàbia de ferro de la burocràcia. L’única concessió és més aviat cap al liberalisme que modernitza i privatitza alhora en les figures de Nadal i de la Serna. Tot i això, un cop més, podem anar fent travesses que «pels seus actes els coneixerem».