dispara.cat / Diana Colominas
dispara.cat / Diana Colominas

La negror del cel no presagiava pas una tarda plàcida, però tampoc catastròfica. Els núvols, inflats, foscos i curulls d’aigua, van deixar-ne anar una bona ració sobre edificis, voreres, calçades, cotxes i vianants. Tot discorria amb la (a)normalitat pròpia d’un dia plujós a la ciutat: el trànsit fet un desastre, el transport públic fet un desastre, i els pobres mortals que passen pel carrer a peu vigilant de no perdre un ull amb les barnilles dels paraigües, que sovint emprenyats xoquen entre ells, deixant esquitxos en l’aire que brillen a la llum dels fars que molt lentament avancen pel carrer entre cares ensopides i clàxons estridents.

L’aigua, transparent però fosca, ja que la tarda entrava al capvespre, va emportar-se records enllà les romanalles del que va ser el segon local de la Revista Mirall i va aplanar i regar el terreny per assistir al naixement d’un nou espai AnGram – el tercer en un any – a pocs carrers d’on se situava l’anterior. Aquest mateix líquid element va ser el caldo de cultiu perfecte per a escenificar una unió, quasi de manera baptismal, de dues capçaleres com són el Directe.cat i Revista Mirall, que compartiran a partir d’ara un local – el nou AnGram – on s’hi instal·laran també les respectives redaccions.  Amb tot, i com no podia ser d’una altra manera, el nou espai, igual que ho van fer els seus predecessors, havia d’iniciar la seva travessia allotjant cultura i art entre els seus murs, i així va ser: aquest passat dijous va ser el torn de l’Anna Llimós i les seves Formes en Blanc.   

dispara.cat / Diana Colominas
dispara.cat / Diana Colominas

Talment de manera similar a la que els blancs i els negres es fonien en els núvols amenaçadors que van aigualir la tarda de dijous, les peces de l’Anna posaven a les parets reflexes de negre i blanc, en els que s’hi emmirallava tota la corrua d’amics, companys i coneguts que es van apropar a aquesta petita celebració de la supervivència en temps de crisi.

La senzillesa, la falsa complexitat de les formes, i la creació d’espais artificials partint d’un objecte tan quotidià com és un cobretaula – altrament conegut com a tapete – de ganxet són els protagonistes absoluts de l’obra d’aquesta jove artista. Formades per fotocòpies d’aquesta construcció de fil blanc, les obres que pengen de les parets del flamant espai AnGram, neixen a base de collages de diverses reproduccions en blanc i negre que en ser combinats donen lloc a composicions abstractes que ens porten  a plantejar qüestions profundes si comptem amb els elements anomenats. D’una banda, el ganxet, una pràctica tradicionalment vinculada a les dones, que requereix una dedicació i una paciència especials que reflecteixen una manera tenir cura atàvica anàloga a la cura maternal que les mares tenen de la seva prole.

D’aquesta peculiar manera, subtil i tàcita, l’Anna Llimós planteja una reflexió sobre l’entorn proper i íntim, les formes que es creen a partir d’objectes quotidians però alhora obsolets com ho són els cobretaules de les seves obres; formes geomètriques que, sense ser en si mateixes res més que fotocòpies en blanc i negre, poden arribar a suggerir idees profundes i reivindicatives del paper de la dona en el món de l’art i en la contemporaneïtat en general.

dispara.cat / Diana Colominas
dispara.cat / Diana Colominas

Agamben deia que és contemporani qui té l’esguard fit en el present i és capaç de sucar la seva ploma en les tenebres d’aquest per escriure el seu futur. Si certament prenem aquesta premissa del filòsof italià com a certa, l’artista que va protagonitzar la vetllada de dijous passat és purament contemporània, tant en sentit metafòric com en literal: reivindica una mancança del present i ho fa jugant amb la foscor d’una màquina tan humil i accessible – i a priori, poc artística – com una fotocopiadora. Una enèsima prova doble del fet que l’art pot ser on menys t’ho esperes, tant en un sorollós aparell que escup fulles de paper, com en aquell element decoratiu que l’àvia tenia acumulant pols sobre la primera tele catòdica en color que va comprar pels mundials del 82.

Tanmateix, a l’altra banda dels vidres que divideixen l’art de la realitat, la vida bullia al nou espai: igual que passa en els casaments, no parava d’arribar gent tant per la banda de Mirall com per la del Directe.cat. Entre els assistents s’hi varen poder veure algunes conegudes del món de la cultura i política barcelonines, probablement el més sonat d’ells l’actor i diputat Juanjo Puigcorbé, però també hi va haver representació d’institucions amigues com el Piramidón Centre d’Art Contemporani, representat en aquesta ocasió per la Mercè Vila i l’artista resident Alberto Gil, així com el crític d’art Bernat Puigdollers, entre altres companys d’armes de la batalla per la pervivència de l’art i la cultura.

Entre bombolles de cava, reflexos abstractes i molts somriures, la inauguració-cerimònia baptismal-casament (i aniversari de l’artista) va transcórrer exitosament tot i una pluja que no va sinó enorgullir encara més als organitzadors pel bon quòrum que es va donar en aquest inici d’una nova etapa que s’espera que sigui una altra passa endavant, més gran, més decidida i sobretot, cap a millor.

COMPARTIR