Divendres 23 Agost, 2019

Guim Tió o com abordar la pintura

Hi ha artistes que interpreten el món, n’hi ha que el pinten. Guim Tió pertany voluntàriament a la segona categoria. La seva voluntat no és una falsa modèstia. Zelós de les seves creacions, col•labora amb diferents galeries, els és fidel i prefereix les bones relacions amb els galeristes a les vendes astronòmiques. No només actua sobre el llenç, aquest mes ha col•laborat amb la revista La Maleta de Portbou degut el seu viatge al camp de refugiats d’Idomani i Eko Camp. Actua a Taiwan, Milà i al nostre principat. No ha de demanar beques a l’Ajuntament o a la Generalitat. No ha d’escriure justificacions manieristes sobre la seva obra. Ven quadres, pinta quadres i pot viure tranquil. La seva obra, però, no se separa de Conrad Roset o Chamo San, artistes que l’acompanyen en el seu recorregut i dels quals em parla en la breu trobada que tinc amb ell.

Guim Tió, No name III, 2016
Guim Tió, No name III, 2016

Aquesta pau interior, aquesta joia, és trencada entre altres per un defecte de la modernitat; les xarxes socials. La gran plataforma de propaganda de l’artista; Instagram, s’ha girat contra ell mateix. Una vegada aplacada la necessitat de vendre quadres, l’artista pot mirar enrere i veure allò que és i cap a on vol anar. Però el like actua com un escull. La voluntat dels seus més de 80 mil seguidors en dir-li que tot està bé, que els hi encanten les seves obres, que segueixi així, és un veu que torna de la nit a l’orella de l’artista. Fins i tot pel crític és un escull. Com a prescriptor, no ho fan millor els usuaris de la xarxa? A l’hora de fer una crítica constant de la seva obra, no ho farà millor la suma de tots el likes? No és més democràtic? Així la xarxa que ha donat popularitat a l’artista, que ha portat les seves obres a l’extrem orient, ara resulta es gira contra seu. Instagram ja no és el fet tan meravellós que havíem pensat. És un núvol embriagat que no parla amb un to crític, sinó com si estigués ebri pel vapor del vi. La xarxa un lloc fantàstic i infernal, amable i desagradable, és un mirall de nosaltres mateixos. Però té un problema; és mut en la crítica estètica, no pot argumentar i la força de la majoria esborra els errors i destaca les virtuts, fent que sigui impossible corregir les mancances i aprofitar la mateixa potència.

Com tot personatge davant d’un problema, la seva superació o capitulació sorgeix d’un mateix. És ell mateix qui és condemna, qui se salva o qui resta insignificant. Per això cal veure els quadres de Guim Tió, cal comprendre què pinta. Els seus quadres acostumen a ser retrats, alterats. Retrats on l’artista vol qüestionar el sentit de bellesa hegemònica en els mitjans de comunicació, fent servir la ironia o la provocació.

Guim Tió, No name VIII, 2016
Guim Tió, No name VIII, 2016

El quid de la qüestió en l’obra d’aquest artista barceloní, és la mateixa obra; al veure-la, comentar-la o estudiar-la, hem d’atendre el llenç com a objecte d’atenció. Els seus quadres posen en primer terme la figura humana, ens posa a nosaltres en primer terme. Ens demana que tornem a l’objecte artístic. Que tornem a la pintura, a la tècnica. Si hem d’escriure sobre ella, hem de parlar sobre el quadre, la pinzellada o el color. No parlem sobre les circumstancies econòmiques, polítiques o sobre el seu context. Allò que importa és el quadre, fora del quadre resta poca cosa.

Que hem de fer, doncs, davant del seu art? Entendre allò que representa. No hem de dir; entendre allò que l’artista expressa, ja que segons ell mateix ho hem de portar al nostre terreny. No hem de tenir por d’entendre allò que simbolitza per nosaltres els seus quadres. Què hi podem veure doncs, en les seves cares tapades, els cossos de tres quarts o primers plans?

A un nivell conceptual Guim Tió no està tan lluny de les deformacions de fotografies que creà temps enrere, per denunciar “la bellesa impersonal i superficial que tant ens condiciona” com diu Mercè Vila a Núvol. Les seves creacions actuals, són una nova sèrie que encara arrossega aquesta voluntat. La negació sistemàtica del rostre o dels atributs del retratat són una constant en les seves creacions. Podríem pensar que Guim Tió equipara totes les persones entre elles (una persona, totes les persones) a l’esborrar-ne els seus atributs bàsics.

Aquesta reflexió sobre la bellesa en el cos humà, es basa en la negació del rostre i la seva substitució per colors i formes totalment abstractes. Així les formes contrasten de manera significativa amb la forma humana, si aquesta és de colors grisos, els colors de la taca són brillants, joves i vius. Si el cos humà parla amb grisos, el pintor hi estampa la seva firma de colors vius.

Guim Tió, No name IV, 2016
Guim Tió, No name IV, 2016

Aquest anàlisi ens porta a dues teories. La primera és que hi ha dos nivells insalvables en la pintura de Guim Tió. El retrat de l’home o la dona i el color. O més ben dit, la natura humana i l’art. D’aquesta manera en l’obra d’aquest pintor podem entendre que l’art i l’home, o la bellesa i l’home són dues coses diferents. Una afirmació però, que és fruit de la deducció d’aquest crític. Així l’artista, ens explica en els seus quadres com l’art és una cosa diferent de l’home, així comprenem que l’art no forma part de la nostra natura. L’artista ens parla d’una problemàtica superior: l’art i l’home són dues coses diferents. Els quadres així són vies per resoldre aquesta qüestió.

La segona teoria és la voluntat d’eliminar la identitat d’aquell qui és retratat per tal de refer-la amb colors. Així doncs, l’artista voldria igualar a tots els retrats a una mateixa condició, per poder actuar lliurement amb la pintura i el color. Tots els rostres serien el mateix rostre. Tots els quadres serien el mateix tema i com un grup de jazz que toca un mateix tema, en les improvisacions explica allò que realment vol dir. En el cas de Guim Tió ho fa en les taques cromàtiques, són el moment de llibertat de la guitarra, la trompeta o el piano en improvisar. Aquesta solució permet actuar de forma lliure i constant, fent que tots els quadres siguin diferents, però el mateix tema sempre sigui present.

Guim Tió, confortablement instal•lat al seu estudi del Poblenou, és un exemple de com avui l’art ha de tornar a ser ell mateix, i com torna als seus orígens. Tió demostra com la pintura encara és viva i escollida per gent jove fent-la seva. La pintura i l’home portats al centre de la qüestió artística. Un art fet a la justa mesura de l’home i les seves possibilitats.

Guim Tió, No name, 2016
Guim Tió, No name, 2016

5,234FansM'agrada
940SeguidorsSeguir
15,473SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca